• Economia
  • Del rendiment esportiu al lideratge empresarial

Del rendiment esportiu al lideratge empresarial

Empresa i esport comparteixen essència: persones amb un objectiu comú, avantatges a sostenir, rols definits, lideratge i una cultura que sosté en un entorn competitiu

Lamine Yamal mostra el seu nou dorsal després de renovar amb el Barça | Europa Press
Lamine Yamal mostra el seu nou dorsal després de renovar amb el Barça | Europa Press
Ferran Piqué | VIA Empresa
Economista i consultor
08 d'Agost de 2025 - 05:30

L’estiu convida a la desacceleració. El mes d’agost és, per a molts, sinònim de pausa i repòs, on la llunyania de l’absorbent inèrcia del dia a dia obre una finestra idònia per a agafar perspectiva i dedicar-se a l’observació i reflexió estratègica, imprescindibles per repensar com liderem, com treballem i com ens preparem per encarar un futur tan incert com complex.

 

L’esport de competició pot ser una font riquíssima d’aprenentatges aplicables al món de l’empresa: des de la disciplina i la resiliència fins a la gestió d’equips i la cultura organitzativa. De fet, moltes de les capacitats clau que avui es demanen als líders són fàcilment identificables a aquelles que entrena un esportista d’elit, tal com destacava recentment la Harvard Business Review. Al capdavall, empresa i esport comparteixen una mateixa essència: persones amb un objectiu comú i uns avantatges a sostenir a llarg termini, rols definits, un lideratge que orienta i una cultura que sosté en un entorn competitiu.

Tot i que aquest no és un estiu olímpic, en tenim prou d’haver observat el recent mundial de natació de Singapur i l’èxit de l’equip català de natació artística, o el que hem viscut els culers per partida doble entre l’equip masculí i femení del FC Barcelona en la passada temporada per contrastar aquests paral·lelismes i poder-ne extreure aprenentatges útils per al lideratge empresarial.

 
  • Entrenar amb propòsit. Els esportistes d’elit no es limiten a acumular hores: cada sessió té un objectiu concret. Analitzen la seva tècnica, detecten els punts febles i hi treballen específicament. Aquest principi, conegut com a pràctica deliberada, és clau també a l’empresa: no n’hi ha prou amb dedicar hores a les coses, cal que aquestes hores tinguin una intencionalitat per entrenar totes les habilitats que marquen la diferència i que esdevenen clau per assolir l’excel·lència necessària. Quan un esportista identifica els seus punts febles i hi aplica pràctica deliberada, el progrés deixa de ser aleatori i esdevé mesurable. Quines habilitats del nostre rol necessiten més entrenament deliberat? Estem dedicant hores amb sentit estratègic?
  • Adaptabilitat estratègica. Els esportistes aprenen a competir en entorns canviants: pluja, vent, pressió del públic, lesions... Per això entrenen en condicions diverses, simulen escenaris i treballen la flexibilitat cognitiva. En clau empresarial, no es tracta només de saber reaccionar al canvi, sinó de preparar-se per anticipar-lo i adaptar-se amb rapidesa. Vol dir tenir equips capaços de pivotar, líders oberts a desaprendre i estructures prou àgils per reajustar el rumb. És una capacitat que avui separa les organitzacions que sobreviuen d’aquelles que aspiren a liderar o ser pioneres.
  • Resiliència i gestió emocional. L’error forma part tant de l’esport d’elit com de la condició humana i empresarial. El que marca la diferència és la resposta. Els entrenadors treballen amb els atletes la visualització d’escenaris difícils, el diàleg intern i la capacitat de reconvertir els errors en aprenentatges. La resiliència no és resistència passiva, sinó capacitat d’adaptació activa. A les empreses, la resiliència és una competència directiva crítica. Davant la incertesa o la pressió, el lideratge ha de saber transmetre estabilitat emocional, mantenir la perspectiva i sostenir la confiança dels equips. I això s’entrena igual que a l’esport: amb rutines, suport i preparació mental.

L’esport ens recorda que l’excel·lència no és casual: és el resultat de la combinació entre tècnica, mentalitat i treball en equip

  • L’aprenentatge com a actitud permanent. Els grans equips esportius evolucionen constantment. No donen res per garantit. Incorporen noves tècniques, s’observen críticament, i aprenen tant dels èxits com de les derrotes. Aquesta actitud —humil, curiosa i analítica— és clau també per a les organitzacions que volen adaptar-se als nous temps. El lideratge basat en el coneixement acumulat ja no és suficient. Cal liderar des de l’aprenentatge.
  • Treball en equip i cultura compartida. Qualsevol pràctica esportiva ensenya una veritat essencial: els èxits no són mai només individuals. Fins i tot els grans talents necessiten un entorn que els sustenti. L’equip, la confiança i la cultura són el que dona continuïtat al rendiment. En l’empresa, això exigeix una aposta clara per la cultura organitzativa com a actiu estratègic. Això inclou: valors clars, reconeixement de rols diversos, gestió de conflictes i espais de pertinença. Els equips guanyadors són aquells on cada membre sap què aporta i se sent part d’un projecte que és col·lectiu.

L’esport ens recorda que l’excel·lència no és casual: és el resultat de la combinació entre tècnica, mentalitat i treball en equip. I que, tant a l’empresa com a la competició, darrere de cada gran resultat hi ha sacrifici, esforç, afany de superació i moltes hores invisibles de preparació.