Tots tenim la imatge mental al cap: un teatre a les fosques, amb una única figura il·luminada. Vestit impecable, barret de copa, mocador al pit i aquell magnetisme que fa que no se li puguin treure els ulls de sobre. Amb la introducció, genera expectatives; pas a pas, fa veure a l’espectador la manca de trampes que expliquin la il·lusió i, al final, boques obertes i un pensament compartit: “Com s’ho ha fet?!”.
La màgia, il·lusionisme o prestidigitació és un art tan antic com el mateix ésser humà. Els arqueòlegs han trobat il·lustracions i papirs que demostren que fa més de 4.000 anys, a l’Antic Egipte, ja es feien actuacions d’aquesta classe per sorprendre el públic amb el control de l’impossible. Associats tradicionalment amb circs, troupes i artistes ambulants, és a partir del segle XVIII que la màgia entra als teatres i fa d’ells la seva llar natural, consolidant així la imatge tradicional que tenim dels seus artistes. L’arribada de la televisió va inaugurar una nova manera de sorprendre el públic, no sempre ben considerada pels artistes del gremi, però això no ha evitat que l’il·lusionisme continuï com un art escènic amb presència constant en teatres (i bodes, hotels, centres cívics, places del poble…). Però amb l’auge de les xarxes socials, la popularitat dels vídeos curts i, especialment, la proliferació de vídeos generats amb IA, els llindars d’escepticisme i sorpresa del públic s’han trastocat. Com hi conviuen els prestidigitadors del segle XXI?
Emprenedoria cultural a la cerca de la genuïnitat
Els nous formats no han evitat que Alexander Main, el nom artístic del jove mag català Àlex Marzo, aconseguís fer-se un lloc dins de la professió. A 27 anys, Marzo acumula més de 2.500 actuacions a l’esquena, i el passat mes de març va estrenar-se fora de les fronteres estatals amb la celebració a Andorra del seu espectacle La magia existe. “Soc un enamorat de qualsevol classe d’art: la música, el teatre, el cinema, el circ… Però penso que la màgia m’identifica molt, perquè em permet interactuar directament amb el públic, trencar constantment la quarta paret i crear la sensació de ‘guau’”, explica l’artista a VIA Empresa. La manera com ens rep ja indica que la professió s’ha hagut d’adaptar als nous temps: “No hi ha res més d’emprenedor que atendre una videotrucada des d’un coworking”.
Així, com un “emprenedor dins del món de la cultura”, és com es defineix Marzo a més de com a mag, i ho fa per diversos motius. El primer, la formació: “Comences amb vídeos de YouTube, passes a llibres, després a altres mags que t’ensenyen coses, a masterclasses… M’ha agradat molt la capacitat de poder escollir en cada moment què necessitava aprendre”. Però també per les qüestions vinculades al negoci, com el màrqueting, les vendes… “Tot el que envolta una empresa d’espectacles”, resumeix Marzo, qui deixa clar que existeixen “molts camins per aconseguir feina”, que abracen des de les actuacions particulars fins als espectacles corporatius. “No és el mateix actuar per a una empresa a Barcelona o Madrid que fer-ho en una festa major d’un poble o ciutat. Cada camí has d’estudiar-lo a fons per saber quins són els passos a seguir”, considera l’il·lusionista.
No li falta feina tampoc a Pere Rafart, un dels mags catalans més reconeguts de l’actualitat. L’il·lusionista solsoní, deixeble del desaparegut mag català Gabi Pareras, va reivindicar-se dins del gremi el 2017, amb el primer lloc al Congrés Màgic Nacional i el Premi Memorial Ascano, i el 2018, amb la segona posició al FISM World Championship of Magic, celebrat a Busan (Corea del Sud). El 2019 es va donar a conèixer al públic general amb una puntuació perfecta del jurat del programa Got Talent de Telecinco, i des d’aleshores no ha parat d’actuar en la seva especialitat, la màgia de prop. “He tingut molta sort”, considera Rafart, que ha confiat en el boca-orella dels assistents als seus espectacles per aconseguir el públic dels següents, tot i que també admet que, a l’hora de fer actuacions, “he dit que sí a pràcticament tot”. “No he trucat mai a porta freda, sempre he pensat que un bon producte a les actuacions ven sol”, remarca.
