Saber l’origen dels productes lactis que es consumeixen pot ser tota una Odissea. Sovint hi ha una barreja de llets de diferents granges d’arreu, però també trobem marques que directament no especifiquen d’on obtenen la matèria primera. Precisament això és el que el Govern espanyol vol evitar amb el reial decret aprovat aquest mes de setembre que obliga les companyies a informar sobre la procedència de la llet dels productes que en contenen.
Segons la portaveu de l’Executiu espanyol, Isabel Celaá, el 88% dels consumidors ho veu necessari. Segurament ho considera així per la consciència creixent que hi ha al voltant del que compren, però també per la corrent que hi ha a tota la Unió Europea d’intentar ser el màxim de transparents dins de la indústria alimentària. I és que, com apuntava Celaá, la mesura estatal entra en sintonia amb el text aprovat a les últimes directrius de la UE en l’àmbit.
Però cal anar a pams, perquè una cosa és el país d’obtenció de la llet i una altra, el de transformació. Ambdós han de quedar clars a l’envàs, el que invalida l’opció fins ara acceptada d’indicar només si la matèria prové d’un país de la UE o no. I també cal ser pacients per veure aplicat aquest reial decret. Tot i que la mesura ja està aprovada, la indústria té dos anys per adaptar-se al nou etiquetatge. Fins aleshores, qui vulgui saber d’on ve la llet que pren, haurà de fer filigranes per esbrinar-ho. Ho intentem?
Un sector a la baixa
Catalunya tenia prop de 820 explotacions ramaderes de llet de vaca el 2008, una xifra que en els últims 10 anys s’ha reduït fins a poc més de 500, segons el Departament d’Agricultura. Un nombre que l’Associació Agrària Joves Agricultors (Asaja) encara situa més a la baixa, entre 400 i 450 granges si no es comptabilitzen les que encara existeixen però es troben inactives. El principal culpable és l’irrisori preu que cobren per cada litre de líquid produït pel bestiar: entre 28 i 31 cèntims, quan a ells els costa 36 cèntims.
Un ramader perd més de 7 cèntims per cada litre de llet que produeix i ven a la indústria
A tot això cal sumar-hi que la indústria ha fet que del model de petites granges es passi a macrocomplexos que permeten a les grans companyies carregar els camions de matèria primera amb entre 2.000 i 6.000 litres en una sola vegada. Així s’eviten fer ruta per diverses explotacions per aplegar els litres necessaris per a la producció dels elaborats que comercialitzen. Però no només han desaparegut ramaders per això, també per la pèrdua de les quotes lleteres, per la falta de relleu generacional i per la caiguda del consum de lactis. El 2017 es va tancar amb una producció de 745.479 tones de llet, 196.136 tones menys que l’any anterior. Un total que representa aproximadament el 10,5% de la producció de l’Estat espanyol.
La província de Lleida és la que té un nivell de producció més elevat malgrat que compta només amb una quarta part de les explotacions ramaderes. Dit d’una altra manera, és on hi ha complexos de major dimensió.
Llet d’aquí i d’allà
Pascual, Asturiana, Puleva, Président, Ato, Llet Nostra, El Castillo, Celta... Potser aquestes marques són les més conegudes i més habituals a tots els supermercats, tot i que la llista continuaria amb d’altres que es comercialitzen només en determinades cadenes. Però, com ja hem dit, saber amb total seguretat quina d’aquestes envasa únicament llet de quilòmetre zero és difícil.
Qui sí que ven aquesta idea és Llet Nostra. Les prop de 100 granges que abasteixen la companyia són explotacions petites i mitjanes que segueixen el model tradicional. S’agrupen sota el paraigües de Lleters de Catalunya, format per les cooperatives Cadí i Ramaders del Baix Empordà. Abans també hi havia la Cooperativa Lletera de Mollerusa i la Lletera de Campllong SCCL, que van abandonar l’agrupació per produir per a Mercadona. A l’inici, entre totes quatre van arribar a produir fins a 60 milions de litres de llet de vaca anuals. D’aquests, només la meitat sortia al mercat sota la marca Llet Nostra, la resta es derivava cap a les marques blanques de les grans superfícies.
Els productors de Llet Nostra havien treballat també per a les marques blanques dels supermercats
El trencament entre les quatre empreses fundadores va fer que el maig passat les dues que queden haguessin de canviar de planta. Ara Cadí i Ramaders del Baix Empordà envasen el producte a les instal·lacions de Pascual a Gurb, però sense que es barregin les llets.
Precisament el cas de Calidad Pascual és un dels que cal esmentar. Tot i que la companyia és de Burgos, compta amb plantes d’empaquetat arreu de l’Estat espanyol, entre les que hi ha la d’Osona. Reben la matèria primera de prop d’un centenar de granges catalanes, l’envasen i la distribueixen després a Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i l’Aragó. Una operativa logística habitual entre les companyies espanyoles del sector lacti.
Ato o El Castillo són les altres dues marques arrelades al territori, però en mans –o amb participació- d’empreses de fora de Catalunya. La primera és propietat de Peñasanta, el fabricant de Central Lechera Asturiana, en un 40%. Tot i això, en els seus envasos es pot llegir que el seu líquid prové de Mas la Coromina, Mas Bes, Sant Mer, Can Costa, Mas Guri, El Trèvol i Granja Sant Josep. Totes set conformen Natura Llet, la societat que té el 60% restant de la marca.
Ato i El Castillo són propietat de Peñasanta i Lactalis
En la segona marca, El Castillo, ens trobem davant una empresa amb seu a Mollerussa que forma part del grup francès Lactalis, també propietari de Puleva, El Ventero, Ram o Gran Capitán. Això no descarta, però, que el producte no sigui català. Per estar-ne segurs, caldrà esperar que el grup apliqui el reial decret i informi de l’origen a l’envàs.
Un preu irreal
Si l’Asaja critica que un litre de llet li costa 36 cèntims als ramaders i que el cobra a poc més de 31, el comprador paga al supermercat entre 48 cèntims i 1,80 euros en funció de la marca i de si es busquen d’especials com les sense lactosa, amb cereals o altres afegits. En el cas de les ecològiques, el preu pot arribar a superar els 3 euros.
En els darrers 10 anys, el preu mitjà d’aquest producte s’ha reduït al voltant de 20 cèntims el litre. La Comissió Europea ja va pronosticar per a aquest 2018 una tendència a la baixa que diu que s’allargarà dos anys més per l’increment de la producció de llet als països de la UE. Ara bé, l’organisme va intentar calmar els ramaders i va assegurar que d’aquí al 2030 el sector millorarà i que permetrà augmentar els seus marges. Això sí, alerta de la necessitat de diversificar amb altres productes com la mantega o la nata per assegurar-se majors ingressos.
Buscar petits productors
No tothom té a l’abast explotacions on anar a buscar la llet per saber què compra. Tanmateix, hi ha marques que han aconseguit fer-se un lloc en fires, mercats de productes catalans, cooperatives de consum o botigues pròpies per facilitar-ho. Dos bons exemples són La Selvatana i Granja Armengol.
I, per descomptat, també és una bona opció fer comandes online a ramaders que han vist amb internet la manera de diferenciar-se. En qualsevol d’aquests casos, el consumidor ha de saber que pagarà un preu superior al del supermercat, tot i que segurament consumirà una llet més fresca perquè no ha passat per cap procés d’ultrapasteurització per allargar la data de caducitat.