S’acaba de publicar el decret llei 12/2025 de 3 de juny “per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya”. El decret ens parla d’urgència per desenvolupar les energies renovables, més evident després de la gran apagada. El decret declara les energies renovables d’interès públic superior. També ens parla del retard històric amb renovables a Catalunya. Alhora, simplifica els camins burocràtics per a la implantació de les energies renovables. Totalment d’acord amb la urgència, el retard, l’interès públic superior i la desburocratització.
Tanmateix, el decret llei té un defecte important en la seva base, neix coix. Es parla i es vol actuar en defensa de les energies renovables sense contemplar la producció d’aliments. Graziano da Silva, exdirector de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), ja va advertir: “cal passar del debat d’aliments contra combustibles a un debat sobre aliments i combustibles”. Però aquest decret no ho ha tingut en compte.
Se segueix parlant de la producció d’aliments com una molèstia. És tal l’oblit que mentre es reclama la plena sobirania energètica en cap moment es deixa intuir la preocupació per la baixa taxa d’autoproveïment alimentari de Catalunya.
Es proclama l’interès superior de les energies renovables sense esmentar el major interès crític de la producció d’aliments. Es dona per fet que els aliments els comprarem a fora. Sense visió del cost que això pot reportar en un futur de previsible major tensió entre oferta i demanda alimentària, quelcom del que ja tenim les primeres evidències.
Tampoc es fa referència a instal·lacions possiblement compatibles com l'agrovoltaica.
No s’exposa ni es fa referència a una necessària planificació precisa del territori amb una priorització de les localitzacions de la fotovoltaica a les àrees i instal·lacions que tinguin menors impactes en usos crítics. Implícitament, s’assenyala el sòl agrícola com a objectiu sense prioritzar altres ubicacions.
Es dona per fet que els aliments els comprarem a fora. Sense visió del cost que això pot reportar en un futur de previsible major tensió entre oferta i demanda alimentària
El que és més preocupant és que s’oblida d’un compromís ja aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 9 de març de 2024 en el “debat sobre la pagesia” que deia: “Modificar, per protegir els regadius davant la instal·lació d’energies renovables, l’article 2.1 del Decret llei 5/2022, de 17 de maig, (decret que va modificar el decret llei 16/2019 de 26 de novembre) retornant al seu redactat original que es referia a la no afectació a àmbits inclosos en projectes d’implantació de nous regs o de transformació dels existents promoguts per l’Administració, excepte que es tracti de plantes destinades a l’autoconsum o de projectes d’interès públic, garantint que aquesta modificació no afecti projectes en tramitació.”
Aquest compromís del passat 9 de març de 2024 volia acabar amb l’autorització de posar plaques solars a terrenys de regadiu actuals o en perspectiva de ser-ho. Això que sempre he considerat una barbaritat avui encara és una barbaritat. Una infraestructura pública, imprescindible i cara, no es pot destruir per satisfer interessos particulars. Sembla mentida que hagi d’escriure això una altra vegada. Interessos i ideologies que no comparteixo varen portar a la quasi inviabilitat del Canal Segarra-Garrigues. Prou!, Posem-hi sentit de país! No podem anar destruint les bases del nostre futur per interessos particulars de mirada curta.
Sempre he estat un defensor de les energies renovables. El meu entorn familiar i social m’hi ha acompanyat. Als anys setanta a casa dels pares hi havia plaques solars termosolars. Fa 12 anys en elaborar l’estudi d’impacte socioeconòmic del Segarra Garrigues, vàrem exposar amb Maite Sisquella i Ramon Lletjos una proposta pionera com era l’interès i necessitat de posar plaques solars a canals i pantans. Mentre teníem aquesta preocupació els retards a Catalunya en aquest tema s’anaven produint amb gran indiferència de tothom.
Prou!, Posem-hi sentit de país! No podem anar destruint les bases del nostre futur per interessos particulars de mirada curta
Però ha arribat el moment en què, per diverses circumstàncies afegides, posar plaques solars passa a ser econòmicament desitjable. A partir d’aquest moment un brunzim d’interessos de divers origen (empreses, propietaris de terrenys, ajuntaments...) sobrevola el territori a la recerca de les millors ubicacions. I quines són les millors ubicacions? Els terrenys agrícoles plans on el pagès ja ha fet la feina de tenir-los endreçats. I, encara millor, els terrenys de regadiu els qui millor garanteixen la idoneïtat. Quan aquest fet s’evidencia la resta solament requereix, d’una banda, l'oblit d’altres alternatives menys o gens impactants amb la producció d’aliments i, d’altra banda, capacitat per fer valdre el pes del seu poder econòmic. Des dels entorns interessats es desmereixen ubicacions alternatives i es reclama la crema i la nata del pastís. Com si l’energia barata fos un bé superior a l’alimentació barata.
Estem davant d’un tema complex. Els temes importants sempre són complexos. Necessitem energia i necessitem aliments. Si parléssim de prioritats serien els aliments on hauria de recaure aquesta prioritat. Però parlem de compartir, d’entesa i diàleg. Hi ha camins sobrats per fer les coses bé i aquesta missió reguladora correspon sense excepcions al govern. És el govern qui ha de fer prevaldre els interessos del país.