“...Ens enfrontem a un nou gran incendi. Què s’ha fet malament? Quina conclusió no s’ha aplicat? Haurem de seguir el debat, però, al meu entendre, cal canviar l’enfocament estratègic. (...) Estem perdent la guerra enfront dels incendis forestals (...) hem d’acceptar com a hipòtesi el canvi climàtic i actuar en conseqüència (...) hem de crear discontinuïtats, cal, a les àrees sensibles, segmentar el territori. Convertir-lo en un jardí? No es tracta de jugar amb les paraules, però sens dubte cal artificialitzar els boscos per poder conservar-los.”
Aquest text és un petit extracte d’un article meu al diari El País publicat el 29 de juliol de 1998. L’escrit mostrava la contrarietat pel fet que després dels grans propòsits que es varen fer en relació amb els grans incendis de 1994, quatre anys després res havia canviat. Fa 27 anys d’això!
No és un escrit sobre els darrers incendis a Castella, Galícia i Extremadura o a Catalunya. Tanmateix, sembla que sigui un text actual. Amb alguna diferència, llavors, el 1998, l’evidència del canvi climàtic no era encara prou assumida. Però era palesa, com avui, la sensació d’impotència enfront d'uns focs cada vegada més difícils d’apagar. A l’article vaig usar conscientment la paraula més provocativa: “artificialitzar”. Calia fer un crit contra els dogmes de la inviolabilitat dels boscos, una de les causes més importants de la seva fragilitat.
Des de llavors, s’ha après molt. Els bombers i les entitats territorials han millorat la seva comunicació i coordinació. Els bombers disposen de millors eines i han incorporat les tecnologies més avançades per entendre i lluitar contra el foc. Però, preguntat Marc Castellnou, cap del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF), sobre el perquè ara es produeixen aquests incendis de cinquena generació tan difícils de controlar, contesta que hi ha dues raons principals. En primer lloc, la meteorologia lligada al canvi climàtic. Però, en segon lloc, l’abandonament de les àrees rurals i conseqüentment la manca de gestió dels boscos. En aquest sentit, el despoblament rural ofereix moltes oportunitats al foc.
Per què costa tant desenvolupar unes polítiques forestals que comportin més fusta, més agricultura i més ramaderia que donin vida i habitants al món rural? Perquè no és rendible
Avui, des dels centres experts i del propi imaginari col·lectiu hi ha cada cop més consens a dir que cal gestionar el bosc de manera productiva, si bé amb atenció als límits naturals del seu creixement i atenció als seus equilibris morfològics i de la seva biodiversitat. Experts ecòlegs i tècnics forestals així ens ho expliquen. Cal actuar sobre la densitat de l’arbreda, s’ha de defugir de les altíssimes densitats que tenen avui alguns dels nostres boscos. Cal segmentar-lo creant discontinuïtats. Cal reconvertir el paisatge vers una realitat més diversa, més acolorida, en forma de mosaic format per una simbiosi de bosc, ramaderia i agricultura. Cal produir i consumir els seus múltiples productes, tots ells renovables: construcció amb fusta, aplicacions del suro, biomassa per a calefacció, productes d’ús industrial com les reïnes, coles, fruits, bolets, etc. Tot plegat, establint formes intel·ligents d’estímul. Però realitzant-ho d’una manera ordenada, en estreta cooperació entre l’Administració Pública i els propietaris.
Això és fàcil de dir, però no de fer-ho. Per què costa tant desenvolupar unes polítiques forestals que comportin més fusta, més agricultura i més ramaderia que donin vida i habitants al món rural? La resposta és molt senzilla: perquè no és rendible. Això és una resposta desenfocada. No és rendible per què només reconeixem el valor natural, paisatgístic, social i econòmic del bosc quan no el tenim. El reclamem quan se’ns ha cremat. Llavors, amb sofriment i llàgrimes als ulls, ens preguntem qui és el culpable.
No es tracta només de tenir més habitants al món rural, sinó d'intervenir en la dinàmica del bosc
Malgrat tot, s’ha avançat. Ens estem coordinant millor i les polítiques comencen a orientar-se adequadament d’acord en aquest model més resilient. Tanmateix, la clau segueix estant en allò que Marc Castellnou ens ha explicat: l’abandonament de la vida rural. Però no es tracta només de tenir més habitants al món rural, sinó d'intervenir en la dinàmica del bosc. I aquesta tasca, qui millor l’executa és el sector primari amb l’activitat agrícola, ramadera i l’activitat forestal. Aquesta és la clau. A més, el turisme, la gastronomia i els serveis ambientals, amb un paper igualment positiu, tenen o haurien de tenir una vinculació sinèrgica amb l’activitat primària. Tot i això, qui de forma natural, vinculat a la seva activitat, realitza la funció defensiva és el sector primari.
