Els incendis han tornat. No és una sorpresa, és com cada any amb major o menor intensitat. Però no és una rutina, no és la cançó enfadosa, és una gran desgràcia. Avui sabem molt més que mai sobre la dinàmica dels incendis. Hem destinat molts més recursos materials i humans en el cos de bombers. Però no hem sabut conservar els grans defensors del bosc: els pagesos. Mentrestant, el foc ha trobat un nou aliat: el canvi climàtic.
Una mica d’història des de l’experiència personal
Soc de Súria. Aquest municipi de la vall del Cardener està rodejat de boscos bàsicament de pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra). La meva cultura infantil estava impregnada de la realitat forestal. Fins i tot pensava que tot el món eren boscos. Quan hi havia un incendi, hi havia una crida a la solidaritat i el foc s’apagava. El tema no transcendia a la categoria de catàstrofe.
Així era fins al 10 de juliol de 1968. Aquell dia a Súria era Festa Major. En un determinat moment des de casa vam observar com s'iniciava un incendi molt a prop. El pare va agafar algun estri i s’hi va dirigir, els dos germans de quinze i disset anys el vam acompanyar. Aviat vam veure que el foc desbordava les capacitats dels voluntaris. L’alcalde es va dirigir a la sala de ball i va suspendre la Festa Major. Al matí, tres lleves de joves van enfilar cap al foc. Però el foc continuava cremant moltes hectàrees (ha). Finalment, va ser l’exèrcit qui va poder aturar-lo. Una gran àrea entre Súria, Sallent i Manresa va quedar calcinada. Va ser el primer gran incendi de Catalunya.
No hem sabut conservar els grans defensors del bosc: els pagesos
Des d’aquest moment va començar una nova història. La dels grans incendis que no s’apaguen si no era amb una gran dotació de recursos. Cada cop més recursos, però cada cop més grans incendis. Montserrat (1986), Alt Empordà (1986), Bages i Berguedà (1994), Solsonès (1998), Jonquera i Portbou (2012) Ribera d’Ebre (2019). I molts més que fan la llista massa llarga. Pel camí es va impulsar el programa Foc Verd i es van crear i desplegar de manera organitzada les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) formades sobretot per pagesos. Alhora, es van multiplicar els recursos dels bombers i es va fer un gran esforç de modernització i d’estratègia contra incendis.
1994, el punt d’inflexió
El juliol del 1994 es van trobar al mateix punt i moment quatre grans piròmans: una onada de calor excepcional, una sequera perllongada, vent intens i una gran acumulació de combustible forestal. Al gran incendi de Bages i Berguedà es van cremar 45.000 ha. Però en conjunt a tot Catalunya se'n van cremar 75.000.
El 16 de setembre de 1994, amb ràbia a la sang, es va celebrar una àmplia jornada sobre els incendis forestals a Manresa, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA). Allí es va reunir la flor i la nata dels qui tenien alguna cosa a dir sobre els incendis i es varen prendre conclusions concretes de gran valor. Entre les seves conclusions es va manifestar que “sostenir l’activitat pagesa és una bona inversió a favor dels nostres boscos” i es va proposar la “creació de discontinuïtats (...) mitjançant conreus amb aquesta específica finalitat i mitjançant tallafocs amb les formes que tècnicament es valorin adients”. Malgrat aquests savis propòsits, avui estem encara molt lluny de la seva aplicació.
Vers un canvi d’estratègia
Però l’any 1998 es va cremar mig Solsonès. Havíem parlat de grans solucions, però els fets no hi acompanyaven. La sensació del déjà-vu era decebedora. Llavors vaig escriure a El País “cal canviar d'estratègia” on vaig expressar una paraula prohibida, tot i que era conscient de l’heretgia: “Cal artificialitzar el bosc”.
Ens agrada el bosc, ens encanta la natura i ens fa por tocar-la. Però la intocabilitat del bosc, tal com ens recorda sempre l’ecòleg Martí Boada, és un greu error, ja que accentua el risc de perdre allò que voldríem conservar, allò que necessitem conservar. Cal esponjar el bosc, cal acabar amb els boscos hipertensos nascuts dels grans incendis i de l’abandó. El pi blanc o Pinus halepensis, el que ocupa més superfície a Catalunya, té la propietat d’aprofitar l’incendi per expandir les seves llavors, les quals acaben neixen al mateix moment creant boscos amb altes densitats, quasi impenetrables, amb arbres sense capacitat per generar boscos econòmicament viables. Des d’una mirada allunyada semblen camps de blat enfilats per la muntanya.
Mentrestant, els bombers ens diuen coses semblants. En una entrevista a Marc Castellnou, una de les autoritats més clarividents a escala internacional en relació amb els incendis forestals, se li va preguntar com evitar els grans incendis. Va contestar que el principal enemic del bosc és l’abandonament de la vida rural. L’agricultura i la ramaderia són la primera eina per frenar aquesta sagnia contra la nostra realitat forestal.
