Sovint apareixen comparacions econòmiques entre Catalunya i Madrid, en una pugna implícita per mantenir el lideratge econòmic a Espanya en la que a cada bugada perdem un llençol. Una obsessió amb Madrid que constitueix una forma més sofisticada del victimisme que a alguns -sovint aquests mateixos- tant els agrada denunciar. Ara que s’acosten eleccions, tant al País Basc com a Catalunya, pot ser un bon moment per redirigir la mirada i veure quins resultats han aconseguit els bascos, per si podem aprendre’n alguna cosa.
Només els bascos tenen un atur de magnituds europees
Potser no hi ha cap dada més significativa en economies com les nostres que la taxa d’atur. El País Basc va tancar el 2023 amb una taxa d’atur del 6,3%, la més baixa de tot l’Estat i plenament comparable a l’Europa de la zona euro (6,4%). A Catalunya, malgrat la favorable evolució del mercat de treball, vam haver de conformar-nos amb un 8,97%. Amb una normativa laboral comuna per a tot l’estat espanyol, es fa evident que aquest no és pas el principal obstacle per assolir estàndards europeus. La mitjana espanyola estava en l’11,76%.
La innovació, principal indicador sintètic
En termes d’innovació, la Unió Europea publica un indicador sintètic -el RIS, Regional Innovation Scoreboard- de totes les regions europees, on el País Basc, Madrid, Catalunya i Navarra ocupen amb molt poca diferència els llocs capdavanters a Espanya. Tanmateix, tot i la millora relativa dels darrers anys, queden lluny de les més innovadores, encapçalades per Copenhaguen, Hèlsinki, Múnic i Estocolm, a més de Zúric. Del País Basc, l’informe europeu destaca el grau d’estudis terciaris de la població, la despesa del sector privat en investigació, el grau d’ocupació en sectors d’alta tecnologia així com el nivell de vendes de productes innovadors. En el cas de Catalunya, el nivell de vendes de productes innovadors per part de les pimes, l’ocupació en serveis TIC, l’alt nivell de sol·licituds de patents i marques i les publicacions científiques. A Madrid, per exemple, és especialment rellevant la despesa del sector públic en investigació i recerca i el grau d’ocupació en sectors d’alta innovació.
Elevada formació a Euskadi, amb empreses privades que fan un esforç important en R+D i que es tradueix amb ocupació i exportacions rellevants d’alt contingut tecnològic
Aquests destacats, doncs, sintetitzen els punts forts de les dues -o de les tres- regions. Elevada formació a Euskadi, amb empreses privades que fan un esforç important en R+D i que es tradueix amb ocupació i exportacions rellevants d’alt contingut tecnològic. A Catalunya, la innovació és a càrrec especialment d’empreses emergents i més petites, que generen moltes patents i marques i destaca en l’àmbit científic i sanitari. A Madrid es remarca la recerca que fan grans empreses públiques i regulades i una producció molt més encarada al mercat interior.
No ens estendrem ara perquè és prou conegut -però no per això menys important- en els avantatges per a bascos -i navarresos- del concert econòmic ni de l’efecte capitalitat madrilenya elevat al paroxisme: inversions estatals efectives, centralització dels centres de decisió dels sectors més fortament regulats o dependents dels encàrrecs o les compres de l’Estat, concentració dels aparells de l’Estat...
Els MIR com a exemple dels efectes del concert
Continuant amb el País Basc i els avantatges del concert econòmic, podem fixar-nos en la sanitat. Un metge intern resident (MIR) al País Basc cobra mil euros mensuals més que a Catalunya. Ara, si aquest nou metge vol desenvolupar una carrera científica i d’excel·lència, molt probablement elegirà quedar-se – o tornar- a Catalunya. La col·laboració publicoprivada funciona a casa nostra força bé en aquest àmbit. Podrà dedicar part del seu temps a la recerca i obtenir uns ingressos complementaris que compensin la menor retribució pública. És allò, ara tan repetit, de fer de la necessitat virtut. Per cert, un dels punts més crítics al País Basc a hores d’ara és el deteriorament de la qualitat del sistema sanitari, tot i el concert.
Un MIR al País Basc cobra mil euros mensuals més que a Catalunya
A Catalunya no cal estendre’s sobre les tensions generades en els serveis proveïts pel sector públic, amb un mal finançament endèmic que només ha pogut revertir lentament les retallades de la crisi del 2010 i amb un augment accelerat de la població: sanitat, ensenyament, aigua, presons... I aquí, la col·laboració publicoprivada no ha pogut resoldre-ho pas tot més enllà d’algunes illes forçosament limitades d’excel·lència.