Per contra, la mera residència al món rural de teletreballadors no sol contribuir gaire a la defensa de l’entorn natural. Fins i tot, en alguns casos, a aquesta població li costa comprendre la ruralitat i s’oposen a les polítiques transformadores. Malgrat això, la millora de la quantitat de població rural és important i és també un element que ajuda al manteniment dels serveis rurals i conseqüentment al sosteniment de l’activitat primària. En aquest sentit, són vàlides les a actuacions suggerides a l’article Micropobles i equilibri territorial: un tast de realitat:
- Sostenir l’activitat agroforestal i alimentaria com a activitat present durant tot l’any, amb una major capacitat de retenció de població estable.
- Potenciar l’activitat de turisme rural i mediambiental.
- Impulsar la defensa del medi ambient amb programes ad hoc atenent les característiques de cada entorn des de programes globals de país.
- Garantir la qualitat i abast a tot el territori de les comunicacions telemàtiques precises.
- Millorar el transport públic adaptat a trajectes amb pocs passatgers.
- Impulsar les capitals de comarca. Les capitals de comarca articulen i cohesionen la vitalitat dels nuclis de petita dimensió.
- Deslocalitzar centres públics. Si es desitja millorar l’equilibri territorial, aquesta assignatura s’ha d’aprovar. No pot estar tot a la plaça de Catalunya de Barcelona.
- Avançar vers una fiscalitat i unes normatives capaces de comprendre la diferència i la singularitat dels petits municipis rurals.
Tampoc és una bona estratègia confiar la defensa del bosc, només, a un exèrcit de funcionaris la funció dels quals és netejar el bosc. La seva labor segur que és important, però no és la millor alternativa si aquesta és l'única que tenim. Aquest és un concepte a vegades difícil d’explicar, però els incendis no tenen horari. La seva vigilància per tots els capil·lars del territori solament la realitza de manera natural i sense horaris el pagès.
Com podem recuperar i sostenir, doncs, una activitat primària rendible a les àrees rurals? En primer lloc, no equivocant-nos idealitzant un món de petites explotacions basades en tècniques tradicionals. Les petites explotacions poden jugar un paper, però la seva vocació ha de ser buscar la seva viabilitat mitjançant l’escalat a través de la integració horitzontal i vertical, via cooperació i la multifuncionalitat que incorpori l’agroturisme i els serveis ambientals.
Aquestes petites explotacions, per aquesta via, deixen de ser petites explotacions transformant-se en unitats empresarials complexes i resilients. La seva viabilitat, tanmateix, requerirà un reconeixement i remuneració dels béns públics que aporta la seva presència i activitat. No necessitem herois, esclavitzats per mil feines no rendibles, a les àrees rurals; necessitem empresaris pagesos d’empreses viables.
Cal comprendre i orientar les polítiques vers la remuneració dels béns públics de l’activitat primària en defensa del nostre territori i dels nostres boscos
Les noves orientacions de la PAC, amb tots els defectes que puguem trobar, entre ells un d'essencial que és la reducció de recursos, parlen un altre llenguatge que identifica més clarament la dificultat natural com a valor subvencionable. Una mica en la direcció del model de les dues agricultures aquí defensat.
Efectivament, cal comprendre i orientar les polítiques vers la remuneració dels béns públics de l’activitat primària en defensa del nostre territori i dels nostres boscos. Tal com deia recentment Oriol Amat: “El foc arruïna, prevenir estalvia. Cada hectàrea de bosc cremada costa uns 24.000 euros apagar-la i reforestar-la. En canvi, prevenir els incendis hauria costat al voltant de 500 euros per hectàrea. Aquestes dades resumeixen una realitat incòmoda: estem gastant 50 vegades més a apagar incendis que a evitar-les”. Sens dubte, un bon argument perquè no faci por ni rebuig aportar fons per sostenir una activitat primària a les boscoses àrees rurals com a garantia de defensa d’uns boscos en risc creixent.