La sequera és el principal problema que ara té Catalunya, acaba de dir el President de la Generalitat. Amb propietat hauríem de parlar de manca d’aigua, provingui de la pluja o d’altres recursos. Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, diu la dita popular. Això passa amb la sequera i amb altres situacions extraordinàries. Sembla que no s’hagi fet res des del darrer episodi del 2008-2009. No és pas cert. S’han fet coses -sobretot en matèria de dessaladores-, però és evident que no n’hi ha prou.
Les sequeres, d’extraordinàries a recurrents
Sempre és difícil dotar-se de recursos i d’inversions per a situacions extraordinàries. Les urgències diàries -sanitat, ensenyament o prestacions socials- ens dificulten atendre els reptes estructurals, que tendeixen a allargar-se sine die. De tot el que acabem de dir, només hi ha una expressió inexacta: situacions extraordinàries. El canvi climàtic ja és aquí i les situacions extraordinàries són cada cop més freqüents i comunes. Hem de continuar lluitant per mitigar la intensitat del canvi climàtic, però els mateixos científics que ens ho recorden també ens diuen que la inèrcia adquirida de fa dècades fa que les seves conseqüències siguin inevitables, per molt que, de sobte, aturéssim totes les activitats humanes que l’acceleren.
No estem parlant de l’apocalipsi, sinó de canvis accelerats en el clima que necessiten respostes per mitigar-ne els efectes
Hi ha un consens general que el canvi climàtic que ja tenim a sobre provoca i provocarà, en un futur immediat, diversos fenòmens, a vegades aparentment contradictoris. Un és la davallada de la pluviometria a les zones actualment temperades, i molt especialment al Mediterrani. Davallada que pot conviure amb períodes puntuals de grans precipitacions, però que mai no compensarà la disminució pluviomètrica mitjana. De fet, sembla evident com els fenòmens meteorològics extrems s’intensifiquen: pertorbacions que ens acosten als huracans d’altres latituds molt condicionats per l’escalfament del mar, llargs i intensos períodes de sequera... I tot plegat ens duu a situacions com la proliferació d’incendis fora del període estival, les onades de calor a la primavera i l’allargament de l’estiu meteorològic. I encara hi hauríem d’afegir l’augment del nivell del mar i la proliferació de tempestes que malmeten el litoral.
No estem parlant de l’apocalipsi, sinó de canvis accelerats en el clima que necessiten respostes per mitigar-ne els efectes i fer més resilient la nostra societat. No podrem continuar vivint exactament com fins ara, però hem d’evitar que el canvi climàtic ens agafi desprevinguts i generi uns costos socials, econòmics i ambientals desmesurats.
Cal una estratègia global per adaptar-nos al canvi climàtic
Això hauria d’implicar la creació d’una estratègia tan consensuada com sigui possible i que tingués continuïtat en el temps, al marge de conjuntures polítiques i econòmiques. A banda de l’impacte de la menor i més desequilibrada pluviometria, de la que parlarem amb més detall a continuació, aquesta estratègia per minimitzar l’impacte del canvi climàtic hauria de contemplar actuacions com ara:
- La revisió de les infraestructures i de les zones residencials pròximes a la línia de mar, sigui per protegir-les o, en darrera instància, traslladar-les. Això val tant per al tren de la línia del Maresme com per a les platges, els passeigs marítims o pels ports esportius.
- Una atenció més estricta a les zones inundables, tant per a noves implantacions com per a les que ja existeixen
- Una estratègia específica per assegurar la pervivència de les zones deltaiques i de maresmes costaneres, tant pel seu valor i singularitat ambiental com agrícola.
- Una política efectiva de control i de gestió de les masses forestals, que les faci menys propenses als incendis i a la seva expansió incontrolada
- El control i la protecció efectiva de les zones habitades -urbanitzacions, sobretot- ubicades al bell mig de masses forestals
- El manteniment i control d’elements susceptibles de ser afectats per vents huracanats, des de teulades a arbrat públic passant per infraestructures elèctriques o similars.
- La prevenció de l’impacte en la salut d’una població, cada cop més envellida, de les situacions meteorològiques extremes com ara onades de calor, fred o la generalització de plagues i malalties tropicals.
Aquest pla estratègic de resiliència climàtica caldria plantejar-lo a llarg termini, amb objectius temporalitzats i revisables periòdicament. Hauria de comprometre i articular tant les actuacions de les administracions com del teixit productiu i de la ciutadania.
L’aigua, com a bé cada cop més escàs, inevitablement serà més cara
Dèiem que donada la conjuntura, calia aprofundir una mica més contra el descens de la pluviometria. Hi ha dos verbs que s’utilitzen sovint en temes ambientals que en aquest cas són encara més cabdals: estalvi i reutilització.
