Dins la memòria col·lectiva hi ha cinc marques de gelats que regnen per sobre de les altres, i algunes d’elles fins i tot després d’haver desaparegut: són Frigo, Avidesa, Miko, Camy i Menorquina. Quin no en recorda almenys un parell d’aquestes? Avui en dia el panorama dels gelats ha canviat radicalment fins el punt que costa trobar marques amb tanta presència i personalitat com aquelles que esmentàvem fa un moment. Ara trobem molt de gelat artesanal de petits establiments i algunes referències tant d’aquí com de fora, com podem ser Farggi, Häagen-Dazs o Ben & Jerry’s.
Si viatgem enrere en el temps i posem la lupa sobre les cinc grans del passat, podem començar parlant de la catalana Frigo, una ensenya omnipresent als estius del país durant dècades. Va néixer al Poblenou, a Barcelona, el 1927 de la mà de la família Rimblas, que acabava de venir de Cuba però amb arrels al Maresme. Aquella primitiva empresa anomenada Industrias Frigoríficas y de la Alimentación, SA va acabar produint els gelats més coneguts de l’Estat. A començaments dels setanta, el 1973, els propietaris van vendre l’empresa a la multinacional Unilever, sota el paraigua de la qual sortirien al mercat alguns productes que han passat a formar part de la cultura popular: Frigodedo, Frigopie, Calippo, o més recentment el Magnum.
Tampoc cal oblidar que, segons explica la llegenda, van ser els inventors de la mítica Tarta al Whisky, a començament dels anys cinquanta. L’any 2008 la multinacional va prendre la decisió de tancar la fàbrica històrica del Poblenou (ara ja districte 22@), però en aquell moment va aparèixer una empresa catalana, Farga, que va presentar una oferta per quedar-se-la i potenciar la incipient producció de gelats (fins aleshores es dedicaven bàsicament a pastisseria) a través de la marca Farggi, avui prou coneguda. Però el 2017, als noranta anys d’edat, la planta va passar finalment a millor vida. La immobiliària Actual Capital Advisors va adquirir-ne la propietat i va tancar la producció. En aquell moment, Farggi ja era Lacrem, una firma que incorporava les marques Farggi i La Menorquina.
Ara trobem molt de gelat artesanal de petits establiments i algunes referències tant d’aquí com de fora, com podem ser Farggi, Häagen-Dazs o Ben & Jerry’s
Precisament La Menorquina havia estat fundada just en acabat de la Guerra, quan Ferran Sintes va iniciar la producció de gelats a la planta del municipi d’Alaior. Amb el pas de les dècades, la marca faria diversos viatges: l’any 1999 els canaris de Kalise (Interglas, SA) van absorbir La Menorquina, per just després passar a mans de la multinacional IBG-La Casera, formant així un líder del mercat estatal. Per cert, La Casera és precisament aquella gasosa tan popular a l’Espanya dels vuitanta que va ser creada per un avantpassat, Francisco Duffo, d’una de les famílies accionistes de l’actual Fluidra.
El 2017 Farggi (de la família Farga, originaris de Sanaüja, a la Segarra) va aliar-se amb el fons d’inversió Black Toro Capital, que els va injectar 40 milions d’euros per aconseguir el control del grup Kalise La Menorquina, amb el que van conformar el nou líder del sector dels gelats amb una facturació de 140 milions d’euros. Per cert, el fons d’inversió esmentat estava en aquell moment estretament relacionat amb la firma Trea Asset Management, de Carles Tusquets Trias de Bes. La digestió va ser massa pesada, i tant la família Farga com Black Toro Capital van haver de cedir el 2020 el control de la societat, ara ja anomenada Lacrem, al fons Cheyne Capital, que havia finançat les operacions de la firma.
La història de Miko és força diferent, perquè tot i ser una empresa fundada per un espanyol, Luis Ortiz Martínez, el seu desenvolupament es va produir a França, país de residència del fundador. Això passava el 1945, però molt temps després, a finals dels setanta, es va produir la seva arribada a l’Estat a través del País Basc. Realment la firma que va operar a la península no tenia relació directa amb la francesa, però Ortiz en posseïa un 25% del capital a canvi de cedir l’ús de la marca. L’entrada el 1988 del BBV (avui BBVA) al capital de Miko, mitjançant la compra per part del hòlding Conelsa -propietat del banc- de la matriu de Miko, SAAL (Sociedad Anónima de Alimentación), va proporcionar molt de múscul financer a la firma de gelats, fins el punt que van fer una OPA a un altre gegant del sector, Avidesa. Però l’aventura va durar poc, perquè el 1994 Conelsa es va vendre les firmes de gelats a Nestlé per l’equivalent a 240 milions d’euros. Amb el pas dels anys, Miko acabaria fusionada amb Camy, també de la Nestlé.
