L’aigua és un bé bàsic, indispensable i cada cop més escàs i preuat. Les seves característiques -on les garanties sanitàries són decisives- l’han situat fins ara fora de l’abast de la liberalització que han experimentat altres subministraments, com el gas, l’electricitat o la telefonia. Es diria, doncs, que es tracta d’un monopoli natural i, com a tal, és en mans públiques. S’acostuma a distingir entre l’aigua en alta -la captació i potabilització- i l’aigua en baixa -la distribució final a llars i empreses-. L’alta és competència de la Generalitat i la baixa dels ajuntaments. Tot i que les administracions sempre mantenen la titularitat i la responsabilitat última, el sector privat té una importància rellevant en aquest subministrament -sobretot, però no exclusivament- en l’aigua en baixa. Per això podem parlar del negoci de l’aigua.
Iniciativa privada vs. iniciativa reial
Per entendre el complex món i protagonistes del subministrament d’aigua, cal referir-nos al procés històric que ens ha dut fins aquí. Com en altres casos de serveis públics -sanitat, prestacions d’atur i jubilació, ensenyament- la societat catalana, més avançada i per això més exigent que l’espanyola, cercà mecanismes per garantir el subministrament d’aigua a les famílies i, sobretot, a la naixent indústria. Per això a molts indrets propietaris i industrials crearen canals, represes i... una xarxa d’abastament d’aigua potable. Aquest model és encara vigent en diversos municipis, com Igualada o Terrassa, aquesta fins fa ben poc. A Madrid, en canvi, fou una iniciativa reial que decidí proveir d’aigua la ciutat des de la Sierra a través del canal d’Isabel II. Aquesta companyia, ara en mans de l’administració autonòmica, és l’encarregada del cicle complet de l’aigua: captació, potabilització, distribució, clavegueram i depuració.
El Ter arriba a Barcelona
A mitjans dels anys 50, la ciutat de Barcelona es proveïa bàsicament encara de l’antic Rec Comtal d’origen medieval, de la riera de Dosrius, al Maresme, i d’uns quants pous a la zona del Besòs (Badalona) i el Llobregat (el Prat). A banda, les indústries, sobretot al Poblenou, es proveïen de pous propis que explotaven l’aigua freàtica. L’alcalde Porcioles veié que calia assegurar un cabal d’aigua suficient per a la ciutat i el seu entorn i convencé el Caudillo de fer realitat un projecte de què es venia parlant de feia dècades: portar aigua del Ter.
La connexió es feu a la sortida del sistema d’embassaments de Sau i Susqueda, amb un contra embassament de suport a Amer, d’on era natural Porcioles -el Pasteral- i planta de tractament i potabilització a Cardedeu. L’aigua començà a arribar el 1967. La infraestructura pertanyia a l’Estat a través de la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental. L’aigua havia d’abastir trenta municipis de Barcelona i la comarca, del Vallès Occidental -excepte Terrassa i Sabadell que ja tenien el seu propi subministrament-, de l’Oriental i diversos municipis del Maresme. La captació del Ter també subministrà aigua a Girona, Salt i la Costa Brava. La concessió a Barcelona i entorn -8 m3 per segon- equivalia a la meitat del cabal sencer del riu.
La captació del Ter també subministrà aigua a Girona, Salt i la Costa Brava
L’aigua del Ter arribava -i arriba encara ara- a uns dipòsits a la Trinitat on es va crear una minicentral hidroelèctrica per proveir-se d’energia per al bombament d’aigua a diferents punts de la ciutat. Durant anys, Badalona o els barris del nord de Barcelona bevien aigua de molta més qualitat que no pas els que es proveïen d’aigua del Llobregat. I és que, mentrestant, Aigües de Barcelona, hereva de la companyia belga -i després francesa- que estava encarregada de distribuir l’aigua a la ciutat des del s. XIX, havia realitzat una captació al Llobregat, amb una planta potabilitzadora a Sant Joan Despí. L’antiguitat del servei prestat feia que no hi hagués una concessió formal, un mecanisme de gestió que no s’havia regulat fins al 1925.
El minitransvassament de Tarragona
Existeixen altres proveïdors en alta. El més important és el Consorci Aigües Tarragona, creat el 1981 per proveir d’aigua l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, amb les seves indústries -sobretot la petroquímica i turisme-. És el que popularment es denominarà minitransvassament de Tarragona, impulsat per Albert Vilalta. Fins que no arribà l’aigua de l’Ebre, Reus es proveïa del pantà de Riudecanyes i els darrers temps només tenia sis hores d’aigua al dia. Tarragona ho feia d’uns pous del Francolí, amb elevada salinització.
Per vèncer l’eventual oposició dels regants del delta de l’Ebre, s’acordà revestir els canals tradicionals amb formigó, de manera que les pèrdues que deixaven de produir-se compensarien l’aigua transvasada Tarragona, sense augmentar el volum d’aigua històricament concedida als regants. Per cert, els grans plataners que contenien els antics talussos de terra premsada es van trasplantar a la Vila Olímpica de Barcelona. El Consorci de Tarragona és de majoria pública, amb petites participacions de les principals indústries consumidores. L’obra es va autofinançar a càrrec del cànon que paguen els usuaris.
