Me'n recordo encara com quedava embadalit amb les històries èpiques que ens explicaven els més antics. Cada estibador posseïa el seu vaixell. Un cop rebien el contracte de l'autoritat portuària amb l'assegurança respectiva s'apropaven al vaixell de càrrega i amb puntals baixaven a mà la mercaderia; si feia massa vent tota la mercaderia se n'anava a l'aigua. Però això era en temps de Primo de Rivera on al port de Barcelona treballaven uns cinc o sis mil estibadors. Amb aquest cap de govern es van iniciar les primeres vagues. Després en seguirien moltes altres.
Aquests últims romàntics érem majoritàriament anarquistes, d'esperit lliure i sempre anàvem a la brega enfrontats al sindicat socialista i comunista. El desembre de 1976 va esclatar la gran vaga dels 1.800 estibadors de l'Organització dels Treballadors Portuaris, OTI; vam paralitzar el port de Barcelona per protestar contra l'expedient a set càrrecs sindicals. Uns quants esquirols volien aprofitar-se de la situació i trencar la veda, que si n'hi havia d'esquirols... Vam aguantar. Però, després d'unes quantes setmanes aturats, CCOO va pactar amb Martín Villa, governador civil aleshores, el retorn al treball. Veritablement, vam perdre aquella batalla, però com finalment la Magistratura del Treball va declarar il·legals els acomiadaments, els nostres van tornar com si haguessin guanyat.
El 1980, davant el tancament d'una part de les empreses patronals al port de Barcelona i el conflicte general als ports espanyols, l'OTI va exigir el compliment del decret de l'11 de juliol de 1980, que hauria de permetre contractar personal procedent de l'atur i a la vegada expulsar del cens aquelles empreses que dificultessin l'activitat normal. Recordo encara com tres companys van ser ferits als enfrontaments que vam tenir amb la Guàrdia Civil el dia que vam secundar la vaga general d'estibadors de l'Estat; jo hi era i només volíem impedir que uns treballadors anessin a descarregar un vaixell: era dia de vaga general.
El 2017 ens vam oposar frontalment a la Llei de Reforma de l'Estiba que s'havia promulgat per complir la normativa del Tribunal de Justícia de la UE. Es tracta d'un enrenou que afectava els drets laborals de la plantilla, als sous; de fet obria la porta a la lliure contractació, a la liberalització del sector i això anava en contra del nostre ideari pel qual havien lluitat tants anys. Tot i que li costaven 28.000 euros diaris al govern espanyol. Finalment, ens vam sortir amb la nostra refermant la relació laboral, les mesures de seguretat i higiene, els plusos de productivitat, la rotació de les plantilles i el coeficient reductor del 0,3% que permet avançar l'edat de la jubilació.
"He vist l'evolució de les mercaderies. Com ha crescut el port fins a convertir-se en un dels més grans de la Mediterrània"
He vist l'evolució de les mercaderies. Com ha crescut el port fins a convertir-se en un dels més grans de la Mediterrània, amb les seves andanes especialitzades. Com d'exportar només i, per tant, carregar vaixells cap a l'estranger, ara una part molt important de la feina consisteix a exportar cotxes o granels de ferralla i derivats. Com s'ha abandonat pràcticament l'estiva a mà, gràcies a la mecanització que et permet fer-ho tot electrònicament; manen els gruistes. Dels paquets hem passat als containers. Recordo quan el canal de Suez o el de Panamà s'estroncaven i es reduïa immediatament la feina; la guerra del Vietnam, la de l'antiga Iugoslàvia... Qualsevol problema logístic en qualsevol indret del món repercuteixen en el port.
El 20 de gener d'enguany vam signar el darrer conveni; jo ni hi era a l'acte, però tot segueix bé. S'ha modificat la taula salarial respecte al 2023 i s'ha afegit una paga única de l'1% sobre la de l'any anterior. Més que romàntic, em sento nostàlgic.