Avidesa i l'empresari segrestat per ETA
I ja que parlàvem d’Avidesa, hem de recordar que en el seu moment va ser líder indiscutible del mercat estatal, després d’uns inicis força curiosos, perquè la societat (Avícolas y Derivados, SA) es dedicava realment als pollastres; de fet, en el seu moment, a començaments de la dècada dels seixanta, van arribar a disposar de la granja de pollastres més gran d’Europa. La fortuna ja l’havien feta abans, amb una empresa de cartonatges nascuda el 1922 i que, després de molts canvis de denominació i de propietat, continua existint. El pas als gelats el van donar el 1964, i l’èxit va ser tan gran, que el negoci principal, el de pollastres, va acabar retrocedint cada cop més en benefici del de gelats. Al darrere de tot aquest imperi hi havia Luis Suñer Sanchis, empresari de llegenda a Alzira (Ribera Alta). El seu nom va saltar a les primeres planes dels mitjans quan, el gener del 1981, va ser segrestat per ETA, que el va mantenir captiu durant més de tres mesos.
Per cert, el seu segrest té una curiosa relació amb la història a Espanya de l’Impost sobre la Renda. El cas és que el 1978 es va aprovar aquest nou impost i les autoritats van decidir que les declaracions dels ciutadans serien públiques i, per tant, tothom hi tindria accés. No van caure en el fet que seria una magnífica guia per als delinqüents per saber qui estava ingressant molts diners en aquell moment i, en conseqüència, qui podria ser objectiu de cara a un segrest en aquella Espanya tan convulsa. Dit i fet, el 1979 Luis Suñer va aparèixer al capdamunt de les llistes i als etarres se’ls va encendre una bombeta. En vista de les derivades imprevistes de tanta transparència, el govern va suprimir el caràcter públic de l’impost només al cap d’un parell d’anys.
Luis Suñer va aparèixer al capdamunt de les llistes i als etarres se’ls va encendre una bombeta
La mala sort per a la companyia va tenir un segon episodi un any després, quan la inundació provocada pels problemes estructurals de la presa de Tous va deixar inservibles algunes de les plantes d’Avidesa. En els següents anys tot es va accelerar: jubilació i mort del fundador, accés al comandament del net, sortida a borsa i OPA del BBV a través de la seva filial Conelsa. Per cert, el net que va agafar les regnes del negoci el 1989 es deia Alberto Campos Suñer, uns cognoms que potser a algú li resulten familiars, i és que el germà d’Alberto, de nom Adrián, va ser pilot de Formula 1 durant les temporades 1987 i 1988 al volant d’un Minardi.
Com hem vist abans, el 1994 la marca va acabar en mans de Nestlé, que finalment la va amortitzar per potenciar l’ensenya tradicional dels suïssos, Camy. Una dècada més tard, Nestlé es va desfer també de la factoria d’Alzira, que va tenir un nou accionista -l’inversor Guillermo Lamsfus Bravo- i una nova denominació, Ice Cream Factory Comaker. El nou destí de la veterana empresa era la fabricació de gelats de marca blanca, amb Nestlé com a principal client. Enguany la família Lamsfus ha venut la companyia als italians Ferrero, els fabricants dels ous Kinder, la Nutella i els bombons Ferrero-Rocher.
La revolució dels gelats
L’últim dels protagonistes que ens queda per introduir és Camy, que aquest 2022 està d’actualitat pel seu retorn a la vida després de dues dècades desapareguda. Quan Nestlé va decidir fusionar les seves diverses ensenyes de gelats sota el genèric “Gelats Nestlé”, Camy va desaparèixer del mercat. Ara, aprofitant que els suïssos n’han perdut els drets per manca d’ús comercial de la marca, la planta d’Ice Cream Factory Comaker, a Alzira, tornarà a produir gelats Camy. Amb el logotip retocat i amb un catàleg que inclou gelats vegans i també sense gluten, l’objectiu dels gestors és “revolucionar el mercat dels gelats”. Veurem si en aquest nou escenari aconsegueixen recuperar la notorietat que Camy que va tenir durant els setanta i vuitanta.
Si abans hem parlat de Farggi, la marca sorgida del grup de pastisseria Farga, cal també esmentar dues marques amb producte molt similar: Häagen-Dazs i Ben & Jerry’s. La primera d’elles va néixer al Bronx el 1961 i va lligada a la imatge icònica del gelat de terrina. La segona, va ser fundada el 1978, a Vermont (Estats Units), per Ben Cohen i Jerry Greenfield. Per cert, qui sigui aficionat -com un servidor- als ous de Pasqua dins les obres literàries o audiovisuals hauria de donar un cop d’ull al capítol 7 de la primera temporada de la mítica sèrie Twin Peaks, on els germans Ben i Jerry Horne comparteixen a cullerades una terrina de gelat de marca indeterminada.