Al debat parlamentari d’aquest dimarts sobre la sequera hem tornat a sentir la cançoneta que el govern no ha fet els deures en matèria d’infraestructures per garantir el subministrament d’aigua habitual en cas de sequera. Ja té galeta que els qui gairebé tots els quaranta anys d’autonomia han tingut la responsabilitat del tema, a través de les conselleries de Medi Ambient o de Política Territorial i Obres públiques, amb les seves diverses denominacions, i de l’Agència Catalana de l’Aigua -ACA, aquesta manté el nom impertorbable- reclamin les infraestructures que no han fet durant tot aquest temps.
Sense queixes per l’aturada d’inversions de l’ACA
Si fem un mínim de memòria, recordarem que l’ACA es va crear pel govern Pujol l’any 2000 i venia a aplegar els tres organismes que fins aleshores s’encarregaven de les diferents fases del cicle de l’aigua. Des del 1991, amb el primer Pla de Sanejament del conseller Albert Vilalta, Catalunya s’havia començat a dotar de depuradores les poblacions per millorar l’estat lamentable de bona part dels nostres cursos fluvials. A partir de l’any 2000, i seguint les directives europees, s’establí el criteri que l’ACA i les inversions en sanejament es finançarien mitjançant recàrrecs en els rebuts de l’aigua, que llavors era molt barata i quedava més dissimulat. Era també un concepte de fiscalitat ambiental: fer pagar més a qui més ús en fa.
L'ACA es va crear l’any 2000 i aplegava els tres organismes que fins aleshores s’encarregaven de les diferents fases del cicle de l’aigua
Les noves directrius europees en matèria de sanejament van fer plantejar un salt endavant en aquest àmbit. S’havia acabat d’aprovar l’Estatut i una de les coses que va respectar el ribot d’Alfonso Guerra va ser la previsió de 700 milions d'euros anuals durant set anys per compensar els dèficits inversors anteriors acumulats. En aquest context, doncs, es va decidir que l’ACA s’endeutaria per completar el mapa de les depuradores per a nuclis de menys d’entre 200 i 2000 habitants a compte d’aquests ingressos extraordinaris futurs.
Però va arribar la crisi del 2010, la caiguda del govern Zapatero i, sobretot, la sentència del Tribunal Constitucional que establia la no obligatorietat d’aquesta compensació anual, de manera que els 700 milions només van arribar un sol cop. Aleshores, l’autodenominat govern dels millors va decidir congelar tota mena d’inversions i anar reduint l’elevat endeutament assumit per l’ACA amb les depuradores a través del cànon hidràulic. La factura de l’aigua, de passada, va experimentar un nou increment amb la creació d’un nou cànon més elevat per als que consumien més, el tram 4. I així hem estat fins ara, que ens anuncien, amb la llei que ha d’acompanyar els pressupostos del 2024, un nou augment del cànon de consum per a grans consumidors.
Val a dir que aclaparats pel discurs dominant de l’austeritat i pensant que no eren infraestructures que fossin urgents, ningú, ni des del món polític ni des de patronals, grups ecologistes o col·legis professionals, posà en qüestió l’aturada d’inversions de l’ACA i menys pel que fa a dessalinitzadores. Però d’aquestes en parlarem a continuació.
Dessalinitzadores i altres mètodes per produir aigua potable
Durant la sequera del 2007-2008, només hi havia en funcionament la dessalinitzadora de la Tordera, a Blanes, destinada a proveir d’aigua sobretot la Costa Brava, on l’afluència turística feia necessari complementar les aigües d’un Ter que ja alimentava la meitat de la regió metropolitana de Barcelona. Arran d’aquesta sequera, es duplicà la capacitat d’aquesta dessalinitzadora.
Durant la sequera del 2007-2008, només hi havia en funcionament la dessalinitzadora de la Tordera, a Blanes
En aquells moments encara no estava en funcionament la dessalinitzadora del Llobregat -50 hm3 de capacitat màxima anual- tot i que ho faria poc temps després. Com ja hem explicat alguna vegada, aquestes plantes tenien mala fama. Primer, perquè necessitaven grans quantitats d’energia per funcionar. I també per la gestió de les salmorres, que si s’aboquen gaire a prop de la costa poden generar desequilibris salins de caràcter local. I, evidentment, resultava força més cara l’aigua així obtinguda del mar que no pas la d’origen pluvial recollida als embassaments.
De fet, fora del període de sequera, la dessalinitzadora del Prat funcionava sota mínims per mantenir les instal·lacions operatives. L’escassedat de pluges entre 2012 i 2013 se saldà en una superior utilització de la dessalinitzadora del Prat. El problema, doncs, apareix arran de l’actual període de sequera -31 mesos per ara-, probablement la més prolongada des de fa 200 anys i que supera amb escreix els setze mesos de la de 2007-2008.
Només la meitat d’aigua que consumim prové dels embassaments
A hores d’ara, a la regió metropolitana de Barcelona la meitat de l’aigua que consumim no prové dels embassaments, sinó sobretot de les dessalinitzadores en funcionament i de l’aigua regenerada de les depuradores, que tradicionalment s’abocava als rius. Cal remarcar, en aquest darrer cas, que portar la regeneració al màxim podria arribar a fer de l’aigua una primera matèria pràcticament circular.
El problema, en tot cas, és que les actuals depuradores -unes 540 en tot el territori- han d’incorporar una nova fase de depuració -la regeneració o tractament terciari- per convertir l’aigua que en surt en reutilitzable per a usos on no cal que sigui apta directament per al consum humà; industrials, neteja urbana, reg de verd urbà, de superfícies agrícoles... Indirectament, en la mesura que s’aboca als rius -i no al mar- i hi ha captacions en superfície, un cop barrejada pot esdevenir directament potable. Com sempre, completar aquests processos, que sovint requereixen tractaments específics per al nitrogen, el fòsfor o l’excés de sal, costen temps i diners. En tot cas, cal remarcar positivament la normalitat amb què la societat ha rebut la notícia de la incorporació de l’aigua regenerada al cicle de l’aigua.
