El miracle històric de l’allargament de la vida humana topa amb la incapacitat per integrar el col·lectiu sènior. La societat no sap com encaixar-lo i sovint es queixa del fet que és massa car. Mentre no arriba la nova llei que reafirmarà els drets de les persones grans, cal recordar que l'economia de plata o silver economy és una oportunitat de negoci publicoprivada i no pas un problema. Alliberar el talent dels majors no és només rendible socialment sinó que salva l’economia dels països.
En cas d’haver viscut el 1800, 1900 o a 1950, ni de lluny hauria arribat a l’edat que tinc: el 1800 l’esperança de vida era de 30 anys, el 1900, de 35 anys, i el 1950, de 62 anys; el 2000 fa una grimpada impressionant fins als 79 anys i enguany a 84 anys, una de més avançades del planeta. No hauria canviat massa la situació si fos d’un altre país de la Unió Europea i encara m’hagués mort molt abans si ma mare m’hagués engendrat fora d’Occident. Això de la tercera edat, els avis, l’edat de plata, els ancians, els vells, els pensionistes, els jubilats, els majors, els sèniors -o com l’OMS recomana anomenar-los persones grans o gent gran-, és de fa quatre dies i aquesta societat no sap com gestionar-ho.
Les generacions dels baby-boomers i de la majoria silenciosa, que ara tenen entre 75 i 100 anys, són un bony que li ha sorgit a la història gràcies al desenvolupament científic i tecnològic de les darreres dècades que ha produït major riquesa i més i millors llocs de treballs per molts. Ho ha portat l’estat del benestar. La revolució sanitària, la millora de l’alimentació i dels hàbits quotidians, l’augment del nivell educatiu... han modificat substancialment les condicions i els estils de vida i en són els culpables d’aquest benefici.
Això de la tercera edat, els avis, l’edat de plata, els ancians, els vells, els pensionistes, els jubilats, els majors, els sèniors és de fa quatre dies i aquesta societat no sap com gestionar-ho
Mentre tot anava a cavall de l’augment dels ingressos personals i familiars, els majors se n’han pogut aprofitar: el desenrotllisme espanyol els hi va permetre a molts, treballant àrduament, fer-se un bon aixovar -casa, cotxe, vacances, formació als fills i quatre accions de bancs o empreses del capitalisme popular-. Efímer període que va durar fins que han arribat els vint darrers anys fatídics en els quals s’han vist atrapats pels grans canvis econòmics, digitals, culturals i de valors; probablement ells són entre els més perjudicats perquè s’avança cap a una societat en la qual als majors els deixa al marge.
Desapareixen els referents
Desapareix gran part dels seus referents socials. La transformació digital canvia la manera de fer negocis i de treballar. El desgavell de valors porta al col·lectiu cap a una feblesa, precarietat i soledat desconegudes en tota la història. La mostra més cruel és la d’aquest valencià de 86 anys que va romandre mort a casa seva durant quinze anys sense que ningú se n’adonés: descansi en pau el senyor Antonio (1924-2010). El model patriarcal en el qual el major era respectat i socialment valorat ha donat pas a un altre que l’exclou: una és la bombolla de la vida real de tots els grups socials connectats entre si i una altra la de la vida apartada de la gent gran. Sort dels governs d’esquerra que han millorat substancialment les pensions, encara que si les desglossem el 40% dels jubilats perceben menys de 1.000 euros, un altre 40%, entre 1.000 i 2.000, i no arriba al 20% els que guanyen per damunt dels 2.000 euros.
Està en marxa un avantprojecte que pretén consolidar els drets de les persones grans. A la dignitat i a la no discriminació. A l’autonomia personal. A la salut i a l’atenció social. A la seguretat econòmica. A la participació activa a la vida social, cultural i política. A l’aprenentatge i la cultura. Tots aquests aspectes signifiquen un pas endavant en la línia de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones Grans de l’ONU, vers el reconeixement de la violència i maltractament a persones grans, el dret a decidir el lloc de residència, el suport personalitzat i els recursos tecnològics necessaris per envellir a casa; i la simplificació administrativa per accedir a prestacions i ajuts.
En aquesta línia d’actuació, mentre es promulga la nova legislació tenint en compte els avatars de la política, s’imposa un triple canvi de relat. El primer, en l’àmbit personal, per tal que el col·lectiu passi de l’envelliment i de la imatge compassiva a l’autoconfiança i a la revalorització de la saviesa i l’experiència com a rol social: és a dir, empoderament. El segon, en l’àmbit de les empreses, perquè s’harmonitzi l’edat de jubilació al pla de carrera, s’avaluï per competències i no per edat, i es fomentin polítiques de diversitat d’edat i formació continuada de forma permanent. I el tercer, en l’àmbit públic, perquè s’avenci en els drets integrals, s’alliberi l’edat de jubilació a la vegada que es creen els mecanismes de veritable autonomia personal, impulsant la formació digital i incentivant la contractació dels majors de 50 anys.
Escoltant als grups de la gent gran, es tracta que surti del racó de pensar on els ha castigat la societat i recuperi l’autoria social. A part de garantir una transició tranquil·la i personalitzada a la jubilació, tot aprofitant el seu talent, hi ha mancances immediates en l’atenció domiciliària i en la integració dels serveis sociosanitaris; en el suport tecnològic a la llar, en la professionalització dels cuidadors que queda en les mans dels nouvinguts sense cap mena de preparació; i en la construcció de residències de nova generació properes als domicilis, microllars age-friendly o coliving, que a l’estat espanyol tenen un dèficit fins a 2035 d'entre 120.000 i 240.000 places i a Catalunya 80.000 -tot això per arribar a la ràtio de cinc places per 100 majors, segons l’Associació de directors i gerents de Serveis Socials-.
El negoci de la silver economy
La silver economy no és un llast, altrament un bon negoci públic i privat. Pel sector públic, que ha de garantir les pensions que d’aquí a 2050 passaran del 12,7% al 16,1% del PIB (AIReF), i de cercar formes que animin els treballadors i les empreses a fer guardiola amb millors condicions fiscals al llarg de tota la vida laboral. La incorporació activa dels majors augmentarà la despesa via consum, reduirà el cost sanitari i recuperarà recursos econòmics via impostos quan abans significaven només una despesa. Pel sector privat, només cal recordar que la UE treballa en un escenari 2050 en el qual el 32% de l’economia europea serà de plata d'acord amb el desenvolupament dels següents pilars: assistència sanitària i benestar; tecnologia i innovació; oci i estil de vida; i serveis financers. Una inversió privada que se situa de l’ordre dels 25.000 milions d’euros. Hi ha negoci per a estona.
La 'silver economy' no és un llast, altrament un bon negoci públic i privat
Empoderament significa reincorporar als majors a la participació activa en l’empresa -en tasques diferents, com a les kaishes japoneses-, però no desaprofitar-lo; crear espais de major sociabilitat; i innovar en activitats de cultura, esport i viatges molt més enllà del compassiu l’Imserso. Com hi ha molta vida laboral després dels 65 anys, mentre no s’apleguen i es recondueixen aquests esforços, les solucions dels sèniors són creatives i particulars. Malauradament, la societat se’n beneficia molt poc.