Espanya, finals dels anys 50. “El país es troba en un coll d'ampolla”, explica Fernando Guirao, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Després d'anys de considerable creixement, les reserves de divises tremolaven i amb prou feines hi havia recursos per pagar les importacions de petroli necessàries. L'ombra del fracàs planava sobre una autarquia franquista que, a més, "tenia taxes d'inflació d'un 11%", com explica la professora de la Universitat de Sevilla Rocio Sánchez-Lissen. El retorn a les cartilles de racionament era imminent. El país s'havia d'obrir al capital estranger si no volia morir per asfíxia.
El panorama internacional facilitava el canvi. La conferència de Postdam del 1945 va deixar clar que ningú volia alteracions significatives a la Península Ibèrica. A més, el país estava sota la protecció dels Estats Units després dels acords aconseguits i la instal·lació de bases militars al país. Si bé la figura del dictador espanyol seguia sense despertar cap simpatia a Occident, el règim ja no estava totalment aïllat.
L'Opus Dei tenia cada vegada més influència i, el número dos del règim, Luis Carrero Blanco, va obrir la porta a una nova tecnocràcia catòlica. D'aquesta manera, es va reclutar un grup d'economistes per desenvolupar un pla d'obertura i salvar l'economia nacional de la fallida a què s'estava veient advocada. La història, sempre capritxosa, va voler que, d'entre els diversos autors del pla, l'arquitecte principal fos Joan Sardà Dexeus, un republicà català.
La història, sempre capritxosa, va voler que, d'entre els diversos autors del pla, l'arquitecte principal fos Joan Sardà Dexeus, un republicà català
Qui va ser Joan Sardà?
La família Sardà formava part de l'alta burgesia catalana que va viure amb instensitat la Reinaxença, moviment catalanista que va acabar refugiant-se a la Universitat de Barcelona, on un jove Sardà es va matricular en dret com a homenatge al seu difunt pare. Tot i això, des de molt aviat va entendre que la seva autèntica vocació era l'economia i, una vegada va obtenir la llicenciatura, als anys 30, es va formar a la London School of Economics i a Munic. S'especialitzaria en la política macroeconòmica, concretament “en qüestions monetàries”, detalla Sánchez-Lissen.
Sardà va simpatitzar amb Acció Catalana i els lluhins, el corrent laborista i federalista d'Esquerra Republicana. Va ser col·laborador de la revista Justícia Social, de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i del diari L’Opinió. Es va bolcar de ple amb Catalunya. Va ser nomenat, el 1935, vicesecretari de l'Associació de Banquers de Barcelona, i poc després de la Federació de Bancs i Banquers i de la Junta Local de la Banca, també de Barcelona.
Sardà es va bolcar de ple amb Catalunya
Quan va esclatar la Guerra Civil, com va escriure Sánchez-Lissen, Joan Sardà va prestar serveis al bàndol republicà, participant, fins i tot, a la batalla de Terol el 1938. A més, va tenir un important paper, com a assessor de Josep Tarradellas, a la definició de la política econòmica de guerra de la Generalitat, els anomenats Decrets de S'Agaró.
Amb l'ajuda d'uns familiars fidels al bàndol guanyador, se'n va anar a Burgos, on un oncle seu era assessor diplomàtic del govern de Franco. Va ser depurat sense problemes i, sota un bon paraigua familiar, va iniciar una carrera docent a la universitat espanyola fins que va acceptar una oferta per treballar a Caracas. "El 1956 tornaria a Espanya, de la mà del que va ser ministre de Comerços, Alberto Ullastres, per entrar al servei d'estudis del Banc d'Espanya", exposa Sanchez-Lissen.
