L’any 2006, l’informe dirigit per Nicholas Stern va canviar el paradigma de la lluita contra el canvi climàtic. Segons aquell informe, l’escalfament global ens portaria unes pèrdues econòmiques més enllà del que fins llavors podíem imaginar. El canvi climàtic deixava de ser un tema de creences o de quatre científics despistats. El canvi climàtic passava a ser un problema de costos. Així, el canvi climàtic començava a fer por. Avui, som al mig de la gran sequera, de la calor creixent, dels temporals destructius, del desgel evident de les glaceres i d’una línia de costa que cada cop és més difícil defensar. Avui, el canvi climàtic fa molta por. Tanmateix, no hem convertit la por en força transformadora. Sabem que la causa principal de l’escalfament global és la combustió de combustibles fòssils.
Però, les vertaderes solucions fan molt mandra i per evitar-les busquem falsos culpables o defensem falses solucions que no són més que cosmètica per tranquil·litzar consciències. A Catalunya, el país del No a tot, hem buscat mil excuses per no fer els deures, ja que fer-los implica molestar als futurs votants. Ni tan sols hem intentat un pacte de país entre totes les forces polítiques sensates per fer pedagogia a la ciutadania i planificar la lluita rea contra el canvi climàtic. Per contra, ens hem atrevit a fer una llei que admet la destrucció de terres de regadiu per posar-hi plaques solars. Un greu error quan ja s’albira que la producció d’aliments serà l’element més crític de la crisi climàtica. Les àrees amb major potencial per l’energia eòlica són l’Empordà i el Delta de l’Ebre. Parlo amb un bon amic de l’Empordà i nega, apassionadament, els molins de vent a 17 o més quilòmetres de la costa.
A Catalunya, el país del 'No' a tot, hem buscat mil excuses per no fer els deures, ja que fer-los implica molestar als futurs votants
L’argument: és que ell estima l’Empordà. Al delta de l’Ebre tampoc podem posar-hi molins, perquè hi ha ocells, en comptes de buscar solucions per impedir danys en els ocells no hi posem molins. Posar plaques solars a terrenys marginals tampoc perquè és més car o perquè allà recuperarem l’agricultura que haurem destruït als terrenys de regadiu. Posar-les de manera totalment compatible en àrees protegides en defensa de les aus (ZEPA) tampoc, per raonaments que encara que no tenen un suport científic ens sentim més tranquils defensant dogmes estètics. Obligar per llei omplir de plaques solars tots els edificis industrials o residencials, lligat a un pla amb recursos, tampoc interessa, ja que molestaríem a massa gent.
El Pla actual (o millor dir-n’hi el No-Pla) que tenim de moment és posar els raïls al davant i ja veurem quan faltin aliments. Volem resoldre el canvi climàtic sense molestar a ningú, sense costos i en defensa obvia del nostre paisatge de sempre. Mentrestant, silenciosament, el canvi climàtic va modificant el paisatge, els boscos es moren, alguns conreus es fan impossibles, la neu cada cop és més escassa, els rius porten menys aigua i canvia el color del país. Em van convidar a un debat sobre la vinya al Penedès. Entre els pagesos hi ha un sentiment de gran pessimisme i no els hi falten arguments. La sequera i la calor enterboleixen la imatge del futur. Però cal recuperar el futur, no per adaptar-s’ha a una nova situació climàtica, sinó per contradir-la. Cal arrapar-se al realisme però fugir del pessimisme. El món avança en consciència i en solucions, encara que avui siguin insuficients.
La ciència i les tecnologies estan endevinant solucions, però encara fa mandra aplicar-les. Tanmateix, les conseqüències creixents de l’escalfament global acabaran imposant les millors opcions, les costoses, les desagradables, però les que porten l’esperança al seu sarró. Però mentrestant cal sumar-se a les solucions necessàries i possibles avui. Al mig del debat amb els pagesos de la vinya del Penedès vaig proposar estudiar el possible interès de l’agrovoltaica. Així com la destrucció de terrenys agrícoles productius per posar-hi plaques solars és una barbaritat; per determinats conreus la combinació de plaques solars i conreu pot ser una combinació sinèrgica, en tant que les plaques solars aturen la calor sobre els conreus, limiten l’evaporació i fins i tot poden millorar la resposta en qualitat del conreu. És un tema que cal estudiar en el cas de la vinya, contrastant avantatges i inconvenients, des d’una opció planificada al si de les polítiques de país.
Davant la proposta es varen plantejar problemes de costos. Tanmateix, cal adonar-se que els costos de no fer res són molt superiors. Però l’argument definitiu va ser el paisatge. Com gosar estampar el Penedès de plaques solars! Com gosar posar molins de vent a l’Empordà! Com modificar la meva postal en l’obrir la finestra! La revolució industrial va transformar el paisatge i el va omplir de fàbriques de les quals la gent se’n sentia orgullosa, ja que darrere hi havia progrés. Avui, amb arguments sobrats, rebutgem aquell paisatge al qual acompanyava la pol·lució i la contaminació. Als anys seixanta ens vam enamorar dels escalèxtrics a les carreteres, avui si podem els trèiem. Però per raons de progrés a Dinamarca mostren orgullosos els seus molins de vent al capdavant del mar.
Cal adonar-se que els costos de no fer res són molt superiors
De la mateixa manera que a la Manxa els molins històrics son patrimoni nacional. El paisatge dels espais agraris ja ha canviat, les pedregades ens va obligar a protegir els conreus i la imatge ja no ens sembla desagradable, ans al contrari. El canvi climàtic ens condicionarà moltes coses, l’una d’elles el paisatge. N’hem de ser conscients, hem d’estar preparats i actuar. O creem el paisatge per contradir el canvi climàtic o aquest es cuidarà de destruir el paisatge que ara volem defensar. Cal deixar l’estupidesa de no fer res o de fer veure que fem alguna cosa mentre no fem res efectiu. Arriba l’hora de començar a dir sí a les solucions. Necessitem un país del SÍ al futur.