Nomenada a principis del mes de febrer, s’ha convertit en la primera dona a assolir el càrrec. Més enllà d’aquesta dada, reclama reforçar les petites empreses del territori i posar la seva experiència al món de la fusta, que coneix des de ben petita, per desenvolupar el sector, basant-se en aspectes com la recuperació del prestigi de l’ofici i la sostenibilitat. Amb 42 anys, enginyera de camins i formada en la gestió i direcció empresarial, està al capdavant de la companyia familiar, Fustes Borniquel, originària del Pallars Sobirà, tot i que està establerta a Lleida des de fa més de 40 anys. En un món que lluita per erradicar les dificultats de les dones per accedir als càrrecs directius, reivindica la competència professional per davant del gènere. Valors com la formació, el relleu generacional o la recuperació de l’esforç són els que repeteix per oferir-se a si mateixa un bri d’optimisme atesa la situació de l’ofici. L’aposta pel producte local o una correcta gestió forestal són les eines per assolir aquest camí. Ella considera que és el material del futur.
Com afronta el càrrec en un moment global tan complex sent la primera dona en un món tradicionalment associat al lideratge femení?
Certament, no tenia massa planificat el fet d’assumir la presidència. Potser el que em va impulsar és fer possible un canvi de perfils, de persones. En el meu cas, a l’afegit de ser dona, també s’ha de tenir en compte que represento una generació més jove, que agafa el relleu amb molta il·lusió. Ara que porto una mica més d’un mes, m’adono que el càrrec em permet noves experiències enriquidores que em fan sortir del meu dia a dia i em donen una visió més àmplia de les coses. Al final, tot es resumeix en donar i rebre.
Les quotes positives han d’existir per contrarestar les dificultats de conciliació
En el seu cas, la formació i la professió s’ha associat als homes. Com ho ha viscut? Ha sigut un camí difícil?
Des de ben petita, m’he cregut el discurs que tinc les mateixes possibilitats que un home. De fet, vaig estudiar una carrera, on la presència femenina no arribava al 30%. En fer el salt al món laboral, he anat a parar a un sector, com el de la construcció, en què els homes potser són més visibles. Precisament són en aquests àmbits, on les dones ens ho hem de creure. Ho podem fer bé d’una forma igual de professional. Per sort, no m’he trobat cap problema per ser dona. Considero que algunes actituds estan començant a canviar. El camí està iniciat, però encara en queda molt per recórrer. A vegades, em sembla que les quotes positives han d’existir per contrarestar les dificultats de conciliació. Personalment, mai faig una distinció entre un home i una dona, però em sento privilegiada per les oportunitats que he tingut. Tot i això, hem de continuar lluitant pels drets.
Però les estadístiques diuen que, sobretot, en els llocs de responsabilitat, la bretxa de gènere costa de reduir...
La meva creença és que la vàlua d’una persona és més alta quan més ho és la seva posició. És a dir, quant més amunt escales, no importa tant el género. La meva experiència em diu que en els càrrecs directius, la importància de la competència professional deixa de banda el sexe de la persona. Durant la meva carrera, no he hagut de demostrar més pel fet de ser dona. Encara que tenim determinades circumstàncies adverses, com les dificultats per conciliar, la criança dels fills, els ajuts... crec que el treball per objectius o per rendiments a poc a poc substituirà el sistema per horaris i ens serà de gran ajut.
Quins són els primers reptes que es marca al capdavant de l’associació de fusters?
A tots els sectors vinculats a la fusta, un dels perills més greus és la manca de formació, que provoca que no n’hi hagi relleu generacional. En el cas dels magatzems de fusta, els hi falta una opció més clara pel producte local, mentre que els rematants i les serradores haurien d’assegurar que el material que comercialitzen tingui un valor afegit. Els fusters i ebenistes tenim un problema important davant la manca de relleu generacional.
Com s’ha arribat a aquesta falta d’atractiu per la professió?
Resulta paradoxal que, tractant-se d’una professió de futur que té molta demanda, tant les empreses com les administracions no hem sabut vendre que estem davant d’un ofici bonic i amb possibilitats. Ara estem sense personal especialitzat. L’Administració té l’obligació de potenciar més els estudis de Formació Professional (FP), motivant els alumnes. Per exemple, a Centreeuropa, l’ofici de muntador d’estructures té molt prestigi, establint-se un recorregut que implica uns estudis, seguits d’una acreditació professional per arribar a ser oficial. Sense formació ni relleu generacional, l’ofici de fuster està condemnat a desaparèixer”. Tot i l’alta demanda per exercir de fuster, estem immersos en una situació en què no només ens cal gent formada, sinó fins i tot joves que tinguin interès a fer-ho. Estem davant d’un ofici desprestigiat en el context d’una societat que no valora la cultura de l’esforç.
Quin paper juga la fusta en l’escenari de la sostenibilitat? A Catalunya, encara som deficitaris.
És cert que necessitem importar fusta per cobrir les nostres necessitats. És una llàstima perquè tenim una gran quantitat de boscos que si rebessin una bona gestió, es podrien aprofitar com a material, alhora que s’aconseguiria reduir la petjada de CO2 que suposa adquirir-la i transportar-la des de l’estranger. Hauríem de ser capaços de tenir més disponibilitat del material i no dependre tant de l’exterior. Obtindríem un producte de valor i sostenible. Primer, ens hem de treure els prejudicis sobre el foc... que si és un element perillós o un material amb poca vida útil.
Com estan vivint les empreses els efectes de la pandèmia i la crisi de subministraments?
L’any 2021, en general, va ser molt dolent. Al Canadà, el principal mercat subministrador dels EUA, van patir problemes de plagues, el que va fer que Europa servís allà, quedant-se desbastida. A més, per l’aturada de la pandèmia, el mercat també es va col·lapsar. Els pressupostos només es podien mantenir durant una setmana o 10 dies perquè no hi havia disponibilitat de material. Enguany, amb la manca de matèries primeres, és difícil obtenir-ne i els preus estan pels núvols, agreujats pels costos del transport i de la factura de la llum. No hem arribat encara als registres de 2021, on l’encariment d’un material com la biga laminada doble va arribar a ser del 200%.
No demanem inversions faraòniques, només que les multinacionals no explotin els nostres boscos
Què es pot fer des d’aquí per esmorteir aquesta situació?
Explotar millor el producte local sense mirar tant al mercat exterior. En el cas de la meva empresa familiar, utilitzem fusta dels boscos lleidatans, però en molts casos no és així. L’Administració s’ha de posar les piles per cuidar els boscos. Talar un arbre no és destrossar el paisatge, sinó que implica tenir cura del territori i aprofitar l’acció per fabricar una coberta que et duri 100 anys, donant una segona vida noble al material. Al final, la gestió forestal implica un fet tan senzill com que el bosc estigui sa. Això sí, ho hem de fer respectant el teixit empresarial local en un món en el qual existeix molta demanda i on la fusta es veu com un material de futur.
Quina estratègia seria la més adient per desenvolupar el sector de la fusta a Catalunya?
Abans de res, hem de deixar de mirar el que fan els grans fabricants europeus, que no poden ser els nostres referents. Ens fa por que ens desmantellin el petit teixit empresarial. No demanem inversions faraòniques, només que les multinacionals no explotin els nostres boscos. L’únic que desitgem és fer un estudi de mercat que determini projectes viables i sostenibles. A més, les empreses han de posar el focus en la tecnologia per modernitzar-se, ser més eficients en els processos i administrar-se millor.