Llorenç Valverde: "Silicon Valley és un gran cementiri de fracassos"

El doctor en informàtica i catedràtic de la UIB creu que, per innovar, primer s'ha de fracassar i la nostra història està plena d'invents sorgits de la forma més inesperada

Llorenç Valverde, a la Jornada d'innovació TIC en la tecnologia 3D
Llorenç Valverde, a la Jornada d'innovació TIC en la tecnologia 3D

Tothom coneix la famosa història de Steve Jobs i el primer ordinador Apple creat al garatge dels seus pares. Però no és l’únic cas. L’any 1995, un altre garatge situat als afores de Seattle va acollir els primers passos de Cadabra.com, una llibreria online que més tard seria batejada com a Amazon.com. I com aquests, molts exemples més. I és que tal com va apuntar Llorenç Valverde, doctor en informàtica i catedràtic de la UIB, durant la Jornada d’Innovació TIC en la tecnologia 3D organitzada pel CTecno, “la tecnologia, a part que ha sortit de garatges, ens arriba per accident”.

Els grans invents que han revolucionat el món tenen històries sorprenents al darrere i, moltes vegades, apareixen de la forma més inesperada. Valverde veu paradoxal que les bombetes elèctriques no les fabriquessin els fabricants d’espelmes. “Si miréssim història rere història, ens trobaríem que darrere un gran invent sempre hi ha un fracàs”, assenyala Valverde. Ja ho apuntava Winston Churchill quan deia que “l’èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”.

Què és innovació i què és fracàs?

La innovació és més bona de definir que el fracàs. Quan parlem d’innovació podem parlar d’innovació de producte, de procés, de servei... Però al cap i a la fi innovar és canviar les coses per fer el món millor. I el que necessita la innovació és prendre riscos, sortir de la zona de confort i trencar regles. Una bona part de les innovacions més grans que ens han portat fins aquí on som avui han sortit d’un garatge o d’un dormitori d’una residència d’estudiants, perquè és un entorn on no hi ha riscos, ni regles, ni res a perdre. D’altra banda, hi ha moltes maneres de definir el fracàs, però la idea és que quan un comença un projecte té uns objectius; si no s’aconsegueixen aquests objectius, aleshores fracassem.

És bo fracassar?

És necessari, és la mare de la innovació. Però així com la cultura anglosaxona està molt adaptada a acceptar el fracàs, a nosaltres ens costa més.

Podria esmenar alguns exemples de fracassos que després han estat un èxit?

N’hi ha moltíssims. Tothom pensa que Silicon Valley és un model d’èxit quan parlem d’innovació i de TIC, però del que ningú parla és que Silicon Valley és un gran cementiri de fracassos. Aleshores, ens dediquem a estudiar els casos d’èxit però potser tindria molt més interès aprendre dels fracassos. Per exemple, la impressió 3D va néixer a mitjans del segle XIX de la mà d’un fotògraf francès. François Willème va inventar i patentar la primera tecnologia d’escaneig en 3D mitjançant l’ús de 24 càmeres per fotografiar simultàniament un mateix objecte des de diferents angles. Però aquesta patent no va tenir gaire èxit fins que més de cent anys després, el 1993, apareix la primera impressora 3D. Una altra història que m’agrada molt explicar és el naixement del sistema per automatitzar els telèfons. Això ho va inventar l’home d’una funerària que tenia el problema que no li passaven trucades perquè l’operadora de la centraleta era la dona de l’amo de la funerària de la competència. Per aquest motiu va inventar un sistema per prescindir de l’operadora i automatitzar els telèfons. Això ens demostra que el que els humans podem somiar, la tecnologia ho pot aconseguir, sempre que estiguem disposats a fracassar tantes vegades com sigui necessari.

“Bona part de les innovacions han sortit d’un garatge o d’un dormitori d’una residència d’estudiants, perquè és un entorn on no hi ha riscos, ni regles, ni res a perdre”

Som esclaus de la tecnologia? La tecnologia deshumanitza?

L’adopció de qualsevol tecnologia és un pacte fàustic, és a dir, adoptem una tecnologia per guanyar unes coses i, a canvi, en perdem unes altres. Un dels problemes d’aquest pacte és que ens adonem molt de què guanyem, però no del que perdem. Recordo una xerrada a Palma on una mare preocupada em deia que la seva filla adolescent de 15 anys arribava de l’escola i es posava a xatejar amb les seves amigues amb qui havia estat tot el dia. Jo li vaig fer la reflexió que quan jo tenia aquella edat no hi havia tanta tecnologia però igualment arribàvem de l’escola i sortíem al carrer amb els mateixos amics amb qui havíem estat tot el dia. Quina és la diferència? Que ara no poden anar al carrer a jugar pels cotxes i el bullici de la ciutat, però continuen tenint la mateixa necessitat que tenim tots quan som adolescents de socialitzar-nos. Per tant, la tecnologia no deshumanitza; jo veig que els joves d’ara fan el mateix que feia jo, ha canviat el mitjà però no l’actitud.

Vostè que sempre ha estat lligat a l’educació, creu que es fomenta la innovació des de les universitats?

Als alumnes no els ensenyem, els alumnes aprenen, amb l’acompanyament dels professors de la universitat. Nosaltres el que fem és acompanyar als alumnes en el seu procés d’aprenentatge, però amb el que hem d’anar molt amb compte és de no tallar-los les cames. Jo diria que el foment de la innovació depèn de si l’ambient és repressiu o no, de si realment tu com a acompanyant ets capaç d’acollir la resposta alternativa, pensar diferent. En realitat, la capacitat innovadora, igual que la capacitat d’aprenentatge, és intrínseca de cada alumne, és ell qui aprèn, és ell qui innova, i nosaltres el que hem de fer és acompanyar-los i anar amb compte de no frenar ni la innovació ni l’aprenentatge.

“El que els humans podem somiar, la tecnologia ho pot aconseguir, sempre que estiguem disposats a fracassar tantes vegades com sigui necessari”

Hi ha qui diu que moltes de les innovacions que surten avui en dia estan més pensades pel món acadèmic que per la indústria.

La frase habitual és que la universitat s’ha d’acostar a l’empresa. Jo crec que és un camí que han de recórrer els dos. L’empresa està molt còmoda allà on està, però potser no li aniria malament fer passes cap a la universitat. Per posar un exemple, jo he participat en un invent com a director d’una tesi que utilitzava el moviment que generen els ulls per moure el cursor de l’ordinador. Nosaltres, des de la universitat, vam fer la nostra feina, que era crear el prototip de laboratori. Però el pas següent, el prototip industrial, no ho vam aconseguir per falta de teixit empresarial, per falta de finançament, per falta de moltes coses. Si haguéssim anat a Palo Alto sí que hauríem aconseguit tirar endavant el projecte, però aquí no ha estat el cas.

Potser hi ha molt bones idees a les universitats però costa que després arribin al mercat.

Exacte. I la culpa no és de ningú, però és la situació que tenim. És aquest pensar diferent de les universitats i les empreses, on les dues parts haurien de fer un esforç per convergir.

Més informació
Un Tinder per a la innovació
"El 60% dels projectes d'Imagine s'implementen al mercat"
La innovació, més filosofia que tecnologia
Avui et destaquem
Comentaris