Pere Rafart: “No he trucat mai a porta freda, sempre he pensat que un bon producte a les actuacions ven sol”
La seva posició com a artista es combina amb la cogestió d’El Rei de la Màgia, la botiga d’articles màgics més antiga del món, situada al carrer Princesa de Barcelona i fundada el 1881 pel mag Joaquim Partagàs, conegut amb el sobrenom de “Taumaturgo catalán”. Rafart va començar a treballar amb la botiga en el petit teatre que gestionaven fins abans de la pandèmia, on va actuar setmanalment durant dos anys. I quan l’anterior generació del negoci, formada per Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, van jubilar-se, va ajuntar-se amb el fill d’aquests, Pau Martínez Llop, com a soci per a la nova etapa de la botiga. “És una carrera de fons, perquè els costos operatius són molt alts, però estem lluitant-ho”, declara amb confiança l’il·lusionista, que explica que han apostat per l’augment del producte propi i per l’organització d’espectacles com a vies per generar nous beneficis. “Fem formacions, clubs, activitats, portem mags de tot el món… intentem generar una comunitat al voltant de la botiga, però ens falta espai”, explica Rafart.
En aquesta línia, una de les grans apostes d’El Rei de la Màgia ha estat Tria una carta, un programa de televisió de vuit capítols emès per TV3 el 2025 i presentat per Rafart, en què la botiga juga un paper protagonista. “Hitchcock deia en una entrevista que la màgia i l’insomni són dues coses tan impossibles que són molt difícils de fer en cinema”, parafraseja el mag, qui té clar que “els formats de màgia funcionen molt bé a televisió quan hi ha testimonis”. Amb aquesta idea al cap, i descartant estratègies seguides per altres programes, com “públics conxorxats, actors o efectes visuals”, l’aposta amb Tria una carta va ser de fer-ho amb públic real amb què interactuaven per primera vegada durant la gravació: “És un repte, perquè pot fallar, però és el que vam intentar fer amb tots els trucs”.
Combatre la immediatesa amb experiències en viu
Tots dos mags coincideixen en les diferències existents entre la màgia en viu i aquella pensada per ser experimentada des d’una pantalla, i reconeixen els efectes que ha tingut en les expectatives del públic. Per Marzo, l’escepticisme i la idea de voler descobrir el truc no són preocupacions que s’hagin intensificat notablement, i reivindica que “la màgia no és una competició; és una expressió artística per crear il·lusió”. En canvi, sí que denota una exigència més elevada del públic a l’hora de demandar una immediatesa en l’entreteniment: “Estem bombardejats amb informació, vídeos, dopamina ràpida… i si ens hem de plantar davant d’una obra de teatre que no és molt dinàmica, ràpida o vistosa, cada vegada costa més”. L’il·lusionista confirma que ha sentit pressió per fer actuacions més visuals i amb més energia, “perquè la gent ha vist de tot… o això és el que ells es pensen”.
Aquesta tendència és, precisament, la que caracteritza la màgia feta a xarxes socials, especialment en plataformes centrades en els vídeos curts, com TikTok o Instagram. "Es caracteritza per coses visuals, ràpides, explosives, que cridin l'atenció i creïn una emoció molt forta i instantània", defineix Marzo, tot i que també alerta que molts dels seus trucs, "per angles i funcionament, no es poden fer en la vida real". En el seu cas, veu aquests formats com una via per promocionar els seus espectacles en viu: "És com una píndola, un petit tast del que la gent veurà quan estigui en directe". Però té clar que "la interacció, la gràcia i la proximitat que et dona un espectacle en viu no te la donen les xarxes socials".
Àlex Marzo: “Estem bombardejats amb informació, vídeos, dopamina ràpida… i si ens hem de plantar davant d’una obra de teatre que no és molt dinàmica, ràpida o vistosa, cada vegada costa més”
Per la seva banda, Rafart es mostra força optimista respecte als efectes que l’actual ecosistema digital poden tenir en els espectacles en viu. “Quan s’arribi al nivell de perfecció [de la IA] en què tot el que puguis veure a internet siguin bots o mentides, la gent tornarà als teatres, bars i clubs socials”, assegura el mag solsoní, “perquè si tot és mentida, necessites coses de veritat”. En aquest sentit, des d’El Rei de la Màgia aposten fort perquè “la botiga es converteixi més en una experiència”, una tendència que Rafart exemplifica amb el cas de la Llibreria Sant Jordi del carrer Ferran de Barcelona: “Va tancar després de la mort del propietari, ho van intentar salvar i van arribar a la conclusió que havia de ser una llibreria-bar, amb clubs de lectura, presentacions… és el que funciona i cap a on hem de tirar”.
