Els anys noranta van ser la dècada de l’optimisme. Occident havia guanyat la Guerra Freda, Europa encarava la seva unitat amb pas ferm, centenars de milions de persones sortien de la pobresa gràcies al comerç i la democràcia s’obria pas a tots els racons del planeta. Però aquella empenta s’ha acabat i el model ha tocat els seus límits. La crisi de 2008 va obrir algunes esquerdes i un trident format pel coronavirus, l’emergència xinesa i l’agressivitat russa ha acabat trinxant tres dogmes que semblaven imbatibles.
El dogma del comerç global, la idea que les cadenes de valor es repartirien pel món per fer cada tasca allà on fos més eficient. Un vaixell embarrancat al canal de Suez, la pandèmia i una nova guerra freda han enterrat l’optimisme comercial de la globalització després de tres dècades triomfals. La logística transcontinental perd força i qui més qui menys busca proveïdors de proximitat acceptant pagar més per guanyar seguretat.
Qui més qui menys busca proveïdors de proximitat acceptant pagar més per guanyar seguretat
El dogma de la pau entre socis comercials, la idea que els països que comercien no entren en guerra entre ells. Fins a l’any 2012 Rússia era la principal destinació de les exportacions ucraïneses (25,7%) per davant del conjunt de la Unió Europea (24,9%), ara l’únic que intercanvien són míssils, obusos i trets. Fa quatre dies els alemanys encara somreien quan algú assenyalava la seva dependència del gas rus perquè estaven segurs que la dependència era mútua. Ara el gas rus ha deixat de rajar i l’únic que intercanvien són retrets i amenaces més o menys velades. Els països on arribava la cadena McDonald’s no entraven mai en guerra, això es deia, però a Moscou i a Kíiv hi havia McDonald’s i tantes altres marques internacionals. Hi eren i ja no hi són.
Els països on arribava la cadena McDonald’s no entraven mai en guerra, això es deia, però a Moscou i a Kíiv hi havia McDonald’s
El dogma de la democràcia com a conseqüència gairebé inevitable del progrés econòmic, la idea que quan un país s’enriqueix genera una classe mitjana sòlida i la democràcia cau com una fruita madura. El dinamisme econòmic de tants règims autoritaris serveix avui per reforçar un model que busca combinar la llibertat econòmica amb la limitació dels drets individuals. La Xina, Rússia i les monarquies àrabs, però també Hongria i l’assalt al Capitoli, mostren que la democràcia és ara més fràgil que fa deu o quinze anys. El creixement del PIB no genera llibertat cívica.
I ara què? Doncs ara Europa, reindustrialització, renovables i esperança. Protegir Europa i defensar l’oasi de comerç, pau i democràcia en el qual s’ha convertit. Les grans esperances de la globalització mantenen la seva vigència a la Unió Europea i el nou context hauria de fer evident el seu valor i la seva fragilitat. Un nou conflicte entre França i Alemanya pot semblar impossible, però a mitjans dels anys vuitanta qualsevol ciutadà soviètic hauria rigut si algú hagués suggerit la possibilitat d’una guerra entre Rússia i Ucraïna. El progrés, la pau i la llibertat són sempre provisionals. La Unió Europea és un tresor i Europa haurà de ser una fortalesa. Protegir els valors d’un món obert i preservar-los per al futur.
El progrés, la pau i la llibertat són sempre provisionals
La postglobalització és aquí i, malgrat els riscos i les dificultats, obre oportunitats a la vella Europa. Reindustrialitzar per recuperar una part de la producció que s’havia externalitzat arreu del món els darrers trenta anys. Desplegar encara amb més força les energies renovables i donar un nou impuls a la nuclear per guanyar autonomia energètica. Fer-ho per generar més ocupació i una nova riquesa més sòlida i madura. Integrar amb més força les economies del continent per respondre al reflux de desintegració econòmica que viu el món.
Fer tot això i no perdre l’esperança. El comerç, la pau i la democràcia són valors perennes. El món obert, pacífic i lliure de les darreres dècades ha generat l’onada de prosperitat, progrés i llibertat més important de la història. Tard o d’hora l’oceà liberal es desglaçarà de nou. L’optimisme innocent s’ha acabat, però el desengany no hauria de servir per abandonar sinó per valorar el camí fet. El món és més perillós, complicat i fràgil del que ens pensàvem. En cert sentit sempre havia estat així. Caldrà adaptar-s’hi per continuar fent camí.