Article extret del diari d'un botiguer del segle XXI:
“Abans dels anys vuitanta als comerciants ens tractaven com als rics del poble. A partir d'aleshores ens ubiquen dins les classes mitjanes-mitges o altes. Ara no sé ben bé on som: però segur que ni en l'un lloc, ni en l'altre.
Els meus rebesavis van signar les Bases de Manresa el 1892; n'eren majoria tant entre els redactors del document fundacional de la constitució regional catalana, com dels representants de les associacions que proclamaven el text fundacional del catalanisme polític. Als anys 80 i 90 ens cridaven per elegir els alcaldes. Ara em trobo barallant-me amb l'ordinador per aconseguir que els clients que venen a la botiga em puguin comprar a través d'internet, és a dir, que no se'n vagin a qualsevol plataforma o al primer que li ofereixi el mateix que jo.
"Als anys 80 i 90 ens cridaven per elegir els alcaldes. Ara em trobo barallant-me amb l'ordinador per aconseguir que els clients que venen a la botiga em puguin comprar a través d'internet"
Els meus pares em van deixar un establiment net i polit. Tots dos baixaven junts cada matí a aixecar la persiana. Me mare pujava una estona abans al migdia per fer el dinar, i a la tarda per preparar el sopar. Dic baixaven perquè vivíem a la planta superior de l'edifici que era nostre.
Vaig fer carrera, però mai l'exercí; la meva determinació era entrar a treballar amb els meus pares a la botiga. La faria gran. La vaig fer gran: obertura de dos establiments més en poblacions properes i fins i tot n'hi havia una a Barcelona que em feia l'ullet; redefinició de l'espai de venda i de l'aparador; replegament del portafolis als productes més venuts; i participació en una societat de compres -la base principal del negoci és comprar barat, ens deien-. La meva dona i jo, i els empleats que hem seleccionat acuradament, tractem als clients primer com si fossin els que sempre tenen raó, després com a reis, i d'un temps ençà, intentant provocar-los-hi una bona experiència de client.
Encara que es digui el contrari, els botiguers vam lluitar contra el franquisme; és veritat que som un col·lectiu conservador, mai vam fer una vaga, malgrat que un parell de cops em van obligar a tancar la botiga per imperatiu governamental; això no vol dir que no ens movem.
El Banc dels Botiguers
La fita màxima del poder botiguer va arribar l'any 1980. Estava decidit que el Banc de Girona es convertiria en el Banc dels Botiguers. Les accions no van ser barates, a 1.750 pessetes cadascuna -una mica més de deu euros-, però valia la pena invertir pel comerç i pel país. Doble orgull.
El 30% del nou banc estaria suportat per Banca Catalana, la qual cosa era motiu de tranquil·litat per tots, perquè era el desè grup bancari espanyol i el primer català amb 352 oficines, uns dipòsits de 1.600 milions d'euros, un cinc mil empleats i oficines a París, Londres i Mèxic. Jo formava part dels 12.000 comerciants embrancats en l'operació. Tot era engrescador. Algunes reunions, recordo, s'acabaven amb el cant d’Els Segadors. Menys de vint-i-quatre mesos després, Banca Catalana va fer suspensió de pagaments. Tot se'n va anar en orris. Aquelles accions adquirides encara porten maldecaps a alguns comerciants que van participar quan alguna nova operadora adquireix la cartera de deutes incobrats.
"Vaig poder organitzar el meu temps a terços: un a la botiga, un altre a temes d'associacionisme comercial i el darrer a la societat"
Sempre he sigut fervorós promotor de l'associacionisme entre nosaltres. Quan el meu pare em va llegar la botiga vaig impulsar moltes iniciatives locals, comarcals i fins i tot nacionals. Tot anava bé. Comprava les mercaderies a bon preu i encara que al començament portava una comptabilitat gens homologable -agafàvem diners de la caixa quan els necessitaven-, a finals d'any el balanç era positiu. La família augmentava el patrimoni. Jo vaig poder organitzar el meu temps a terços: un a la botiga, un altre a temes d'associacionisme comercial i el darrer a la societat. Obríem i tancàvem a la mateixa hora. Fins al 2004 quan l’Estat va implantar la llibertat d'horaris; la Generalitat ha aguantat el que ha pogut, però el pes dels grans i d’internet ens ha deixat sense marge de maniobra sense saber què fer; l'experiència em diu que he d'obrir quan li va bé al client i prou.
Impossible competir amb les rebaixes permanents
Abans no n'era pas partidari de la conversió dels carrers comercials en zona de vianants, el meu el primer; després m’he adonat que els clients badoquegen i compren més tranquils si no hi passen cotxes. Quan el d’Amazon ens van venir a veure per negociar col·lectivament la venda de productes nostres a través de la seva plataforma, ho vam veure molt clar: el futur passa perquè puguis vendre el teu producte a qualsevol indret del món, ens repetien. Així ens ho vam creure... fins que poc temps després ens vam adonar que no rendibilitzaven ni la quantitat que havien avançat mentre ells guanyaven sempre.
Al meu poble vam celebrar l’inici del mil·lenni com el començament de la millor època del comerç de tota la història; eren festes de Nadal i els botiguers ens vam lluir i al poble tothom ho va reconèixer. La veritat és que va ser el començament de la davallada. El primer maldecap va ser el low cost: no sabia com competir. Pitjor després amb les rebaixes continuades. L'experiment d'oferir descomptes més o menys permanents era un fracàs perquè perdia marge en la meitat de les operacions; intento que els clients em valorin pel producte, pel servei, per l’entorn i no pas pel preu.
"Al meu poble vam celebrar l’inici del mil·lenni com el començament de la millor època del comerç de tota la història, però la veritat és que va ser el començament de la davallada"
El meu fill ha fet carrera. Com jo. Però ell no vol saber res de la botiga i n’estic content. He hagut de tancar-ne dues de les tres replegant-me a la dels meus pares. Al meu costat al mateix carrer han tancat tres de cada deu botigues. Digui el que digui l’article 32.2 de la LAU, en comptes d’augmentar-los els traspassos s’han reduït a la meitat. Jo aguanto, encara que no sé si l'acabaré venent; un amic immobiliari em truca cada dos per tres oferint-se a construir pisos a canvi de donar-me l’àtic.
Com a col·lectiu no som irrellevants, però ja no és el mateix com quan al segle passat mon pare i jo érem consultats per fer les candidatures a alcalde o per presidir les nombroses societats cíviques del poble en les quals participo, que ara ja no en són tantes".