Els avantatges de mantenir l’especialització industrial
Al País Basc, després de les dècades de crisi per la reconversió de la indústria pesant tradicional i pel clima de violència, les classes dirigents van mantenir l’aposta tradicional per la indústria i per la formació. La indústria representa el 21,2% del PIB al País Basc -el 16,8% a Catalunya i el 12,5% a Espanya. Aquesta especialització industrial explica la gran importància de les exportacions en el PIB basc, el 41,0% - a Catalunya el 37,2%-, 12 punts més que la mitjana espanyola. Els principals béns exportats pels bascos són: automòbils, ferro i acer -encara- i maquinària industrial. A Catalunya es manté una certa especialització industrial, però a la baixa. Exportem sobretot productes químics i farmacèutics, automoció i tèxtil, amb un pes relatiu important en maquinària industrial i carns. I seguint la teoria econòmica, també “exportem” a través dels turistes internacionals que ens arriben: el 21% del total espanyol.
Apostes catalanes estratègiques reeixides
De fet, algunes de les apostes estratègiques impulsades a Catalunya des de fa anys i que han superat els diversos avatars electorals constitueixen avui bona part dels èxits del país: una universitat d’excel·lència, una especialització en l’àmbit sanitari i biomèdic, la creació d’un ecosistema propici per a l’aparició d’empreses emergents, la captació d’inversió estrangera no immobiliària... A altres apostes encara els falta madurar i alguns nodes emblemàtics, com la creació audiovisual que hauria de reforçar-se molt més encara amb el projecte de les Tres Xemeneies de Sant Adrià. O la logística, encara sotmesa a colls d’ampolla importants – corredor mediterrani, connexions eficients als ports- i els rendiments de la qual encara cal optimitzar. Tanmateix, en l’economia catalana encara té massa pes el negoci fàcil.
Pervivència del cercle infernal català: totxo, turisme, baixos salaris, immigració, totxo...
Al País Basc, tot i l’aposta per revitalitzar la ciutat de Bilbao -Guggenheim i rehabilitació de la ria-, el turisme sempre ha estat una opció tant tradicional com limitada. El clima i la manca de planes costaneres segur que hi ha tingut a veure. A Catalunya, les famílies tradicionals anaven venent-se una indústria que no es veien amb cor de remuntar i apostaven per invertir en totxo, fos d’ús residencial o d’ús turístic. L’ambició de campanar de molts ajuntaments i el lax control urbanístic de la major part dels governs de la Generalitat han fet la resta. El resultat, a banda d’una elevada especialització turística, ha estat la creació d’un gran nombre de llocs de treball poc qualificats, inestables i mal pagats, que han estat ocupats en gran part per immigrants i que han fet créixer la població i retroalimentat el negoci de la construcció.
A Catalunya, les famílies tradicionals anaven venent-se una indústria que no es veien amb cor de remuntar i apostaven per invertir en totxo, fos d’ús residencial o d’ús turístic
Ja hem parlat més amunt o en altres ocasions dels efectes perversos d’aquesta dinàmica en termes de saturació dels serveis públics, i manca de disponibilitat i augment dels preus de l’habitatge, urbanització desmesurada, augment de les necessitats de subministraments bàsics: energia, aigua... I a més, de mitjana, més pobres.
Som molts més, però de mitjana força més pobres
Així, a Catalunya hem passat de 6,6 a 8 milions d’habitants en els darrers vint anys, mentre el País Basc només ha crescut 150.000 persones en el mateix període i ara en té 2,2 milions. No és d’estranyar, doncs, que el PIB per capita -amb un gran creixement dels llocs de treball de baix valor afegit i un elevat augment de la població- s’hagi deteriorat a Catalunya, malgrat els resultats acceptables de les magnituds macroeconòmiques i de la mateixa activitat industrial. A hores d’ara, en aquesta magnitud Catalunya ocupa el quart lloc entre les comunitats autònomes espanyoles, per darrere de Madrid, País Basc i Navarra, l’altra comunitat foral. Això ens situa per sota de la mitjana europea, situació que millora si tenim en compte el nivell de preus i la capacitat de poder adquisitiu, quan superem lleugerament la mitjana.
Ara, no ens enganyem. Des de l’any 2000 aquest PIB per capita ajustat al nivell de preus, sempre més acurat que si no l’ajustem, Catalunya ha passat de representar el 125% de la UE27 l’any 2000 al 104% 2022. Som molts més -un 21%- però, de mitjana, un 16% més pobres.
El pot petit sembla tenir molts avantatges.