Es duplica la taxa turística a partir de l’1 d’abril. La mesura s’aplicarà de forma gradual a Catalunya, mentre que a Barcelona serà d’efecte immediat. Dues qüestions planen al voltant del nou impost. La primera, quina discriminació s’ha fet entre uns establiments i uns altres a l’hora de pagar-la. I la segona, a quines activitats es destinaran els recursos incrementats. Aquests dos temes han sobrevolat el debat polític dels darrers mesos fins al punt de provocar el retard en la modificació de la Llei de l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET), que finalment ha requerit tramitació i aprovació parlamentària.
Qualsevol increment de l’impost és benvingut si s’orienta cap a una fiscalitat una mica més equilibrada i comprensible socialment
Partim de la base que els turistes que arriben pagaran d'ara endavant una taxa superior, però els residents continuaran contribuint de forma permanent —a través de l’IBI, les taxes municipals, els impostos especials, l’IRPF, l’IVA, l’impost de patrimoni i la resta de cotitzacions— al finançament del territori del qual els turistes gaudeixen temporalment. La taxa turística corregeix lleugerament aquesta asimetria, però ni de lluny aporta proporcionalitat al cost real de la neteja dels carrers, dels desastres de les catàstrofes naturals, de l’enllumenat, de la seguretat, del transport públic, dels serveis sanitaris, o de la posada en valor dels recursos naturals i patrimonials. Dit això, qualsevol increment de l’impost és benvingut si s’orienta cap a una fiscalitat una mica més equilibrada i comprensible socialment.
Els més fiscalitzables
Pel que fa a la primera qüestió —qui paga i qui no paga—, l’impost continua gravant principalment les empreses d’allotjament, no pas el conjunt de la cadena de valor turística que es beneficia de les estades dels visitants. En aquest sentit, afecta directament hotels i hostals, càmpings i bungalous, albergs i residències, habitatges d’ús turístic i creuers. Són els actors més fàcilment fiscalitzables, però també els sectors més intensius en capital, en ocupació estable i en inversió local. A més, l’increment de la taxa acaba repercutint en el preu final o en els marges empresarials, especialment en un context de costos creixents i de demanda cada cop més sensible al preu.
En canvi, queden fora, com fins ara, els aeroports, els autobusos turístics, la restauració, el lleure, les agències de viatge, les plataformes digitals, els comerços i tots els proveïdors de serveis. Són activitats que es beneficien clarament del turisme, però que, exemptes de l’impost, no contribueixen de manera directa a un repartiment equitatiu de les càrregues. Aquí s’hi produeix un desajust evident: uns paguen per tots mentre els altres en cullen els fruits sense assumir-ne el cost fiscal. No és tant un problema de quantia com de disseny del tribut.
Aquest biaix té conseqüències econòmiques. Penalitzar reiteradament l’allotjament reglamentat significa tensionar un sector que actua com a eix vertebrador del sistema turístic, que fixa activitat al territori, genera ocupació directa i indirecta i contracta proveïdors locals. Quan s’encareix l’estada, el turista no sol deixar de volar o de consumir entreteniment, però sí que escurça la durada del viatge, redueix pernoctacions o ajusta la despesa. Això acaba afectant també aquells sectors que no paguen l’impost, però que depenen del volum i de la qualitat del turisme.
El repartiment
La segona qüestió rellevant és la redistribució dels ingressos que planteja la reforma. Del 75% de la recaptació destinada al Fons per al Foment del Turisme, menys de la meitat acabarà arribant directament als municipis turístics per cobrir les despeses associades a la pressió turística: sostenibilitat, manteniment d’infraestructures, promoció, però sobretot millora de la competitivitat, innovació i desestacionalització. La quantitat rebuda pels municipis serà lleugerament superior a l’actual, entre el 15 i el 30% de mitjana, no més. Els ajuntaments, a més, podran aplicar recàrrecs addicionals, fet que introdueix una certa asimetria territorial en funció de les decisions locals.
La principal novetat de la reforma consisteix a destinar el 25% de la recaptació a les polítiques d’habitatge impulsades per la Generalitat. Aquesta decisió finalista és controvertida. D’una banda, sembla raonable buscar recursos addicionals per millorar l’accés a l’habitatge, probablement el principal problema social i econòmic del moment. Però, de l’altra, vincular de manera directa el finançament de l’habitatge al turisme transmet la idea que aquest n’és el causant, quan les arrels de la crisi d’habitatge es troben en el dèficit d’oferta, la rigidesa de la normativa, la manca d’inversió pública sostinguda i altres múltiples factors que res tenen a veure amb el turisme.
La principal novetat de la reforma consisteix a destinar el 25% de la recaptació a les polítiques d’habitatge impulsades per la Generalitat
Utilitzar taxes finalistes per compensar externalitats negatives generades fora de l’activitat econòmica concreta obre la porta a la discrecionalitat. Si el turisme ha de finançar habitatge, per què no aplicar criteris similars a les plataformes digitals, al mercats dels big data, als operadors logístics que congestionen les ciutats, als grans fabricants o als organitzadors de macroesdeveniments que tensionen serveis i espai públic? El precedent és rellevant i el debat, inevitable.
Les lleis no són perfectes, potser ni tan sols el mateix dia que es promulguen. Però quan neixen del consens, un cop entren en vigor contribueixen a millorar la convivència i a orientar les societats en el camí que decideixen recórrer... fins que un nou consens les modifiquin. L’acord entre PSC, ERC i Comuns per reformar la taxa turística a Catalunya reflecteix una voluntat clara d’incorporar criteris socials i territorials a la fiscalitat turística. Alhora, però, posa de manifest l’absència d’un consens ampli amb el sector i amb una part de l’oposició.
El repte no és només recaptar més, sinó dissenyar millor. Una fiscalitat turística equilibrada hauria de repartir les càrregues al llarg de tota la cadena de valor, garantir que els municipis rebin prou recursos per afrontar la pressió real del turisme i evitar que l’impost es converteixi en un instrument simbòlic que descarrega responsabilitats estructurals sobre un sol sector.