Ja al 1957, el ministre d'economia, Mariano Navarro Rubio, el fitxarà per la seva excel·lent relació amb els dos principals organismes reguladors de l'economia internacional, el Fons Monetari Internacional (a qui presentarà un memoràndum) i el Banc Mundial, tots dos sota el paraigua nord-americà, i amb els quals havia tingut molt de contacte a Veneçuela, on, com explica Guirao, “va dur a terme una sèrie de polítiques de reestructuració i estabilització”. De fet, tot va començar amb la 'Nota dirigida al Ministeri d'Hisenda pel director del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya', que Sardà Dexeus va enviar, juntament amb l'economista Gabriel Ferrás, director del departament per a Europa de l'FMI, advertint de l'imminent col·lapse de l'economia espanyola i la necessitat d'obrir-se a l'exterior.
Guirao: "Sardà era un liberal que tenia clar que el paper de l'Estat és establir les regles del joc i deixar que el mercat faci la seva funció”
El Pla d'Estabilització, que va ser una rèplica del “model que aplicaria Alemanya el 1948 i que dóna lloc al miracle econòmic alemany”, com declara Sanchez-Lissen, va suposar un nou paradigma a l'economia espanyola. Guirao explica que Sardà era "un liberal que tenia clar que el paper de l'Estat és establir les regles del joc i deixar que el mercat faci la seva funció”. Així, es van reescriure les regles. La nova operativa va definir l'obertura al mercat i les noves formes d'intervenció estatal La pesseta va incrementar el tipus de canvi respecte al dòlar, van pujar els tipus d'interès, es van congelar els salaris per reduir la inflació, es va fomentar la inversió estrangera, hi va haver una reforma fiscal que va incrementar la recaptació de l'Estat i va reduir la despesa pública i es va estimular el turisme.
El procés va ser llarg, va necessitar “al voltant de quatre anys de disposicions legals per completar el decret llei, que acabaria precipitant-se el 1959”, detalla Guirao. L'economista Fabià Estapé, amic personal de Joan Sardà i rector de la Universitat de Barcelona, va obrir el camí el 1957 participant en la redacció de la Llei de Reforma Tributària, una iniciativa amb què Sardà va intentar fer aflorar diners negres, incrementar la recaptació i frenar l'increment de la despesa pública.
Sardà Dexeus va deixar el servei d'estudis del Banc d'Espanya el 1965, després de perdre el favor del ministre Navarro Rubio. Es va dedicar a la docència, va dirigir l'oficina d'enllaç a Espanya de l'FMI, i l'estiu del 1977, després de la celebració de les primeres eleccions democràtiques, va assessorar l'equip d'Enrique Fuentes Quintana en l'elaboració dels Pactes de la Moncloa.
I Franco es va salvar
El Pla d'Estabilització, o el pla Sardà, va evitar el desastre a l'economia espanyola malgrat que, l'enorme onada migratòria, la congelació dels salaris i la limitació de la despesa pública van empobrir, en un primer moment, i “com a conseqüència dels ajustaments”, gran part de la població. El pla, com indica el seu nom, cercava l'estabilitat. El creixement ja arribaria amb les divises del turisme i els estalvis dels emigrants com a principal carburant d'una lenta encara que constant recuperació. L'economia espanyola va créixer una mitjana anual del 7% entre el 1960 i el 1973, quan arriba la crisi del petroli i les coses es tornen a complicar.
Des de llavors, la política econòmica espanyola ha seguit una línia molt semblant
"Sardà és un dels grans economistes del segle XX a Espanya", assenyala Sánchez-Lissen. Certament, es va dibuixar un abans i un després a la història del país. Sardà va crear escola i va marcar una generació sencera d'economistes espanyols de diferent orientació ideològica. Des de llavors, la política econòmica espanyola ha seguit una línia molt semblant. No hi ha hagut gaires disrupcions. No s'ha intentat trencar amb el que s'ha establert llavors. La política econòmica espanyola, des del 1959, porta el segell de Sardà Dexeus.
La història de Joan Sardà Dexeus és, si més no, curiosa. Actor principal a l'economia de guerra catalana del 36, a la recuperació de la dictadura franquista i, posteriorment, als Pactes de la Moncloa. Tot i així, sempre en segon pla, cedint el protagonisme als altres. L'autarquia podria haver sumit Espanya a la misèria, però Sardà Dexeus i els seus protectors van oferir al règim una via d'escapament.