Pel que fa als espectacles, Rafart considera que “la màgia en directe funciona molt bé” encara avui, però que ho fa en dos nínxols molt separats. “El problema que tenim és que la gent se’n va al gran esdeveniment i a la cosa selecta i petitona. Van a veure el Mago Pop i el mag que actua per a deu personetes, però la gamma mitjana, l’obra de teatre per a 400 persones, està una mica al pou”, analitza Rafart.
Més oferta i més consum, però menys despesa
Més enllà de sensacions, què hi ha de cert en aquest efecte retorn mencionat per Rafart? Malauradament, no disposem de xifres oficials específiques sobre el sector de la màgia a Catalunya, però sí que podem analitzar les dades del sector de les arts escèniques recollides per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Segons aquesta font, el 2022 hi havia a Catalunya 150 companyies d’arts escèniques que, el 2023, van facturar 79,8 milions d’euros. Comparades amb el 2010, la dada històrica més antiga, el volum d’agrupacions ha caigut un 27,88%, però la xifra de negoci ha crescut un 21,46%. Així doncs, l’àmbit més empresarial del sector ha experimentat una reducció en volum, però un increment en rendiment econòmic.
Pel que fa a l’oferta cultural, el 2023 es van celebrar 5.046 espectacles de teatre a Catalunya, un 17,21% més que l’any anterior i un 52,96% més que el 2010. I els espectadors? El 2023, es van comptabilitzar un total de 3,89 milions en l’àmbit de les arts escèniques, una xifra que suposa un creixement del 23,26% respecte al 2022 i del 28,75% respecte al 2010. De fet, el 2023 es va registrar el màxim de la sèrie històric d’espectadors d’arts escèniques a Catalunya, una confirmació fefaent de la recuperació postpandèmica.
El 2023 es van celebrar un 52,96% més d'espectacles que el 2010, mentre que el públic ha augmentat un 28,75%
Per tant, podem afirmar que, en termes absoluts, fins a 2023 s’ha registrat un repunt d’oferta i de demanda d’espectacles d’arts escèniques a Catalunya, dins de les quals podem encabir l’il·lusionisme. En termes relatius, l’Enquesta de participació cultural del Departament de Cultura recull que un 32,1% dels catalans que consumeix cultura habitualment havia assistit a un espectacle en els darrers onze mesos el 2024. Es tracta d’una xifra que suposa un retrocés respecte al 35,8% assolit el 2023, però si s’avalua en termes més amplis, s’observa que, després de la pandèmia, cap any s’ha caigut per sota del 30%, i que tots ells estan per sobre de la mitjana prepandèmica, exceptuant els pics de 2013 (34,7%) i 2015 (39,6%).
On no hi ha tan bones notícies per al sector és en la despesa cultural. Segons xifres de l’ICEC, el 2023 la població catalana va destinar 625 euros anuals en cultura, una xifra similar als 634 euros de 2022, però molt per sota dels 849 euros que es registraven el 2010 i també dels 745 euros del 2019, just abans de la covid-19. En termes relatius, els 625 euros de 2023 representen un 4,6% de la despesa total dels catalans: novament, en línia amb l’any anterior (4,7%), i per sobre dels mínims de 2020 (3,87%) i 2021 (4,17%), però lluny del 5,55% de 2019 o del 6,91% de 2010.
Sigui com sigui, tant Rafart com Marzo veuen el futur amb bons ulls. “Com a mag de prop tindré feina sempre. És una cosa que no veia fa cinc anys, però que ara tinc molt clara”, reconeix el solsoní. “La gent pensa que la IA, els mòbils els ordinadors o internet faran que el món de l’entreteniment disminueixi, però crec que passarà just el contrari”, assegura Marzo. El seu argument és clar: “Ho tenim tot i ho podem veure tot, però sempre a través d’una pantalla. I el fet de poder treure el mòbil del davant, apagar la pantalla i poder veure coses sorprenents en físic, és inigualable”.