L’enginyera de forest Francesca Famadas explicava recentment l’acció dels tallafocs amb la finalitat de crear discontinuïtats que evitin la propagació sense fi dels incendis. Però afegia que el manteniment d’aquests tallafocs és molt costós. A menys que siguin unes cabres o ovelles que gratuïtament realitzin aquesta tasca, malgrat que aquests animals necessiten un pastor que ha de disposar d’uns ingressos dignes. Tanmateix, tot i que el cost d’un pastor, retribuït dignament per fer el servei de defensa del bosc, és reduït en relació amb els efectes devastadors d’un incendi, quasi no s’estan produint prou experiències en aquesta direcció.
En resum, ni el perfeccionisme ni cap dogmatisme ideològic ajuden als nostres boscos. Cal admetre la importància de l’agricultura i la ramaderia per defensar els nostres boscos. Cal crear paisatges resilients en forma de mosaic on hi hagi bosc, ramaderia, agricultura i, per què no, plaques solars... Aquest és un sistema forestal que encaixa perfectament en el model de les dues agricultures. En aquest cas és l’agricultura en dificultat o de desenvolupament rural la que aportaria els recursos humans per sostenir-lo. Recursos que, òbviament, haurien de tenir la contraprestació econòmica equivalent al servei ecosistèmic que realitzen.
Per assumir els costos, els crèdits climàtics obren algunes noves oportunitats. Aquests provenen de la voluntat d’algunes empreses que desitgen internalitzar els costos ambientals aportant recursos equivalents a activitats dins de l’àmbit de la sostenibilitat. Aquesta opció és encara incipient. Tanmateix, ja es pot observar una preferència vers projectes més visibles que la de la provisió de suport a pràctiques agrícoles i ramaderes de gran valor per a la defensa dels boscos. És un camí obert, però.
Ccosta 50 vegades menys prevenir que apagar els incendis
En resum, sabem el camí de les solucions via paisatges resilients, però no hem trobat encara la manera de generalitzar una recuperació de l’activitat agrària donant vida econòmicament viable a aquests paisatges. Les estratègies del model de dues agricultures ens aporten solucions, però cal aportar-hi recursos suficients. Oriol Amat, amb visió econòmica, ens indica “el foc arruïna, prevenir estalvia”. Costa 50 vegades menys prevenir que apagar els incendis. Però, tot i aquesta evidència, costa molt destinar recursos a les actuacions realment preventives, les millors de les quals és el sosteniment d’activitat agrària dins del bosc. Segons Amat, apagar i reforestar una hectàrea costa 24.000 euros, en canvi, prevenir els incendis n'hauria costat 500 per hectàrea. Apostem doncs per l’estalvi de la prevenció aportant recursos als paisatges vius i resilients.
Un nou enemic que creix
Tot i que s’han posat molts més recursos i se’n sap molt més de tècniques contra els incendis, aquests continuen creixent a un ritme superior al dels nostres esforços per a frenar-los. Pel camí deixem víctimes personals i pèrdues econòmiques. La pregunta pertinent és per què costa tant d’acabar amb els incendis forestals? La resposta pot ser que en realitat ens hem oblidat o no hem donat prou importància al nou enemic que és el canvi climàtic. L’informe Stern de l’any 2006 ja ens va explicar com el canvi climàtic no seria vist principalment com a fenomen climatològic sinó com a gravíssim problema econòmic. Els danys que actualment està causant el canvi climàtic són d’una magnitud inimaginable fa pocs anys.
Els danys que actualment està causant el canvi climàtic són d’una magnitud inimaginable fa pocs anys
Enguany, després de tantes pluges als primers mesos esperàvem un estiu tranquil d’incendis forestals. Però hem tingut un nou ingredient: la calor. La forta calor facilita i multiplica els incendis, alhora que maltracta la salut humana. El dia que escric a Catalunya hem arribat als 43 graus (a Vinebre, 43,7 ºC). Són temperatures desconegudes fa encara no vint anys. En concret, a Catalunya no es va arribar als 40 graus fins a l’any 1982 i a Barcelona fins al 30 de juliol de 2024. Però la temperatura continua creixent. Què farem quan arribem a temperatures insuportables per a la raça humana. A què estem esperant per actuar i suprimir la combustió de combustibles fòssils per frenar el canvi climàtic?
Incomprensiblement, tot i les greus evidències, els moviments negacionistes contra el canvi climàtic no tan sols no han desaparegut, sinó que estan guanyant posicions a l’escenari polític. Possiblement estem davant d’una opció oportunista per conquerir el poder de l’Estat. Proposar costos i limitacions per fer front al canvi climàtic no facilita els vots al costat de qui, mentint, proclama paradisos de “llibertat”. Tenim un seriós problema que solament podem resoldre amb responsabilitat i fermesa cultural contra la mentida. Mentrestant el canvi climàtic avança i el paisatge català, que tant ens agrada, ennegreix i s’asseca.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat