De ser un poble a pocs quilòmetres de Lleida, a tenir identitat pròpia. "Puc dir que sóc d'Alcarràs i tothom ho ubica al mapa, mentre que abans era impossible", confessa una jove historiadora que viu entre setmana a Barcelona i els caps de setmana al municipi. Un gir de 180 graus que ha patit Alcarràs gràcies a la directora Carla Simón, que va compartir estius de la seva infància a la localitat i que va fer servir el poble com a escenari de la seva última pel·lícula, a la qual va batejar senzillament com Alcarràs. I aquest film, mira per on, va guanyar l'Ós d'Or a la Berlinale, un dels festivals més prestigiosos d'Europa. Un argument basat en la crua realitat d’un clan familiar que durant generacions ha recollit préssecs i que es veuen amenaçats de cop i volta quan el propietari dels terrenys vol instal·lar panells solars. Un reflex actual de l'economia d'un municipi de 9.787 habitants que gira al voltant de la pagesia, la ramaderia intensiva i que va ocupar la portada dels diaris més importants del món amb la reivindicació i les pors, sovint desconegudes, que viu el sector primari.
Dos anys després de l’estrena de la pel·lícula i dels milers de visitants que van recórrer encuriosits cada indret del municipi, la tranquil·litat d’Alcarràs forma part del dia a dia, només alterada recentment per la celebració de la Festa Major d’Hivern i de l’actuació del grup de moda The Tyets, que va aplegar més de 1.500 persones vingudes de la comarca i de la resta de Catalunya al poliesportiu. Una anècdota que Alcarràs ha vist plasmada en la duplicació de la població en tan sols 20 anys, però que, a més, la diversitat multicultural del poble és molt més elevada que a la resta de Catalunya. “Aquí hi viuen persones de 59 nacionalitats diferents i tenim gairebé un 40% de població d'origen estrangera”, expliquen veus des del consistori. A més, molts d’ells venen per les campanyes de fruita i també per les necessitats del camp.
El luxe dels préssecs durant els anys 60
Tres grans àmbits podrien definir l'economia actual d'Alcarràs: la producció de fruita al municipi i al seu entorn, la ramaderia intensiva i la història al voltant de les plaques solars, tal com es va plasmar amb intensitat al film. Aquesta és la premissa de l'economista especialitzat en agroalimentació i coneixedor de la zona, Francesc Reguant. "Són uns dels principals productors de préssec a Catalunya i a Europa” explica l'expert a VIA Empresa. I és just el préssec que va aterrar a Alcarràs fa més de 60 anys que li va permetre al poble fer un salt espectacular i que els nivells de renda dels pagesos fossin molt més elevats que a la resta de comarques. Amb els anys, la qualitat de la fruita dolça ha rebut nombrosos certificats de qualitat i ho porten a terme en explotacions mitjanes i grans que s'agrupen majoritàriament al voltant de la cooperativa de Fruits de Ponent, que recentment s'ha unit a Actel i concentraran la gestió de més de 100.000 tones de fruita en una societat compartida.
Quan el préssec va aterrar a Alcarràs fa 60 anys, va augmentar el nivell de renda dels pagesos
Ara bé, el canvi climàtic s’ha convertit en el gran enemic dels pagesos perquè els ha comportat nombroses pèrdues, com ara les pedregades i gelades fora de temps de fa dos anys. I, evidentment, “poden perdre molts diners perquè mai saben com aniran les collites ni a quin preu es pagaran posteriorment”. No existeix cap predicció i tot té un risc. I, sobretot, la gran preocupació del 2024 és la sequera, tal com explica un pagès a VIA Empresa que prefereix no desvelar el seu nom. “No poder saber si podràs regar és letal”, continua.
És aquesta incertesa que sovint els porta a vendre gran part dels préssecs a Anglaterra perquè “ho paguen molt millor que a la capital catalana i a més ho fan al segon”. I una alerta: “si els països del mar Mediterrani no podem produir fruita per culpa del canvi climàtic, el món no en menjarà”. El pagès també confessa que amb “la guerra d’Ucraïna han perdut molts mercats de Rússia, ja que eren bons compradors i s’han hagut d’espavilar amb exportar a països europeus”. I de moment han pogut salvar la situació.
Una terra de “porcs”
Alcarràs és el segon municipi d’Europa amb més animals de granja, ja que hi ha una capacitat per 250.000 porcs enfront dels 9.500 habitants censats. És a dir, uns 24 porcs per persona. D’aquí la incorporació de la ramaderia intensiva que “ha permès que les terres de secà que donen poc, puguin aportar alguna cosa i el més important: que la gent pugui viure de la terra", apunta Reguant.
