Vivim envoltats de tecnologia, permanentment connectats, amb una confiança gairebé cega que la xarxa i l’electricitat mai fallaran. Però, què passa quan tot cau? Quan desapareix la senyal, s’aturen les dades, s’apaga la llum i el món digital que ho sosté tot es desconnecta de cop i volta? La hiperconnexió ens ha permès ser més eficients, ràpids i globals, però també ens ha fet profundament dependents. I aquesta dependència, que sovint roman invisible, es manifesta amb tota la seva força quan irromp una crisi.
L’apagada d'electricitat del 28 d’abril de 2025, que va afectar gran part de la península Ibèrica, n’és un exemple contundent. Un col·lapse sobtat amb conseqüències immediates que van sacsejar totes les capes del sistema: els transports es van veure greument afectats amb semàfors fora de servei, el col·lapse de Rodalies i la paralització de la mobilitat urbana i interurbana; les benzineres van deixar de funcionar, i el caos circulatori es va escampar ràpidament. A les infraestructures crítiques, centrals com les d’Ascó i Vandellòs es van desconnectar automàticament per seguretat, mentre que les universitats catalanes van suspendre classes i exàmens per impossibilitat tècnica. En el sector industrial, especialment el químic, es van activar protocols d’emergència i moltes fàbriques i serveis van quedar aturats. El turisme i el lleure també van patir l’impacte: espais com PortAventura van haver d’evacuar atraccions i el sistema de reserves es va bloquejar.
La salut tampoc no va quedar al marge: hospitals operant amb generadors d’emergència i sense accés als sistemes d’història clínica electrònica, mentre les telecomunicacions es van esfondrar a bona part del territori. Sense electricitat ni connexió WiFi o 4G, la digitalització es va convertir, literalment, en silenci. Aquesta situació va posar en evidència que l’electricitat i les telecomunicacions són les columnes vertebrals de la nostra societat digital. Sense energia ni xarxa, tot cau com un castell de cartes.
La hiperconnexió ens ha permès ser més eficients, ràpids i globals, però també ens ha fet profundament dependents
Ens entusiasma parlar d’intel·ligència artificial, automatització, blockchain o serveis digitals per a qualsevol àmbit, però sovint oblidem que tot això reposa sobre una infraestructura física i energètica fràgil si no està pensada per ser robusta, flexible i resilient. La solució no implica tornar enrere cap a una societat analògica, sinó per construir millor la digitalització, assegurant-ne la solidesa.
Les lliçons d'una apagada històrica
D’aquesta crisi n’emergeixen algunes lliçons clares. En primer lloc, que la infraestructura energètica i de telecomunicacions no pot ser un element secundari, sinó la base imprescindible per a qualsevol projecte digital. La seva robustesa ha de ser una obligació. En segon lloc, que la resiliència no pot ser vista com una moda, sinó com una necessitat estructural: cal pensar en microxarxes energètiques, sistemes redundants, descentralització de serveis, bateries intel·ligents, protocols de resposta ràpida i la capacitat d’operar en mode “off-grid” quan calgui. I finalment, que la sobirania tecnològica només és possible si també hi ha sobirania energètica i comunicacional: si tot depèn d’un únic node o d’una xarxa centralitzada, som extremadament vulnerables. Diversificar fonts, operadors i tecnologies —com ara satèl·lits, ràdio digital o xarxes mesh— pot marcar una gran diferència.
La sobirania tecnològica només és possible si també hi ha sobirania energètica i comunicacional
És cert que les crisis com aquesta poden ser traumàtiques, però també generen impuls per a la innovació. Després de l’apagada, moltes empreses han revisat els seus sistemes, diversos ajuntaments han mostrat interès per models energètics locals basats en plaques solars i bateries, i s’estan testejant xarxes de telecomunicacions alternatives. Cada cop més projectes urbans incorporen la idea de ciutat resilient, capaç de resistir i adaptar-se als nous riscos.
El repte, doncs, no és només connectar millor, sinó saber funcionar quan la connexió falla. I per això cal una planificació estratègica pública i privada basada en escenaris de fallada sistèmica; cal fomentar una cultura de la resiliència a escoles, empreses i administracions; cal invertir en infraestructures distribuïdes, interconnectades i preparades per resistir. I, com fem simulacres d’evacuació, caldria incorporar pràctiques de desconnexió controlada per saber què fer quan el món digital s’atura.
L’apagada d'electricitat del 28 d’abril de 2025 ha estat un avís. No cal esperar la pròxima crisi per actuar. Ara és el moment d’aprofitar l’oportunitat per repensar, millorar i avançar cap a una digitalització més madura, més conscient i, sobretot, més sostenible.