L'aniversari de la Gran Recessió

L'economista Ivan Aguilar analitza la gran crisi econòmica 10 anys després, les seves causes i el debat actual entre austeritat i intervenció pública

Marxa de protesta a Frankfurt durant la crisi de l'euro davant les torres del Deutsche Bank | iStock
Marxa de protesta a Frankfurt durant la crisi de l'euro davant les torres del Deutsche Bank | iStock

Aquest any 2018 estem d'aniversari, ja que 10 anys enrere va esclatar la Gran Recessió. L'esclat de la crisi financera ens va endinsar en la crisi econòmica més gran des del crack del 29 i que va tenir en les hipoteques subprime -hipoteques de baixa qualitat amb un alt risc d'impagament- el seu origen immediat i que es va estendre fins a finals de 2012. El que va passar entre 2008 i 2012, però, queda fora dels cànons habituals que regeixen una recessió normal. El pànic financer es va estendre molt en el temps i els governs d'Occident varen tenir moltes dificultats per intentar evitar la destrucció de milions de llocs de treball.

Recordem que el pànic financer es va estendre i els governs d'Occident varen tenir moltes dificultats per intentar evitar la destrucció de milions de llocs de treball

La Gran Recessió va tenir dues grans conseqüències immediates. La primera fou l'augment espectacular de la taxa d'atur, per exemple a Espanya aquesta va passar d'un 7,4% el gener de 2008 fins a un 14,1% el desembre del mateix any.

Més info: Un atur del 28% el 2014, segons l'OCDE

La segona fou l'entrada en una espiral de falta de confiança i aversió extrema al risc que va enfonsar els mercats dels valors i, sobretot, als bancs, cosa que va produir el que es coneix com a credit crunch, que no és altra cosa que el col·lapse del crèdit bancari a famílies i empreses el que, alhora, va provocar que els ingressos públics anessin molt avall -via consum i inversió- alhora que els governs mantenien el nivell de despesa.

Així és com apareixen els dèficits públics monumentals -el 9% per Espanya aquell 2008- i el deute públic comença a augmentar molt ràpidament:

via19f1

He explicat en un gràfic el deute públic per a diversos països d'economies avançades i en tots es replica el mateix patró: a partir de 2008 el deute públic en relació al PIB es dispara a causa de l'esmentada caiguda d'ingressos públics. A més, l'augment de la taxa d'atur va disparar la despesa en prestacions d'atur el que va posar en qüestió el nivell de despesa en serveis públics.

A partir de 2008 el deute públic en relació al PIB es va disparar a causa de la caiguda d'ingressos públics

Perquè va sorgir aquesta aversió al risc -que és la que provoca els fenòmens esmentats- és el tema central de la Gran Recessió. L'anomenada estabilitat financera ha estat el gran objectiu de política econòmica i monetària i l'element central d'aquesta és el que anomenem safe assets (actius segurs). Els actius segurs és la sang que circula pel sistema financer i que permet que els agents econòmics es facin préstecs entre si, és a dir, són els actius que tenen més qualitat i presenten més liquiditat -es poden convertir molt fàcilment en efectiu- i seguretat -la probabilitat d'impagament (default) és inherentment molt baixa.

Aquests actius segurs són, fonamentalment, de dos tipus: deute públic sobirà -els bons de l'Estat espanyol és deute públic sobirà però els préstecs bancaris dels ajuntaments no és deute públic sobirà així com el deute de les Comunitats Autònomes tampoc ho és- i les hipoteques.

Les hipoteques tenen la particularitat de ser un sistema monetari ad hoc independent i el seu funcionament es va fer molt conegut els anys posteriors a la Gran Recessió. Les hipoteques es parteixen i s'empaqueten -la titolització- per crear actius nous que, alhora, s'utilitzen com a garantia -col·lateral és el terme tècnic- per demanar préstecs. Aquests préstecs tenen la particularitat que no estan garantits íntegrament sinó que ho estan parcialment. Per exemple, per demanar 1 milió d'euros de préstec cal aportar una garantia del 10% en hipoteques o deute públic sobirà.

El percentatge de la garantia és el que es coneix com a haircut. Els actius segurs es poden utilitzar totes les vegades que es vulgui fins a esgotar el seu haircut. Aquest efecte -ús del mateix safe asset per generar diversos préstecs rep el nom de cadenes de col·lateral (collateral chains). Les crítiques a aquestes pràctiques han estat injustament molt severes, ja que ha estat demostrat tant a la teoria com a la pràctica que el procés de titolització redueix el risc considerablement. El que sabem avui dia és que el problema es va originar amb les transmissions d'aquests actius, ja que quan els bancs venien aquestes hipoteques legalment en seguien essent els propietaris i comptabilitzant els impagaments malgrat que feien intermediació amb els agents a qui havien venut les hipoteques. Avui dia aquest tema està resolt i els bancs tenen prohibit reclamar cap quantitat un cop ha venut una hipoteca: la propietat es transfereix íntegrament.

Ara els bancs tenen prohibit reclamar cap quantitat un cop ha venut una hipoteca perquè la propietat es transfereix íntegrament

L'aversió extrema al risc apareix després de l'esclat de la crisi subprime, ja que l'impagament d'aquestes hipoteques incloses en les titolitzacions fan caure el valor dels actius creats i donant lloc al qual es coneix com un margin call: agafant l'exemple anterior, si el valor de les hipoteques que cobreix un préstec passa del 10% al 8% aleshores el prestatari ha d'aportar el 2% de la diferència per no entrar en impagament. Aquest és el fenomen que va tombar Lehman Brothers i que la pel·lícula que porta el mateix nom explica prou bé.

Més info: Lehman Brothers, el 'crash' des de dins

El canvi de valor en les hipoteques subprime es va contagiar a totes les hipoteques i com a conseqüència els bancs van tallar l'aixeta del crèdit per evitar un augment del contagi i així és com es generalitzen els impagaments hipotecaris cap a les famílies i empreses: la desaparició del crèdit fa que moltes empreses no sobrevisquin a tensions de tresoreria. Un problema de liquiditat passa a ser un problema de demanda.

via19f2

El gràfic ens mostra com a finals de 2007 el ritme de creació de crèdit hipotecari comença a caure, ritme que accelerarà a partir de 2008 fins a finals de 2013. Aquesta caiguda de les hipoteques va afectar tant al mercat de repòs -venda i recompra simultània d'un actiu (a dies vista) per obtenir liquiditat a curt termini- i a les cadenes de col·lateral (préstecs amb garantia usant actius segurs) generant escassetat d'actius segurs -shortage of safe assets- el que implica pànic financer i aversió extrema al risc. Aquest excés de demanda d'actius segurs fou molt i molt gran -cal tenir en compte que en èpoques de bonança també existeix excés de demanda d'actius segurs- i els dèficits públics monumentals no van arribar a compensar ni el 30% de la desaparició d'hipoteques.

Així doncs, quan parlem del que va passar aquell any 2008 la resposta no és altra que la massiva desaparició d'actius segurs que van generar un pànic financer i una aversió extrema al risc que va enfonsar als bancs donant lloc a què els economistes anomenem el cercle del terror: deute bancari i deute sobirà que van acabar en les famoses crisi de deute sobirà i en rescats bancaris pagats amb fons públics.

Més informació
Un mercat laboral mal remunerat
El deute per fer política
Costos laborals, el llast dels salaris
Avui et destaquem
Comentaris