Som al bell mig de la temporada estival i resulta evident que el turisme ha tornat. Aeroports a vessar, aerolínies en vaga, platges saturades i als carrers del centre de Barcelona torna a ser difícil sentir-hi alguna paraula en català. I gairebé en castellà. Els hotelers callen i calculen quants estius com aquest els caldran per descarregar les motxilles carregades de deutes que han acumulat durant la pandèmia. Bé tots no, el deu per cent de places que han anat a parar a mans d’inversors forans redueix el nombre d’empresaris autòctons i augmenta el volum de capital que cerca rendiments elevats, de poc risc i de menys feina.
Les dades macroeconòmiques continuen sent positives gràcies a l’empenta del turisme. Situats en una posició de segon ordre dins el sistema capitalista mundial, aquí sempre anem endarrerits, tant a l’hora de la recuperació com a la de la crisi i potser les dades d’ocupació i del PIB continuaran millorant sis mesos més. Preocupats tots com estem a recuperar el temps perdut durant la pandèmia -sigui en forma de lleure els consumidors, o en forma d’ingressos els empresaris-, oblidem les assignatures pendents: la modernització del sistema productiu, el turisme de qualitat...
Per assolir un turisme de qualitat, el primer que hem de fer es posar-nos d’acord en què vol dir quest objectiu tan esmunyedís
El turisme de qualitat és el mantra que defineix aquell desideràtum d’un sector que beneficiï tothom i no perjudiqui ningú. O el que és el mateix, que generi riquesa i no provoqui deseconomies externes. Veiem de seguida com és tan o més important la part afirmativa de la definició com la part negativa. Per tant, per assolir un turisme de qualitat, el primer que hem de fer es posar-nos d’acord en què vol dir quest objectiu tan esmunyedís. Turisme de qualitat no és turisme per a rics, però tampoc no és turisme de baix cost. No és turisme per a minories elitistes, però tampoc és per a masses desenfrenades. No és turisme que distorsioni la vida i l’activitat diària dels residents, però tampoc és turisme de d’enclavaments o ressorts aïllats del país. No és turisme exclusivament cultural però la cultura, en el sentit més antropològic del terme, hi ha de jugar un paper cabdal.
Suïssa, Noruega, ... són països de qualitat i, per això, reben turisme de qualitat
Segur que tots coincidíem que el turisme que visita Suïssa és bàsicament un turisme de qualitat. O el mateix podríem dir de Noruega i Escandinàvia. I segurament fins i tot del que visita Alemanya. Què tenen tots aquests països en comú? Són països de qualitat. I per això reben turisme de qualitat. Països on el salari dels treballadors del sector -i de la resta de sectors- no generen treballadors pobres. Són països que sempre han controlat l’especulació immobiliària i han tingut cura del paisatge i de l’entorn. Són països nets, endreçats, on el respecte als conciutadans i el compliment de la norma és general i no anecdòtic. Són països ben dotats d’infraestructures de transport i de tota altra mena.
Les rates de la plaça Catalunya
Lamentablement, nosaltres encara som lluny de gairebé tots aquests estàndards generals de qualitat. Aquí el negoci no és tant l’explotació turística, sinó la construcció immobiliària i la Generalitat -que va tard- només ha pogut cancel·lar la meitat dels desaforats creixements urbanístics que molts municipis costaners i de muntanya havien aprovat els darrers vint anys.
Aquí l’incivisme -sorolls, brutícia, grafits...- és norma per part d’una minoria davant una gran majoria que mira cap a una altra banda i uns poders públics ineficients i sempre desbordats. A Malmö, els suecs agafen el ferri per anar a emborratxar-se a Dinamarca, on l’alcohol no és tan car. O vénen a fer vacances aquí quan poden. Mentre, les rates es passegen per la plaça de Catalunya.
Aquí només volen treballar de cambreres de pis les immigrants sudamericanes perquè molts hotelers s’han aprofitat de la normativa del govern Rajoy que facilitava retribucions per sota del conveni d’hostaleria.
