La setmana passada, a propòsit de la pretesa sobirania energètica, ja introduíem una expressió paral·lela, la de sobirania alimentària. Les sobiranies sectorials -sigui en matèria d’energia, de xips o d’aliments- poden representar l’aspiració a no dependre excessivament de proveïments llunyans, condicionats per preus especulatius, vicissituds en el transport o desenvolupaments tecnològics aliens.
Això és el que s’està plantejant la Unió Europea en determinats productes i subministraments estratègics: energia i primeres matèries com el grafit, el níquel o el liti, principis actius farmacèutics -avui amb una producció molt concentrada a l’Índia- o d’altres subministraments crítics per desenvolupar el món digital i la intel·ligència artificial, com els semiconductors més avançats, que provenen en bona part de Taiwan.
Tant les dificultats de subministrament de gas i petroli com de blat i altres cereals ocasionades per la invasió russa d’Ucraïna han trobat alternatives més ràpides del que molts esperaven
Tanmateix, tant les dificultats de subministrament de gas i petroli com de blat i altres cereals ocasionades per la invasió russa d’Ucraïna han trobat alternatives més ràpides del que molts esperaven. Això sí, amb preus més elevats.
Els aliments en una economia globalitzada
En el món pagès i ramader, tan revoltat aquí i arreu d’Europa, el concepte de sobirania alimentària ha estat emprat com a estratègia defensiva davant les importacions de tercers països. Ningú no qüestiona que siguem una potència càrnia mundial i que exportem bona part de la producció de porc a la Xina. Ni ho qüestiona ni s’escarrassa gaire per la contaminació de les aigües i els sòls que genera aquesta especialització. Ni que la fruita de més qualitat l’exportem a bons preus als exigents mercats del nord d’Europa. Aleshores?
Aleshores, el problema són les fruites i hortalisses foranes que es produeixen en països amb sous de misèria, sovint per grans companyies de capital estranger i que no es miren gaire si generen poc o molt impacte ambiental amb adobs, pesticides i altres tractaments. No fa gaire, els països del sud d’Europa, amb agricultura de fruites i hortalisses pròpia, van intentar que la Unió Europea posés algun tipus de restriccions o d’aranzels a les importacions extraeuropees. Els del nord, que no han de defensar el sector perquè no en tenen, s’hi van negar perquè simplement els interessa disposar d’aliments frescos al preu més econòmic possible.
La renaturalització i l’alosa becuda
Un dels temes que més amoïnen el món pagès és el de la renaturalització de boscos i prats. La reintroducció de grans depredadors, com l’os i el llop, causa una creixent inquietud, sobretot en la ramaderia extensiva a alta i mitja muntanya. Però, d'altra banda, la proliferació d’herbívors -conills, senglars, cèrvids-, en bona part afavorits per la manca de depredadors naturals i el progressiu abandonament de la cacera, també és un problema creixent a les zones més baixes. Tot plegat, cal trobar un nou punt d’equilibri, tan necessari com complex d’assolir.
Aquests dies només ha faltat l’ampliació de la ZEPA al Baix Llobregat, complint un requeriment de la Unió Europea de fa tres anys. I hem vist l’aliança de patronals -que temen per l’ampliació de l’aeroport-, ajuntaments -que no volen nous condicionants ambientals al seu territori- i pagesos, als que es restringeix l’aplicació de pesticides i altres tractaments que puguin ser perjudicials per als ocells.
Un dels temes que més amoïnen el món pagès és el de la renaturalització de boscos i prats
Fa uns quants anys hi va haver la polèmica perquè, a l’antic aeròdrom de Lleida, hi havia una espècie protegida, l’alosa becuda, i això impedia modernitzar i ampliar les instal·lacions. Fins al punt que per construir el nou aeroport, es va abandonar l’antic emplaçament d’Alfés. L’alosa becuda, però, va desaparèixer d’Alfés al cap de poc temps sense que ningú en sabés la causa. No hi va tornar fins al cap d’uns quants anys. Per tant, tot el tema de les aus és molt desconegut i evanescent, com bé saben a altres grans parcs naturals, com al delta de l’Ebre.
