En l'era colonial, els imperis europeus pintaven el món amb mapes de colors. Des de la metròpoli, el rei dictava; el virrei executava; els governadors extreien recursos; els missioners evangelitzaven; i els soldats garantien l'ordre. Tot responia a una lògica clara: explotar la perifèria en benefici del centre.
Avui ja no fan falta mapes ni canons. Les fronteres són més difuses, però el poder continua concentrat. Els imperis s'han transformat en multinacionals: no tenen bandera, però la seva influència sobrepassa la de molts estats. I la seva lògica s'assembla, inquietantment, a la de l'antic ordre colonial.
Del colonialisme clàssic a la jerarquia corporativa
Vegem aquesta analogia, no com una metàfora literària, sinó com una estructura funcional:
- El rei seria el CEO global, amb poder pràcticament absolut sobre els territoris on opera la companyia.
- El virrei s'assembla al president àrea geogràfica (EMEA, LATAM, APAC...), encarregat d'adaptar l'estratègia global a les realitats regionals, encara que sempre subordinat a la matriu.
- El governador colonial avui és el country manager, que negocia amb governs, gestiona operacions... i optimitza fiscalment, si fa falta.
- Els missioners del segle XXI no prediquen la fe, però sí la marca i els seus valors. Avui adopten la forma de directius encarregats de transmetre un relat coherent que inspiri dins i, sobretot, fora de l'organització.
- I els soldats, ara gairebé sense uniforme, que són la resta dels empleats, els encarregats de protegir els interessos de l'empresa amb la seva llei a la mà.
Durant segles, les colònies van exportar or, sucre, cotó o cautxú. Avui, les matèries primeres són altres: “dades personals”, “atenció digital”, “talent tecnològic”, “rendes fiscals” i últimament, “terres rares”.
L'objectiu continua sent el mateix: capturar valor a la perifèria i concentrar-lo al centre.
“Així que, la globalització sense autonomia no és integració: és dependència”.
Proteccionisme intel·ligent: la nova frontera del poder econòmic
Durant anys, parlar de proteccionisme era gairebé un sacrilegi en els cercles econòmics occidentals. S'associava amb el passat, amb el nacionalisme econòmic o amb la por de competir. Però el món ha canviat. La globalització, i amb ella el poder de les multinacionals, ha portat beneficis evidents, però també ha revelat vulnerabilitats profundes: dependència de tercers, fragilitat logística, concentració tecnològica, deslocalització sense retorn, full de ruta predefinida i pèrdua de sobirania econòmica.
Avui, el que emergeix no és un replegament aïllacionista, sinó una resposta estratègica o autoimmunitària: un “proteccionisme intel·ligent”, més pragmàtic que ideològic.
No es tracta d'aixecar barreres, sinó de reconstruir capacitats clau, reduir dependències crítiques de tercers i reequilibrar el repartiment de poder al tauler global.
Apostar per la tecnologia ha de ser una decisió conscient, amb visió territorial, lideratge humà i propòsit clar
En un context marcat per l'avenç accelerat de tecnologies com la intel·ligència artificial, les xarxes 6G o els superordinadors, molts territoris corren el risc de quedar subordinats a noves formes de dependència digital i productiva. La clau no està a rebutjar la innovació, sinó en apropiar-se'n estratègicament i ràpidament: utilitzar-la per reforçar capacitats locals, generar avantatge competitiu i construir models propis, resilients i sostenibles. Apostar per la tecnologia ha de ser una decisió conscient, amb visió territorial, lideratge humà i propòsit clar.
En el món occidental, els senyals són cada vegada més evidents. Mentre a la Unió Europea encara es debat el contingut i abast de l'informe Draghi, Washington i Londres ja han passat a l'acció. Els Estats Units i el Regne Unit estan implementant polítiques ambicioses que busquen reindustrialitzar, assegurar el subministrament estratègic i reforçar la sobirania tecnològica com a elements clau de competitivitat en la dècada vinent.
