No són els baixos salaris els que expulsen als treballadors del turisme

El desprestigi històric de la professió del contacte amb el client ha fet forat

A part de la baixa remuneració, treballar al sector serveis o turisme "dóna poc o nul prestigi social" | iStock A part de la baixa remuneració, treballar al sector serveis o turisme "dóna poc o nul prestigi social" | iStock

No són només els salaris baixos i els horaris intensos el que ha deixat tantes vacants al sector serveis, principalment al turisme. El secretari d'Estat d'Ocupació, Joaquim Pérez Rey, ha fet un Biden dient que si els hotels i restaurants paguessin més -i permetessin unes jornades laborals més conciliadores i resolguessin els elevats preus dels lloguers- no tindrien mancança de personal de servei. Encara que és indispensable que aquests professionals rebin salaris més dignes, aquesta interpretació es queda curta, perque això ve de més lluny: el desprestigi històric de la professió del contacte amb el client ha fet forat; amb la pandèmia, molts van saber ben aviat que el sector no seria com abans i que minvarien els llocs de treball. L'emigració cap a altres feines se'ls hi presentava com la millor sortida. Probablement, sense retorn. Amb les polítiques restrictives de mà d'obra internacional, no sabem ara quines persones faran la reposició.

Primera constatació: aquí, de moment, no s'està produint la renúncia massiva i l'abandó dels llocs de treball, com ha esdevingut als mesos postpandèmics als Estats Units; la taxa d'atur del 3,6%, que no arriba ni a poder-se denominar tècnica, no té res a veure amb la nostra, 13,65%. La majoria dels treballadors d'USA té la certesa de poder trobar una altra feina l'endemà d'acomiadar-se. Aquest fet els hi dóna una seguretat de la qual no poden gaudir els d'aquí, que s'enfronten a una gran incertesa si se'n van. L'abandó massiu del lloc de treball als Estats Units és previsiblement conjuntural i actua com un efecte de descompressió després de la pandèmia; ja veurem l'evolució d'aquí a cinc o sis mesos. Altrament, el ritme de la revolució digital allà permet preveure que, amb l'autoreciclatge i l'autoformació a la qual estan acostumats històricament els nord-americans, els que abandonen els llocs de treball actuals disposaran de millors condicions de trobar-ne un de millor.

Segona constatació: a casa nostra, amb tres milions d'aturats que cobren prestació de desocupació, les ofertes del sector serveis no troben candidats. Ni cues ni allaus per oferir-se i guanyar el trofeu al sector econòmic que més ocupacions ofereix, el 8,3% del total dels llocs de treball. Aquí les expectatives de la digitalització i el pla de xoc formatiu a les empreses i a la població en general avencen slomo, amb la condició sine qua non de que sigui la iniciativa pública qui prengui la iniciativa. Els treballadors que van fugir del sector serveis s'han buscat la vida en altres sectors, donat que no disposen de cap alternativa millor.

Les ofertes del sector serveis no troben candidats

I tercera constatació: frenen els graus de FP, les facultats de Turisme i la formació directiva en la matèria. És una mala senyal en un país on fins fa poc el turisme aportava en torn el 13% del PIB.

Baix prestigi

Per què en aquest context, el sector serveis, i en concret el turisme, se situen al límit de no poder satisfer les demandes que presenten les empreses als mesos vinents? Per una raó ben clara: a part de la baixa remuneració, treballar al sector dóna poc o nul prestigi social. A començament dels 2000, vam realitzar unes enquestes per conèixer el grau de complaença professional al turisme: només els directors d'hotel se sentien ufanosos de la seva feina; la resta, sense excepcions, la contemplaven avorrida i abominaven la seva tasca. De les hores ençà, no ha millorat la relació entre els treballadors i el seu lloc de treball. El temps dels virus ha permès moltes hores de reflexió; entre ERTO i ERTO, la decisió d'abandonar n'ha estat una conseqüència raonada.

El prestigi d'una professió té a veure amb el valor que reflecteix la societat. Doncs bé, la dels serveis, i en concret del turisme, es lloa constantment, però ni es remunera prou ni s'aprecia de forma adequada. Al nivell directiu no apareix cap problema; la població és estable, encara que s'acceleren les emigracions a altres sectors. Al nivell mitjà i baix la trencadissa és major. Manquen incentius, però sobretot, reconeixement professional de la importància de contacte amb el client. Els emigrants han ocupat als darrers anys els buits que a poc a poc abandonaven, però ara no queda marge per la reposició. El model de sol i platja, la mare de tot el turisme espanyol, era simpàtic a primera època i permetia un contacte amb els visitants estrangers ni tan estúpid ni tan candorós ni tan servil com el que protagonitzaven a les pel·lícules de l'època del desarrollisme Alfredo Landa, Pepe Sacristán, Paco Martínez Soria, José Luis López Vázquez, o Laurita Valenzuela, per posar uns quants noms.

D'aquelles primeres èpoques del turisme massiu se'n deriva una part important de la frivolitat en la construcció de l'arquitectura de les empreses: molt palanquejament amb els tour operadors, total dependència exterior, alta estacionalitat i voluntarisme professional. Les correccions al model, incloent-hi el turisme urbà i altres, no han atacat mai ni l'alta estacionalitat, ni sobretot la baixa implicació dels empleats; els salaris, que sempre han estat entre els més baixos de l'Estat, només en són una petita mostra de l'escassa valoració professional. Uns quants esforçats han trencat la norma. Han valorat realment el talent i han repartit millor els guanys.

La intranquil·litat la provoca el baix interès social pel personal de contacte, que és el que els clients valoren més

Què passarà quan a partir de la tardor 22, primavera 23, es descremi aquest neguit de viatjar postpandèmic d'ara, esperonada principalment pels nacionals del Japó, Estats Units, Espanya i França, Alemanya i Suïssa (WEF, 2022) que encapçalen frenèticament els viatges? Els turistes postcovid tenen poc a veure amb els anteriors al 2019. Són més exigents amb tot, gens amics de la massificació, més radicalment ecològics, més digitals, faran més viatges de proximitat i menys de llarga distància; tot i saber que anar d'un lloc a un altre serà forçosament més car, estaran disposats a pagar més si hi ha major valor. Els desplaçaments per esdeveniments, congressos, reunions i MICE es reduiran i les ciutats especialitzades patiran per trobar alternatives als viatgers presencials desapareguts. Aquest panorama no hauria de preocupar des del punt de vista de la rendibilitat dels negocis, per què encara que vinguin menys turistes, els marges podran ser superiors. La intranquil·litat la provoca el baix interès social pel personal de contacte, que és el que els clients valoren més. Per la qual cosa, no es tracta només d'oferir un millor salari, estabilitat laboral, tracte social, capacitat de professionalització i pla de carrera -que exigeixen un repartiment més equilibrat dels beneficis- si no que la situació reclama treballar per canviar la imatge del sector, per prestigiar la professió, després de tants anys de malmetre-la. No som un país de cambrers, com (sí/no) va dir un ministre, però gaudim de les condicions de lideratge que ens permeten 60 anys d'indústria turística. Atreure el millor talent per desenvolupar la tasca del contacte amb el client és ara la millor inversió.

Més informació
Una reflexió pausada i sense filtres sobre el turisme
Més enllà de la digitalització en el turisme
L'ocupació turística es recupera, amb un 22% més de treballadors que l'any passat
Avui et destaquem
El més llegit