De fet, la Unió Europea està compromesa amb la renaturalització d’Europa com a fórmula per millorar la captació d’emissions de CO2 i de lluitar contra el canvi climàtic. Per al 2030 es preveu la restauració d’almenys el 20 % de les zones terrestres i marítimes de la UE i reduir el 50 % de l’ús i el risc dels plaguicides.
El mite del jardiner del paisatge
Tot plegat xoca amb el mite benintencionat de la pagesia com a garant del paisatge, ni que sigui per a urbanites que volen gaudir de la natura durant els caps de setmana. Un paisatge que molts pagesos no dubten a tenyir de qualsevol color, groc per exemple, si ara les subvencions europees fan més rendible la colza que els cereals tradicionals. A França, gran productor de colza també, almenys totes les noves construccions agràries guarden un ordre i un equilibri amb l’entorn que aquí quasi sempre és inexistent. S’opta per les construccions més barates i ràpides de fer, sense cap preocupació per l’impacte paisatgístic.
Amb el 80 % dels incendis generats per negligències humanes, una part substancial -el 13 % del total- per pràctiques pageses -cremes de rostolls, de brossa, de marges- a més d’un quatre per cent de les espurnes de màquines. Amb el 60 % de les zones agrícoles de reg, aquest s’hi fa per inundació, a manta, la forma més malbaratadora i ineficient d’utilitzar l’aigua per a usos agrícoles. I això en plena crisi estructural a causa de la sequera. O amb la contaminació d’aigües i sòls per nitrats i fosfats a causa de la ramaderia i els fertilitzants: més de 10.000 persones afectades per la nitrificació de l’aigua potable.
Tot plegat obeeix a la voluntat d’augmentar els rendiments físics agrícoles i ramaders en una escalada de lògica capitalista cada cop menys compatible amb la salut i el medi en una Europa densament poblada.
Amb el 60 % de les zones agrícoles de reg, aquest s’hi fa per inundació, a manta, la forma més malbaratadora i ineficient d’utilitzar l’aigua per a usos agrícoles
Les opcions més o menys ecològiques i la ramaderia extensiva són vies en creixement, però els manca encara força perquè els consumidors s’avinguin a pagar més per productes respectuosos amb el medi ambient per poder constituir una part significativa de l’activitat agrària.
La traducció política del malestar pagès
En aquest context, comencen a aparèixer amb èxit diferent partits polítics que volen defensar l’statu quo de la pagesia. En el seu moment hi hagué a Polònia un importat Partit Camperol, després reconvertit. Ara tenim l’exemple holandès, on el nou partit dels pagesos, conservador i antiecologista, s’ha incorporat al govern que lidera l’extrema dreta. I és que la pulsió conservadora del camp, de continuar fent les coses com sempre, també es tradueix a la política. A Espanya, no fa gaire es constatava l’elevada penetració de VOX entre els joves mascles i els pagesos.
Aquestes forces que suposadament defensen els interessos pagesos fan bandera de la prohibició o dels elevats aranzels a les importacions agràries. Obliden com les exportacions agrícoles espanyoles han hagut de patir periòdics assalts de camions carregats de tomàquets i hortalisses. I és que l’exportació d’aliments ha estat sempre una via per començar a sortir de la pobresa als països d’origen. Segur que cal garantir que no arribin als nostres consumidors productes alimentaris que puguin posar en perill la nostra salut. Però això no se soluciona amb aranzels, sinó amb controls eficients. Si cal, en origen.
Cooperació, integració vertical i diversificació
Les dificultats de la nostra agricultura per ser viable tenen a veure amb la seva posició de fragmentació i de dependència en la cadena de valor de la distribució de productes alimentaris. En un món que tendeix, mal que ens pesi, a la concentració empresarial, les petites explotacions pageses -que sovint no poden arribar a qualificar-se d’empreses- tenen mala peça al teler. La cooperació per negociar amb millors condicions, la integració vertical - productes elaborats, canals de distribució propis- i la diversificació -turisme, activitats educatives i de lleure, venda directa al consumidor final- són les úniques línies que poden permetre la supervivència de l’agricultura tradicional.
Per tant, sobirania alimentària? Produir tots els aliments que requerim a casa nostra? No pas. És materialment impossible i econòmicament inviable. I hauríem d’anar amb compte a l’hora de fer servir aquestes expressions, perquè donen a entendre a la pagesia que hi ha camins alternatius a la imprescindible modernització i cooperació en el món del camp.