- Estats Units, després de l'onada de Make America Great Again, ha posat en marxa Stargate, un megaproyecte que evoca l'històric Manhattan Project. Amb una inversió superior als 500.000 milions de dòlars, busca liderar la cursa global per la intel·ligència artificial i assolir la superintel·ligència. Però no es tracta només de tecnologia: és geoestratègia en estat pur, on l'Estat i les big tech s'alineen per definir les regles del poder global del segle XXI.
- ·Regne Unit, per la seva banda, ha llançat la seva Estratègia Industrial i Tecnològica 2025–2035: un pla ambiciós centrat en manufactura avançada, energia neta, defensa, salut i formació tècnica. Amb objectius concrets, governança centralitzada i una decidida col·laboració publicoprivada, el Regne Unit aposta per la sobirania industrial com a motor de competitivitat, resiliència i cohesió territorial.
Aquest gir no implica trencar amb el món, ni rebutjar les multinacionals. Però sí que representa la necessitat de protegir-se i frenar la concentració excessiva de poder econòmic, fiscal i tecnològic en mans d'uns pocs actors globals. Es tracta de recuperar capacitat de decisió, protegir sectors estratègics i enfortir els ecosistemes locals.
Si Europa no és capaç de fer el pas cap a una veritable unificació econòmica - cosa que, segons l'FMI (juny de 2025), podria traduir-se en fins a un 7 % més de riquesa generada -, potser cal començar a mirar cap a models nacionals o regionals més àgils. Models capaços de moure's amb més rapidesa, focus i adaptabilitat. Perquè, al final, no sempre es tracta de créixer a l'engròs, sinó d'avançar amb intel·ligència i decisió.
El que està en joc no és un retorn nostàlgic al passat industrial, sinó la possibilitat real de construir un futur més autònom, equilibrat i tecnològicament sobirà. Un futur on els territoris deixin de ser mercats passius o plataformes logístiques, i es converteixin en actors amb veu pròpia sobre com produir, innovar, generar indústria i definir la seva prosperitat.
“En aquest nou escenari, la veritable competitivitat no passa per dependre menys del món, sinó per dependre menys d'uns pocs”
I ara què?
Igual que els imperis no van cedir voluntàriament, les multinacionals difícilment canviaran sense pressió externa. Si no evolucionen, podrien seguir el mateix camí que les antigues estructures colonials: perdre legitimitat, esgotar la seva eficàcia i quedar fora de joc. Els senyals de transformació ja són evidents:
- Concentració de poder: el domini excessiu de mercat genera rebuig. La Unió Europea ha obert més de 10 expedients antimonopoli contra les big tech en els últims 5 anys (Techcrunch, 2024).
- Captura fiscal insostenible: segons l'OCDE, els estats perden entre 100.000 i 240.000 milions de dòlars anuals per evasió i elusió fiscal (El Economista, 2021)
- Ciutadania empoderada: l'accés a la informació i la consciència crítica fan que la societat exigeixi sobirania digital, econòmica i cultural (Eurobaròmetre, 2023).
- Geopolítica: L'Inflation Reduction Act (IRA) i la renovada política aranzelària dels Estats Units estan redefinint el tauler internacional, obligant altres blocs a repensar les seves estratègies industrials i a explorar formes de proteccionisme més estratègic. No obstant això, la recent aprovació de la llei One Big Beautiful Bill (BBB, 4 de juliol de 2025) introdueix girs que podrien limitar el veritable abast de l'IRA. El seu impacte encara està per veure, però podria marcar un punt d'inflexió en el rumb econòmic dels Estats Units.
En qualsevol cas, aquests moviments legitimen un nou enfocament de proteccionisme intel·ligent: no es tracta d'aixecar murs, sinó d'enfortir ecosistemes locals, invertir en capacitats crítiques i vincular els incentius públics a la producció i el valor generat en territori propi.
Davant d'aquest nou escenari, les multinacionals més lúcides sabran llegir el canvi, col·laborar amb intel·ligència i generar valor compartit a escala local. Perquè el proteccionisme ja no és un tabú: és una estratègia legítima. En canvi, els que s'aferrin a velles lògiques de control global corren el risc de tornar-se irrellevants en un món que ja no orbita al seu voltant.