La intel·ligència artificial avança més ràpidament del que les empreses, les lleis i la cultura poden assimilar. Catalunya es troba en un punt decisiu: té el talent, l’ambició i la capacitat d’innovació per liderar aquesta nova era, però només ho aconseguirà si és capaç d’unir tecnologia, sostenibilitat i ètica en un mateix model estratègic. La singularitat no és ciència-ficció: és el futur que estem dissenyant avui.
Hi ha idees que passen anys adormides fins que, gairebé sense adonar-nos-en, comencen a definir-ho tot. La singularitat tecnològica —aquell moment en què la intel·ligència artificial supera la humana i evoluciona sense intervenció— encara sona llunyana, però els seus efectes ja s’infiltren en l’economia real, en les decisions empresarials i en la cultura amb què imaginem el futur. Potser no sabem quan arribarà, però sí que sabem una cosa més important: n’estem escrivint el preàmbul ara mateix, des de cada empresa, cada algoritme i cada política d’innovació.
La singularitat no és ciència-ficció: és el futur que estem dissenyant avui
Catalunya, amb el seu ecosistema vibrant de talent, indústria i creativitat, es troba en una posició privilegiada per observar —i orientar— aquest canvi. I és aquí on la pregunta adquireix una altra dimensió: no es tracta d’anticipar si la singularitat tindrà lloc, sinó de preguntar-nos quin tipus de singularitat volem que arribi.
En els darrers anys, tecnologies com la IA generativa, la robòtica autònoma, la biotecnologia o els bessons digitals han passat de ser prototips a convertir-se en infraestructura quotidiana. No parlem de ciència-ficció, sinó d’un teixit productiu que ja es recolza en sistemes capaços d’aprendre, recomanar, optimitzar i, en alguns casos, decidir. Catalunya ha avançat amb força en aquest procés: els hubs tecnològics creixen, les universitats es projecten internacionalment i les startups neixen amb la mirada posada al món. La singularitat no irromprà de cop; l’estem construint pas a pas, en com governem les dades, en com gestionem el talent i en quins valors prioritzem.
Aquest avanç accelerat, però, revela un fenomen inquietant: innovar ja no és suficient. La digitalització ens ha permès anar més de pressa, però no sempre més lluny. El miratge digital ens ha fet confondre automatització amb progrés. La sostenibilitat irromp justament per recordar-nos que la tecnologia no és neutra: té una petjada que impacta en l’energia, en l’ocupació, en la cohesió social i en la manera com distribuïm les oportunitats.
Els grans models d’IA consumeixen quantitats ingents d’energia que ens obliguen a repensar les infraestructures. L’automatització reconfigura el mercat laboral a una velocitat que amenaça de deixar enrere qui no aconsegueix seguir el ritme, especialment la generació sènior, el talent de la qual continua sent un avantatge competitiu que no podem ignorar. I, alhora, la IA obre nous camins cap a l’eficiència energètica, la traçabilitat en les cadenes de subministrament i l’economia circular, situant la sostenibilitat al cor de la competitivitat, i no al seu marge. El Baròmetre d’Innovació i Transformació Digital i Verda de Catalunya 2025 confirma aquesta tendència: les empreses catalanes innoven més, exporten més i avancen cap a un model on digitalització i sostenibilitat es reforcen mútuament.
Mirem, a més, el que ja està passant aquí. Suara Cooperativa, reconeguda com a Catalonia Exponential Leader 2024, demostra que la innovació pot tenir un impacte social directe. Les empreses emergents premiades per Acció en IA, robòtica o blockchain estan transformant sectors com la salut, l’energia o l’alimentació. L’ús de la IA a les empreses catalanes s’ha duplicat en només un any. I les oportunitats internacionals vinculades a tecnologia i sostenibilitat han assolit xifres rècord el 2025. Tot apunta al mateix: Catalunya no està observant el futur; l’està assajant en temps real.
En aquest context, emergeix la pregunta central: qui tindrà el criteri quan la intel·ligència es desbordi? Perquè la singularitat no es definirà per la capacitat dels algoritmes, sinó per la nostra capacitat de mantenir una brúixola. La IA pot ser més ràpida, més precisa o més eficient, però li manca allò que dona sentit a una decisió: propòsit, sensibilitat, ètica, memòria cultural. Si no cultivem aquests elements a les organitzacions, la IA no farà més que amplificar les nostres debilitats. La qüestió no és si la IA serà intel·ligent, sinó si nosaltres serem prou intel·ligents —conscients, crítics, responsables— per conviure-hi sense renunciar a la nostra llibertat estratègica.
Catalunya té al davant una oportunitat històrica: construir un model propi de progrés tecnològic, i una singularitat sostenible que conjumini ambició i responsabilitat
Això implica dissenyar models transparents, potenciar el talent divers, incorporar la sostenibilitat a l’estratègia central de l’empresa i recordar que el pensament humà continua sent l’últim bastió de la intel·ligència significativa. Una organització que renuncia al seu criteri renuncia també al seu poder de decidir. I un territori que renuncia a la seva ètica renuncia a la seva identitat.
Catalunya té al davant una oportunitat històrica: construir un model propi de progrés tecnològic, i una singularitat sostenible que conjumini ambició i responsabilitat. Un futur on la IA amplifiqui valors en lloc d’erosionar-los; on la competitivitat inclogui impacte social i ambiental; on la innovació no s’entengui com a velocitat, sinó com a visió. Si la singularitat arriba —i arribarà—, tenim la possibilitat que arribi aquí, i que arribi a la catalana: ètica, creativa, humanista, valenta i profundament conscient de les generacions que venen al darrere.
La singularitat no és un destí inevitable. És una construcció col·lectiva. Les empreses catalanes poden decidir si aquest futur serà extractiu o sostenible, excloent o inclusiu, accelerat o conscient.
El repte no és adaptar-se a la història: el repte és atrevir-se a escriure-la.