Una altra font de proveïment que s’han desenvolupat en els darrers temps és la potabilització d’aigües freàtiques. Segons la qualitat, ja no cal que es dediquin exclusivament al reg o a la neteja, com a Barcelona. Després de més de 30 anys treballant-hi, per exemple, la claveguera a l’aire lliure que era el riu Besòs ja està en condicions de ser potabilitzada, si més no pel que fa a les aigües freàtiques de la seva conca, i una nova potabilitzadora a Cardedeu és en curs de licitació.
Finalment, l’opció de transportar aigua en vaixells és la més cridanera, però, en termes absoluts resulta anecdòtica. A l’anterior sequera només es van arribar a utilitzar dos vaixells per transportar aigua. Un vaixell pot arribar a portar 20.000 o 30.000 metres cúbics d’aigua. El consum diari de la regió de Barcelona supera un hm3, un milió de m3.
La dessalinitzadora de Sagunt
Tanmateix, paga la pena aturar-se un moment a l’origen que el Ministeri del ram proposa per carregar d’aigua els eventuals vaixells que puguin arribar, que l’altra vegada van venir de Tarragona -minitransvassament- i del Roine. Ara seria més a prop, de la dessalinitzadora de Sagunt, inaugurada el 2013, amb una capacitat màxima de 8,4 hm3 anuals. Amb un sol client -aconseguit el 2020-, la instal·lació continua funcionant sota mínims perquè a Sagunt i al Camp de Morvedre no els cal l’aigua.
És que no hi ha sequera a la costa valenciana? Una mica menys que aquí. Però ells disposen d’aigua del Xúquer, concedida com una de les compensacions arran del conflicte que fa quaranta anys es va originar a causa del tancament de la siderúrgia de Sagunt. Diuen que aviat aprofitaran l’aigua per a la gran factoria de bateries elèctriques que el grup Volkswagen hi instal·larà. Haurà passat més d’una dècada des de la seva posada en funcionament el 2013. Com sempre, uns per massa i els altres per massa poc.
Un futur sense por a les sequeres?
Des de la conselleria del ram diuen que en el període 2027-2030, l’actual consum anual de la regió metropolitana de Barcelona -400 hm3- es podrà satisfer sense dependre de l’aigua de pluja. Dessalinitzadores i aigua regenerada seran suficients per abastir-nos. Tant de bo. Sempre que hi hagi una estabilització a la baixa del consum, que pot venir dels recs agrícoles que encara es fan a manta -quasi la meitat en el conjunt del país, probablement menys a la regió metropolitana- i d’una eficiència més elevada en instal·lacions industrials i de serveis, començant pels turístics. I sempre que no creixi la població al ritme que ho ha fet els darrers vint anys, prop de dos milions de persones. Un dels efectes col·laterals d’aquest projectat autoabastament seria donar compliment als acords que preveuen disminuir substancialment la captació d’aigües del Ter.
Per aconseguir aquesta fita, es preveu tenir en marxa una nova ampliació de la depuradora de la Tordera -que passarà d’una producció de 20 a 80 hm3 anuals- i la creació d’una de nova al Foix- de 20 hm3, ampliables a 60. L’Estat avançarà els diners a compte dels fons europeus, però caldrà anar tornant-los amb el cànon de l’aigua. Un punt no menor serà la disponibilitat d’energia elèctrica per a les dessalinitzadores. Una part es podrà generar pràcticament in situ, amb plaques fotovoltaiques. La resta haurà de provenir de les connexions amb la xarxa elèctrica general que caldrà dimensionar de forma adequada, encara que els cables d’alta tensió no agradin a ningú. La dessalinitzadora ampliada de la Tordera es preveu que consumeixi a ple rendiment l’equivalent a l’ús domèstic de 150.000 famílies, per a la qual cosa caldrà que hi arribi una línia o un conjunt de línies d’alta tensió addicionals de 400 kv.
No s’han explicitat les inversions que caldrà per produir més aigua regenerada, que hauria de subministrar al sistema entre 80 i 120 hm3 per quadrar les previsions totals. La depuradora del Prat ja pot produir per si sola 50 hm3 d’aigua regenerada. Hem d’esperar que les inversions necessàries ja estiguin programades amb els recursos corrents actuals.
L’aigua serà més cara i això incentivarà a fer-ne un ús més eficient
L’aigua serà més cara i això incentivarà a fer-ne un ús més eficient. Així i tot, actualment el cost directe de l’aigua amb prou feines -segons el consum- arriba al 20 o 30% de la factura domèstica total. Per tant, un augment proporcional dels costos de generar-la no ens hauria d’amoïnar gaire. L’altre tema serà el finançament de les inversions, que aquí sí que patirem més.
El mentrestant
I mentrestant? Mentrestant, no ens quedarem sense aigua, ja que en produïm la meitat de la qual consumim. Però sí que podríem arribar a veure força disminuït el volum d’aigua disponible. Això a banda, poca cosa més que esperar que plogui. El conseller de medi ambient el 2008 -l’únic fins aquell moment que no havia pertangut al partit que sempre havia gestionat el cicle de l’aigua- va confessar que, tot i no ser creient, ben poc abans que retornessin les pluges s’havia encomanat a la Mare de Déu de Montserrat perquè plogués. No sabem si en senyal d’agraïment, quan deixà de ser conseller, igual que uns quants més de la seva corda, trobaren aixopluc professional a... la companyia d’aigües, AGBAR. A veure què passa ara!