A finals dels setanta va arribar a l’Estat un nou esport, que podia recordar vagament al frontó tradicional, però que es jugava dins una càpsula de parets blanques en comptes de verdes, amb unes raquetes gairebé infantils i amb una pilota de goma que no botava gens. Era l’esquaix, que després d’uns inicis fulgurants va acabar passant a la història com una moda passatgera de poc més d’una dècada. Amb un regust decididament posh -el practicava gent de possibles i el rei Joan Carles tenia una pista al seu palau- va encaixar amb la filosofia vital dels espanyols dels vuitanta, que començaven a abandonar un passat de misèria per incorporar-se amb celeritat a Europa i al consum de roba de marca. El primer campionat d’Espanya es va disputar a Madrid el 1979, i el vencedor va ser un adolescent anomenat Carlos Sainz Cenamor, que va derrotar a un nen australià de dotze anys d’edat fill de pares espanyols que es dia Agustín (Austin) Adarraga. El primer no va fer carrera a l’esquaix perquè va preferir el volant, on va arribar a ser campió del món de ral·lis. El segon, pel contrari, acabaria per convertir-se en un destacat jugador en el context internacional. Durant els deu o dotze anys següents, les pistes d’esquaix es van multiplicar arreu de l’Estat, i cap club esportiu podia considerar-se a la moda si no en tenia unes quantes a disposició dels seus socis.
El fet que les pistes de pàdel no necessitessin sostre les va fer una inversió més assequible
Però al començament dels noranta la popularitat d’aquest joc va iniciar una reculada de la que ja no es recuperaria mai, i va coincidir amb l’arribada d’un altre esport de raqueta: el pàdel. El fet que les pistes de pàdel no necessitessin sostre les va fer una inversió més assequible, perquè es poden construir a l’aire lliure o, fins i tot, dins de naus industrials, una solució molt freqüent després de la crisi immobiliària que va deixar moltes naus orfes d’activitat econòmica. A més, a diferència de l’esquaix, el pàdel es juga per parelles, de manera que els quilòmetres recorreguts perseguint la bola es reparteixen entre dos, cosa que ho fa més digerible. Sobre la competició podem destacar que el pàdel és un esport on gairebé sempre guanyen aquells italians de parla castellana als que anomenem argentins. Per sort, de tant en tant es gira la truita i som nosaltres qui ens emportem de casa seva el cofre del tresor.
Els diners de Qatar han irromput per trinxar tradicions i canviar l’statu-quo del pàdel
A les darreres dècades, la creació d’un circuit professional d’àmbit internacional ha donat molta visibilitat a aquest esport; primer va ser el Padel Pro-Tour, que va liderar la competició entre 2005 i 2012, i més tard el World Pádel Tour (en endavant, WPT), apadrinat per la cervesera Damm i que fins ara ha estat el pal de paller de la competició. Però com ja ha passat en altres esports, els diners de Qatar han irromput per trinxar tradicions i canviar l’statu-quo de les coses. Fins ara, el WPT era la gran competició internacional d’aquest esport i, com hem dit, funcionava sota el paraigua de la cervesera catalana Damm, que havia creat una filial anomenada Setpoint Events per dur-ne la gestió. L’empresa en qüestió està domiciliada a la seu de Damm del carrer Rosselló i factura 12,5 milions d’euros. A dins d’aquesta societat hi ha la firma Rumbosport, dedicada a organitzar competicions de pàdel a les empreses (o sigui, pàdel amateur). Des del 2017 el president del Circuit és Ramon Agenjo Bosch, directiu i accionista de Damm, a més de descendent directe (besnét) del fundador, Joseph Damm. Vam donar abundants detalls d’ell, de la seva família i de l’empresa a La gran teranyina (Edicions del Periscopi, 2017). L’espectacle mou anualment uns quatre milions d’espectadors i hi ha una base de més de cent jugadors amb contracte, que es reparteixen els entre quinze i vint tornejos que es disputen anualment.
El nou player és l’emirat de Qatar, que ha creat un circuit anomenat Premier Padel amb el suport de la federació internacional d’aquest esport
El conflicte al que abans fèiem referència és molt semblant al que està vivint el món del golf amb la irrupció dels diners d’Aràbia Saudita, que han posat en escac el control de la PGA sobre aquest esport. En el cas del pàdel, el nou player és l’emirat de Qatar, que mitjançant Qatar Sports Investment ha creat un circuit anomenat Premier Padel (en endavant, PP) amb el sorprenent suport de la federació internacional d’aquest esport, que n’és accionista i de la que se’n podia esperar certa neutralitat, just el contrari del que ha succeït. Efectivament, tan vinculada està l’esmentada federació que al consell d’administració del PP (formalment, la societat QFC) hi ha el mateix president federatiu, l’italià Luigi Carraro, el que ha despertat moltes suspicàcies per part dels defensors del circuit de Damm. Per cert, sembla que Carraro no veu incompatible la seva nova feina amb els de Qatar amb demanar el COI una intermediació entre tots dos circuits per posar fi al conflicte. Però el que més ha impactat ha estat la revolta dels jugadors lligats contractualment al WPT que, en vista dels quantiosos premis econòmics del nou circuit, han començat a buscar la manera de desvincular-s’hi. Els díscols -els que ja estan incomplint les condicions del WPT perquè estan jugant partits de tornejos del PP- s’enfronten a possibles demandes milionàries per part de l’organització que depèn de Damm, de manera que hi ha sobre la taula un altre element més per a una possible negociació. Això sí, cal tenir en compte que el WPT no ha fet més que perdre diners des de la seva creació, de manera que se’l pot considerar més una plataforma de difusió de la marca de cervesa que no pas un negoci lucratiu.
Aconseguir esbrinar detalls sobre el circuit impulsat pels qatarians no és pas fàcil, entre d’altres motius perquè disposen d’una web hipnòtica però aparentment sense cap contingut. El que sí sabem és que l’ideòleg és un vell conegut de les inversions en esport de l’emirat de Qatar, l’ínclit Nasser Al-Khelaïfi, qui la majoria coneixerà per ser el president del PSG, el campió de la lliga francesa de futbol que té a les seves files Messi, Neymar i Mbappé.
De moment la realitat immediata és que tots dos circuits coexistiran, però cal veure si el negoci dona per a tant com perquè es mantinguin en funcionament totes dues estructures d’una manera paral·lela. A més, vista la voracitat dels diners qatarians, sembla difícil trobar algun motiu per poder frenar les seves ambicions.