A més, l’expert confessa que aquest tipus de ramaderia ha permès "fixar la població" i que sigui "un win-win” gràcies a un “contracte còmode per les parts". Per a l'economista, "hi ha empreses que assumeixen el risc de mercat, mentre el pagès s'encarrega del risc productiu”. “Sovint es critica la ramaderia intensiva, tot i que el 96% de les persones mengen carn a Catalunya i de moment no hi ha alternativa", continua l'expert.
Alcarràs és el segon municipi d'Europa amb més animals de granja i uns 24 porcs per persona
Com a curiositat, Alcarràs és la zona amb més granges de porcs per metre quadrat d'Europa, per tant, “saben bé el que suposa el problema de la gestió dels purins, que són molt contaminants”. Fins ara, els mateixos productors havien de fer-se càrrec del transport a punts on els tracten i això té un sobrecost per a les explotacions que ja tenen problemes de viabilitat.
Per solucionar aquest problema i fer una aposta de futur es van associar i van traçar un primer pla. Van posar en marxa una planta de compostatge per als residus de les granges de vaques, i els sòlids dels purins. Però ara han volgut anar més enllà. Aquesta comunitat energètica local vol obrir una planta de biogàs per convertir aquestes deixalles tan contaminants en energia i aportar-la a la xarxa.
Alcarràs no és només cine: l’extensió de les plaques solars
A la pel·lícula d’Alcarràs, la família Solé perd les terres que treballa perquè els hereus de la persona que antany se les va vendre no respecten el tracte de paraula, sense contracte, que llavors es va fer, i vol fer servir el terreny per instal·lar panells solars.
La realitat és que s'estan transformant terrenys agrícoles per a la instal·lació de plaques solars. Molts pagesos expliquen que “no estan en contra d'aquesta tecnologia”, que ells mateixos fan servir als sostres de la seva granja per estalviar costos energètics, però sí contra els "oligopolis" que arriben per muntar grans horts solars. De fet, el xoc entre renovables i agricultura és la conseqüència d'un debat que té com a teló de fons la distribució territorial de la producció energètica i els seus efectes a la cadena alimentària.
Reguant (economista): "Algú s’imagina que traguessin el 5% dels hospitals per posar plaques solars? I les escoles?"
D'una banda, segons el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) s'ha suprimit la prohibició del decret del 2019 que vetava nous projectes energètics –tret dels destinats a autoconsum– en alguns camps destinats al reg. També s'ha canviat el percentatge límit que pot ocupar un projecte energètic a sòl agrícola: del 5% del total del terme municipal s'ha passat a un 10% de superfície agrícola de secà i un 5% de regadiu del terme comarcal. Francesc Reguant avisa que la generalització de parcs solars a terres que podrien ser de cultiu “només és la solució fàcil i ràpida, però equivocada”.
“Aquestes xifres són alarmants i més si s’utilitzen en els terrenys de regadiu. Algú s’imagina que traguessin el 5% dels hospitals per posar plaques solars? I les escoles?” continua Reguant.
El poc relleu generacional
Al Segrià, en una dècada, el nombre de pagesos ha caigut un terç: el 2021 n'hi havia censats 3.268. Però és que el panorama de futur és més preocupant. No hi ha relleu generacional i prop d'un 60% dels pagesos són a un pas de la jubilació. Els mateixos pagesos expliquen a VIA Empresa que durant els anys 60 l’agricultura era l’única sortida viable, com la majoria d’oficis. Tanmateix, “l’administració catalana s’ha emportat a molts pagesos, que s’han reconvertit en Mossos d’Esquadra, agents rurals i vigilants de presons”, destaquen. D’aquí, per exemple, el cas de Josep Maria Estela, nascut a Alcarràs i que va exercir de comissari en cap dels Mossos d'Esquadra des del desembre del 2021 fins al seu cessament l'octubre de 2022. La seva família era de pagès i ell s’hi va dedicar molts anys.
Al Segrià no hi ha relleu generacional i prop d'un 60% dels pagesos són a un pas de la jubilació
A més, molts fills dels pagesos han optat per estudiar a fora i dedicar-se a noves professions vinculades al sector dels serveis mentre treballen a Lleida o Barcelona. Molts d’ells han vist la duresa d’aquesta feina (si gela has d’anar de seguida al camp) i amb pocs dies lliures durant les temporades altes. I sobretot: és un treball ajustat i sovint costa que sigui rendible.
Alcarràs, un municipi que ha ocupat nombroses portades d’arreu del món durant els dos últims anys, milers de visitants encuriosits, amplis reportatges sobre la vida de pagès, però que dos anys després reclama no estar en “l’oblit”, pagar un preu just per la fruita de km 0, no jutjar ràpidament la ramaderia intensa i limitar encara més l’ampli ús de les plaques solars a terres de regadiu. Hi ha molt en joc i, amb ell, el futur d’un sector, com la pagesia, que encara té molt a dir.