La Unió Europea presumeix de lideratge en sostenibilitat, però l'acord amb el Mercosur revela una contradicció profunda: estàndards estrictes per als productors europeus i flexibilitat quan es tracta de competir a l'exterior. Una paradoxa que afecta el camp, la credibilitat institucional i la mateixa autonomia estratègica del continent.
Aquesta paradoxa es manifesta amb claredat en l'acord comercial amb Mercosur, que ha posat sobre la taula una contradicció incòmoda: la sostenibilitat és irrenunciable dins de les fronteres europees, però negociable quan es tracta de competir fora. I aquesta incoherència no és només econòmica; és estratègica, política i cultural.
Els agricultors i ramaders europeus operen sota un dels marcs regulatoris més exigents del món. Diversos informes sectorials i de la mateixa Comissió Europea estimen que les normatives ambientals, de benestar animal i de seguretat alimentària poden suposar entre un 20% i un 30% de costos addicionals per als productors europeus enfront de competidors externs. La UE ha anat restringint progressivament substàncies fitosanitàries i limita fortament l'ús d'antibiòtics en la ramaderia, mentre que en diversos països del Mercosur es mantenen pràctiques el control de les quals és considerablement menys estricte.
La sostenibilitat és irrenunciable dins de les fronteres europees, però negociable quan es tracta de competir fora
No es tracta de qüestionar la producció sud-americana, sinó d'assumir una evidència incòmoda: no es competeix sota les mateixes regles. Europa obliga a produir més car en nom de la sostenibilitat i, alhora, permet l'entrada de productes més barats precisament perquè no assumeixen aquests mateixos costos. En aquest context, la sostenibilitat deixa de ser un avantatge competitiu per convertir-se en una penalització estructural.
Des d'una perspectiva ambiental, la paradoxa s'agreuja. Europa no redueix l'impacte ecològic global; simplement el desplaça. L'empremta ambiental no desapareix, canvia de geografia. Importar productes de regions amb taxes de desforestació més altes o menor control ambiental pot incrementar l'empremta de carboni total associada al consum europeu, fins i tot si les emissions directes dins d'Europa disminueixen. Això no és transició ecològica real, sinó una forma sofisticada de comptabilitat verda selectiva.
A aquesta incoherència s'hi suma un altre factor que rarament s'esmenta: el comportament del consumidor europeu. Exigeix sostenibilitat, però compra preu. I aquesta tensió entre valors i hàbits de consum també condiciona, silenciosament, les decisions polítiques i comercials.
Brussel·les justifica l'acord com una necessitat estratègica: diversificar mercats, reforçar aliances amb Sud-amèrica i reduir dependències geopolítiques en un món cada cop més multipolar. És cert que Europa competeix amb la Xina i altres potències per influència a la regió i que necessita acords comercials per sostenir el seu pes global. Però des del territori rural europeu aquesta estratègia es percep com una cessió: el sector primari esdevé la variable d'ajust d'una geopolítica dissenyada per beneficiar principalment altres sectors econòmics.
El problema no és menor. La pèrdua de capacitat productiva interna no és només un assumpte econòmic; és un risc per a l'autonomia estratègica europea. Un continent que aspira a liderar la sostenibilitat no es pot permetre dependre de tercers per a la seva alimentació bàsica.
A Catalunya, aquesta tensió es viu amb especial intensitat. El sector agrari català, amb més de 50.000 explotacions —moltes d'elles familiars o cooperatives— i un agroalimentari que representa al voltant del 20% de la indústria regional, ha realitzat inversions significatives en traçabilitat, sostenibilitat hídrica, reducció d'inputs químics i adaptació als estàndards europeus. Cooperatives i productors locals han assumit costos i transformacions profundes amb la convicció que aquest esforç seria reconegut. Avui, molts perceben que aquest compromís es dilueix quan se'ls obliga a competir amb productes que no han recorregut el mateix camí.
Per a la pagesia catalana, la sostenibilitat no és una consigna política, sinó una condició de supervivència territorial. Mantenir viu el paisatge, el teixit rural i la producció de proximitat no és només una qüestió econòmica, sinó un element de cohesió social, resiliència i seguretat alimentària.
Per al camperolat català, la sostenibilitat no és una consigna política, sinó una condició de supervivència territorial
El risc d'aquesta incoherència va més enllà del conflicte agrícola. Quan les normes s'apliquen amb rigor dins i es relativitzen fora, la sostenibilitat perd credibilitat social. I quan perd credibilitat, deixa de ser un projecte compartit per convertir-se en una imposició. Enquestes europees recents mostren que el suport ciutadà a la transició ecològica disminueix quan es percep que genera desigualtat o pèrdua de competitivitat, un avís que les institucions no haurien d'ignorar. No es pot construir un futur verd sobre una base desigual.
El Mercosur podria haver estat una oportunitat per liderar un comerç internacional veritablement sostenible, amb estàndards comuns, mecanismes de verificació i clàusules ambientals exigents. En canvi, s'ha convertit en el símbol d'una Europa que predica sostenibilitat, però negocia pragmatisme.
El conflicte actual no és només econòmic. És estratègic, polític i cultural. Europa ha de decidir si vol liderar la sostenibilitat com un principi real del seu model econòmic o utilitzar-la únicament com a relat intern compatible amb qualsevol acord extern. Perquè no existeix sostenibilitat sense coherència. I no existeix coherència quan el sacrifici sempre recau en els mateixos.
Europa encara és a temps de construir un model comercial que no enfronti sostenibilitat i competitivitat, sinó que les alineï. Però per a això necessita alguna cosa més que acords: necessita visió estratègica, valentia política i la voluntat de no deixar enrere els qui sostenen el territori.
Perquè Europa no pot liderar el que no és capaç d'aplicar a si mateixa.