Gestió directa o concessió
Des dels anys 90 hi ha hagut un debat recurrent sobre si calia municipalitzar la gestió directa de l’aigua en baixa. Mataró, Manresa, el Prat, Vilafranca, Vilanova i la Geltrú són exemples de gestió directa municipal de l’aigua. Fins i tot, les seves empreses municipals s’uniren per prestar assessorament als municipis als qui vencia la concessió privada en baixa de l’aigua i intentaren accedir als concursos de gestió, però la normativa vigent els ho impedí.
La gestió directa permet tenir un control més estricte de la distribució final de l’aigua, el titular de la qual és sempre l’ajuntament. Aleshores, depèn de la qualitat d’aquesta gestió que, per raons de recursos propis i de personal especialitzat, habitualment només està a l’abast de municipis grans o mitjans. El problema de les concessions és que normalment el municipi acaba desentenent-se’n i no té ningú prou preparat per efectuar l’imprescindible control de qualitat del servei que presta el concessionari. Per això ara ens trobem, per exemple, amb tants problemes de fuites d’aigua a la xarxa de distribució de molts municipis: de Badalona a tots els que tenen extenses xarxes per abastir urbanitzacions allunyades del nucli urbà. Les concessions tan llargues, de 30 a 75 anys, afavoreixen el negoci dels privats, però si no s’han establert prou bé les contrapartides -a banda del cànon-, com ara inversions en manteniment de xarxes o de dipòsits, pot acabar en un desgavell. També cal vetllar perquè no hi hagi comportaments abusius de les companyies concessionàries envers els clients i en les tarifes que se’ls hi repercuteix.
De la privatització d’ATL a MINA de Terrassa
Parlàvem al començament del negoci de l’aigua. I, efectivament, el subministrament d’aigua és un negoci. Moderat, però segur, com totes les concessions a llarg termini. Això explica la gran majoria de moviments i conflictes dels darrers anys per prendre el control de l’activitat. D’una banda, la voluntat d’Aigües de Barcelona d’esdevenir l’operador hegemònic -el principal ja ho és- a tot Catalunya. Així ha anat comprant les empreses privades que gestionen -o gestionaven- l’aigua en baixa, com a Sabadell o Terrassa.
En la recent constitució de l’empresa mixta entre Aigües de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona -per formalitzar aquella concessió de facto de fa dècades- la companyia privada aconseguí incloure-hi la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí, és a dir, una infraestructura en alta. La voluntat d’expansió internacional de la companyia els exigia mantenir la gestió -i el coneixement que se’n deriva- d’una infraestructura en alta per poder presentar-se al món com a operador integral del cicle de l’aigua. La companyia mixta metropolitana també ha estat objecte de recursos d’altres operadors en nom de la lliure competència.
D’altra banda, l’intent de penetrar al mercat de l’aigua en baixa de noves companyies, la majoria divisions de serveis de les grans constructores, que així s’asseguren les obres de manteniment i millora de la xarxa. Aquest lluita per l’hegemonia fou també l’origen del conflicte en la privatització del consorci d’Aigües Ter-Llobregat. Quan el conseller Mas Colell -deia que per pagar les nòmines a final de mes- decidí vendre’s la concessió de les joies de la corona, Tabasa i ATL, es trobà que a Aigües de Barcelona li sorgí un competidor més agressiu de la mà d'Entrecanales (Acciona). Arran de les presses i els nervis del procés de privatització, Aigües va trobar un defecte en el procediment que va fer que el Suprem anul·lés la concessió a Acciona. Aleshores, ja menys escanyats per les finances públiques, el Parlament per unanimitat decidí no tornar a encetar el meló de la privatització de l’ATL i ara torna a ser pública. Entrecanales continua batallant per l’import de la indemnització per la concessió fallida.
A menor escala, la fi de la concessió als hereus del grup de fabricants que crearen MINA de Terrassa -adquirida per Aigües de Barcelona- ha acabat amb la gestió directa per part de l’Ajuntament i el conflicte per determinar quina compensació s’havia d’establir per als antics gestors.
Conclusions
En general, es pot dir que hi ha economies d’escala rellevants en la gestió de l’aigua i que amb uns plecs de condicions ben preparats, unes concessions no massa llargues i un control constant per part de personal qualificat de l’ajuntament, aquesta pot ser l’opció més eficient per gestionar l’aigua en baixa.
Les empres públiques, per la seva banda, no han de distribuir dividends ni pagar impostos pels beneficis, la qual cosa hauria d’abaratir els costos de gestió. Tanmateix, un control públic continu i de qualitat -sigui amb gestió pròpia o en concessió- esdevé la clau de volta per assegurar el millor servei al menor cost possible.