Quan es va crear la zona euro, es va considerar que la unió monetària només seria viable si s'incloïa un marc regulador que imposés la disciplina fiscal als estats membres. Així, es va establir el Pacte de Estabilitat i Creixement (PEC), que requeria als Estats membres evitar dèficits pressupostaris superiors al 3% del PIB i assegurar que la ràtio del deute públic no superés el 60% del PIB. Si aquesta ràtio era superior, el PEC obligava a aplicar polítiques per restablir-la. A més, es va introduir el requisit que el pressupost estructural del govern estigués equilibrat.
En general, aquestes regles fiscals eren considerades necessàries per assegurar el correcte funcionament de la unió monetària davant el risc de dèficits pressupostaris i nivells de deute excessius, que podien conduir a impagaments, pertorbacions financeres i pujades dels tipus d'interès a llarg termini. No obstant, des de l'any 2020, les regles fiscals han estat suspeses durant quatre anys consecutius, gràcies a la clàusula de fuita que es va activar arran de la pandèmia de la Covid-19 i que es va mantenir el 2022 després de la invasió russa d'Ucraïna. Aquesta suspensió permet als Estats membres flexibilitzar la seva política fiscal per fer front a situacions inesperades com la pandèmia, la crisi energètica o la guerra.
El 2024 serà l'exercici en què es desactivarà aquesta clàusula de fuita, i es preveu que la UE estableixi un nou marc de governança que corregirà els elements que no van funcionar en l'anterior. No obstant, quan es restaurin les regles fiscals, s'han d'aplicar les mateixes o cal reformar-les per millorar el seu funcionament?
El 2024 serà l'exercici en què es desactivarà la clàusula de fuita, i es preveu que la UE estableixi un nou marc de governança
El Cercle d’Economia va reobrir el debat amb l’estudi, publicat per europeG, titulat Cap a una nova governança fiscal a l’eurozona, de l’economista belga Paul de Grauwe, qui considera que la solució consisteix en trobar un equilibri entre la sostenibilitat de les finances públiques i la flexibilitat necessària per permetre als estats membres invertir en el benestar dels seus ciutadans i respondre adequadament a les crisis.
La revisió de les regles… i les prioritats?
Per De Grauwe la reforma (de les regles fiscals) és “inevitable” i ha de dur-se a terme prioritzant la inversió pública, tant a escala nacional com europea, i sense establir objectius numèrics, doncs aquests “no funcionen”. De fet, en vint anys, l’eurozona s'ha vist obligada a deixar de costat aquestes normes en tres ocasions (2002-2004, 2008-2009 i durant la pandèmia), i avui “tenen poca credibilitat”. És més, sempre que s'han suspès, s'han modificat fent-les cada vegada més complexes; “el PEC està trencat, cal fer una cosa diferent”.
L’economista belga planteja canviar el model de governança actual, en què els governs nacionals són controlats per les institucions europees, ja que la desconnexió entre els que prenen les decisions i els que assumeixen els costos polítics d'aquestes és “una feblesa evident”. Per De Grauwe, la interferència d'una autoritat “que no posseeix la legitimitat política per a prendre decisions” desencadena conflictes i fa aquest model insostenible.
La reforma és “inevitable” i ha de dur-se a terme prioritzant la inversió pública i sense establir objectius numèrics
Per això, considera que, a l’hora d’abordar la governança pressupostària a Europa, hi ha dues possibilitats. La primera, que es transfereixi una part significativa de la competència en matèria de despesa i de la facultat tributària a les institucions europees, especialment al Parlament Europeu i a un govern europeu que hagi de rendir comptes davant el Parlament Europeu. En altres paraules, que s’avanci cap a una unió fiscal. La segona opció seria la renacionalització de la governança pressupostària, que ha d'anar acompanyada d'un major grau d'independència, recursos i d'autoritat als consells fiscals nacionals. És a dir, que els governs nacionals tinguin més capacitat de decisió.
Sigui como sigui, “la necessitat d'inversió pública hauria de prevaler sobre els dogmes actuals de la UE”. Sense aquesta inversió, el sector privat mancarà també dels incentius per a produir els instruments necessaris que promouran el creixement sostenible. Així, De Grauwe creu que l’única condició hauria de ser que el rendiment esperat excedeixi el cost de l’endeutament.
“En obligar els polítics a finançar la inversió pública a través dels impostos o retallades en la despesa, s'assigna tots els costos a la generació actual de votants, mentre que aquestes inversions generaran també beneficis per a les generacions futures”. Cal alinear els costos amb els beneficis i, per això, “s’ha de finançar la inversió pública mitjançant deute”. En aquest context, seria important maximitzar la capacitat de préstec de la Comissió Europea, que és limitada, i la dels governs nacionals, que és molt més gran.
Tot i que no està clara la intenció del BCE, De Grauwe considera “crucial” que el BCE segueixi mantenint el deute estatal en el seu balanç
El paper del BCE
Durant la pandèmia, l'actuació del BCE ha estat crucial per mantenir la sostenibilitat del deute. L'adquisició de deute estatal, i la seva substitució per passius monetaris, genera seigniorage, que es transfereix als pressupostos públics nacionals, eliminant la necessitat dels governs de pagar interessos pels seus bons en mans del banc central. Això té conseqüències significatives pel debat sobre la sostenibilitat del deute, ja que les estadístiques oficials poden exagerar l'increment real del deute públic a causa de les compres de deute del BCE.
Tot i que no està clara la intenció del BCE a aquest respecte, l’economista belga considera “crucial” que el BCE segueixi mantenint el deute estatal en el seu balanç. Si el BCE manté l'import dels bons de l'Estat en el seu balanç sense canvis, “l'efecte per a eliminar tensions del deute que el BCE va iniciar en adquirir els bons de l'Estat serà definitiu”. Mentre que, si no ho fa, “els governs hauran de fer front a un major endeutament públic”. En qualsevol cas, considera que l’anàlisi de la sostenibilitat del deute públic ha de considerar l'estratègia del BCE per adquirir i mantenir el deute estatal en el seu balanç, tant en el present com en el futur.
Amb tot, De Grauwe posa d’exemple el Japó. El deute públic oficial del país nipó ha estat molt elevada en els últims vint anys, i en l'actualitat supera el 200%. No obstant això, la major part d'aquest deute ha estat en mans del Banc del Japó durant molt de temps, i no sembla que tingui la intenció de reduir significativament la seva tinença de bons de l'Estat. El resultat és que, encara que el deute sembla insostenible, resulta molt més sostenible.