Evidentment que com a solucions d’urgència cal impulsar actuacions de dessalació de l’aigua o de noves captacions d’aigües superficials, com s’acaba de fer al Besòs. Les dessaladores sempre han tingut mala fama ambiental a causa de l’elevat consum energètic que comportaven. Dos comentaris al respecte: primer, cal vincular la creació o ampliació de dessaladores a la generació d’energia renovable -sobretot fotovoltaica- per fer-les funcionar. Segon, no només l’aigua obtinguda de les dessaladores genera més costos per obtenir-la. Una gestió eficient del cicle de l’aigua entesa com un bé cada cop més escàs, a la força n’ha d’encarir el preu per a tots els consumidors. De fet, com ens recorden les companyies als seus rebuts, el pes de l’aigua pròpiament dita en el rebut que ens emeten és relativament reduït al costat de tota la resta d’impostos i taxes vinculades a l’actual gestió del cicle de l’aigua. El preu a pagar pel subministrament d’aigua inevitablement haurà de pujar.
La imprescindible millora de l’eficiència en l’ús agrícola i de serveis
Però anem a les solucions estructurals. Igual que amb l’energia, la forma més eficient i més barata de gestió de l’aigua és disminuir-ne el consum. Aquí hi ha deures per a tothom, però de caràcter desigual a causa del diferent nivell d’estalvi ja assolit. Moltes indústries han fet o estan fent els deures, sobretot per disminuir els costos, és a dir, per economia verda. Un cas paradigmàtic és el de Damm, que en poc temps va passar d’emprar tres litres d’aigua per cada litre de cervesa produïda a utilitzar-ne un i mig. Les llars urbanes, començant per Barcelona, fa temps que han assumit un ús molt moderat d’aigua. Però hi ha d’altres sectors que encara tenen molts deures per fer com el sector turístic i hoteler, on pràctiques com la reutilització de les aigües grises -dutxes i similars- comporten sovint elevats costos d’adaptació per a les construccions ja existents.
Un altre sector on hi ha quasi tota la feina per fer és l’agrícola i ramader. A les zones regades pel canal d’Urgell, la principal zona de regadiu del país, més del 80% del rec és a manta, per inundació, tot i que l’eficiència d’aquest sistema de rec és del 60%. Tenint en compte que en anys normals el canal d’Urgell gestiona gairebé el triple d’aigua que tot el sistema Ter-Llobregat, que proveeix d’aigua les principals comarques costaneres, Barcelona inclosa, ens indica el potencial de què disposem.
Les llars urbanes, començant per Barcelona, fa temps que han assumit un ús molt moderat d’aigua
Recordem que, en el seu moment, es va fer el minitrasvassament de l’Ebre exclusivament d'acord amb l’estalvi que es va generar revestint els canals de rec del tram final del riu i eliminant les pèrdues. Tenir el país partit en dos per la gestió de l’aigua és una barrabassada pròpia del segle XIX. Evidentment, caldrà ajudar els pagesos del canal d’Urgell a fer un ús més eficient de l’aigua perquè -a igual o menor cabal- els nous sobrants puguin aprofitar-se al sistema costaner. Recordem que la gran obra hidràulica per complementar el regadiu de la zona -el canal Segarra-Garrigues- resta ben poc desenvolupada perquè els pagesos no tenen capacitat per finançar les inversions i convertir les seves terres en regadiu. L’augment del preu dels aliments -començant pels cereals- potser hi pot ajudar, però si es tracta d’un projecte per repartir l’aigua de forma més equitativa per tot el país, caldrà posar-hi diners públics per fer aquestes millores en l’eficiència del reg agrícola.
Qui té clavegueres té un tresor
La segona aposta estratègica és la reutilització. Ja fa dies que veiem anuncis de l’AMB que expliquen la reutilització de l’aigua de la depuradora del delta del Llobregat.
També hi ha alguna actuació en marxa al Vallès per proveir indústries i rec públic a Sant Cugat i Cerdanyola. Està molt bé que l’aigua depurada que abans simplement s’abocava al riu per anar a parar al mar, ara es faci riu amunt, disponible per ser depurada i convertida en aigua potable. O que s’utilitzi directament per altres usos diferents del rec agrícola i l’aigua de boca. Tanmateix, el gran repte és fer que la immensa majoria de les nostres depuradores afegeixin una fase addicional al seu procés, la depuració biològica. Amb la depuració biològica es poden convertir les aigües residuals en aigües completament netes i disponibles per a qualsevol ús, inclosos els de l’aigua potable. Una vegada més, és qüestió de recursos i de la forma d’obtenir-los. Tradicionalment, aquests han vingut de la ja elevada fiscalitat que suporta el subministrament d’aigua. Cal veure si només amb aquest sistema ja en tenim prou o cal cercar-ne d’altres de més generals, provinguin de la fiscalitat general o de recursos europeus. Però desenganyem-nos, el gran potencial per disposar d’aigua en el futur passa per la reutilització completa de les aigües residuals.