Aquí, la implicació dels empresaris del sector en la cura de l’entorn i la promoció de la cultura és pràcticament nul·la
Aquí, la implicació dels empresaris del sector, individualment o col·lectivament, en la cura de l’entorn, la promoció de la cultura o en qualsevol de les economies externes que fan que els visitants acudeixin a casa nostra i ells el puguin fer el seu negoci és pràcticament nul·la. A Suïssa, hi ha valls on els hotelers subvencionen els pagesos perquè no deixin els prats abandonats si l’explotació ramadera no dona prou rendiment.
Aquí qualsevol espavilat munta un negoci de comiats de solter disposats a fer el que a casa seva no els deixarien fer, d’estudiants de fi de curs que vénen a emborratxar-se als after hours o una xarxa de venda ambulant d’alcohol. Per no parlar dels allotjaments clandestins, sempre explotats en xarxa o per la plataforma de torn.
Requisits per aconseguir un turisme de qualitat
Tot plegat, ho podem resumir en unes poques premisses:
El turisme de qualitat és antònim de turisme de baix cost i del turisme massiu.
Els empresaris que volen un turisme de qualitat, a més del seu compte de resultats, es preocupen per evitar matar la gallina dels ous d’or: tenir cura de no generar anticossos entre la població resident -que pugui arribar a veure els turistes com a enemics- i reforçar aquells elements que fan atractiva la destinació on presten els seus serveis als visitants.
Els ajuntaments que volen un turisme de qualitat no s’han de deixar enlluernar pels ingressos -llicències, taxes- que genera la nova edificació destinada a usos turístics. Han d’esforçar-se en la netedat i el manteniment. Han de garantir una convivència al més harmònica possible entre residents i visitants i evitar un ús massa predominant dels espais públics per part dels turistes. I han de controlar aquelles activitats basades en la disbauxa i els excessos.
A la Generalitat no li ha de tremolar el pols a l’hora d’establir límits: això va des dels plans urbanístics als creueristes
Des de la Generalitat, no els ha de tremolar el pols a l’hora d’establir límits quantitatius, malgrat les pressions sectorials, dels promotors i dels mateixos ajuntaments. Això va des de l’aprovació de plans urbanístics massa expansius fins a la limitació dels creueristes. Des de la inspecció de treball fins a les taxes turístiques. I, amb els ajuntaments, han de vetllar per limitar l’oferta turística que s’aprofita de la tolerància i permissivitat de la nostra societat.
Cal continuar augmentant el Salari Mínim Interprofessional per evitar treballadors pobres amb feines mal pagades que només volen fer els immigrants extracomunitaris
Des de l‘Estat, i mentre en tingui les competències, cal continuar augmentant el Salari Mínim Interprofessional per evitar treballadors pobres amb feines mal pagades que només volen fer els immigrants extracomunitaris. I per extensió, una estratègia empresarial basada en el baixos costos laborals per captar el major nombre de clients turístics.
Com a societat, ens cal evitar confondre la tolerància amb la inhibició amb tot el que s’esdevé amb l’espai públic. I hem de ser més exigents amb l’Administració i els empresaris perquè gestionin de forma eficient el turisme.
Per acabar, només cal recordar els dubtes i enrenous que va provocar la implantació de la taxa turística als allotjaments, amb un sector que clamava desesperat per la pèrdua de competitivitat que els provocaria. Ja hem vist la innocuïtat de la taxa turística, que amb el temps s’ha estès i ha augmentat d’imports. Avui, és quasi una excepció la regió o la ciutat europea que no en disposa. Per cert, al País Valencià són dels que encara s’ho estan pensant.
Ara cal assegurar-se que aquests recursos recaptats, i molts d’altres, no van destinats a inflar encara més el globus, sinó a fer-lo més resistent davant la conjuntura, menys agressiu amb l’entorn i font de riquesa més ben repartida. En definitiva, a fer-lo de més qualitat. Tanmateix no ens enganyem, si volem un turisme de qualitat, hem d’esdevenir un país de qualitat. Quasi podríem dir que són dues cares del mateix objectiu.