Històricament, quan es parla d'indústria tradicional catalana es pensa en el tèxtil -i especialment en el cotó- i en menor mesura, en la química. Però hi ha un terreny que el tenim tan davant dels nassos que sovint no li conferim la importància que té, com és el sector del porc i dels seus derivats. Dintre d'aquesta indústria hi ha un segment molt interessant com és el dels embotits. A Catalunya hi ha tota una sèrie de fabricants d'aquest producte amb unes facturacions tan rellevants que val la pena posar-hi un ull. Com és fàcil entendre, no podem fer un repàs acurat a totes les empreses que s'hi dediquen, i el que exposarem és un recull de les que per diversos motius ens semblen més significatives.
Començant per la més petita de la tria, parlarem de la casa Mitjans, que realment és més coneguda per una altra marca que també fan servir, Casa Forner. Els actuals propietaris són ja la quarta generació familiar dedicada al negoci (casa fundada el 1910), tenen un nucli important en el gall d'indi, però també ofereixen productes procedents del porc. L'empresa que dirigeix Josep Maria Mitjans Arques, amb seu a Olèrdola (Alt Penedès), es va quedar durant el 2021 a tocar dels 20 milions d'euros de facturació i amb uns beneficis que superen el milió i mig d'euros.
Gairebé empatats pel que fa a la facturació hi ha la marca Costa Brava Mediterranean Foods, una ensenya que pertany a un dels gegants de la carn de porc del país, el Grup Cañigueral que va facturar 228 milions d'euros el 2021. Aquest conglomerat empresarial pertany a la família del mateix cognom -acompanyats d'algun altre accionista, com Obris i Planagumà- i té origen l'any 1969, quan el fundador, Joan Cañigueral Isern, va posar en marxa Frigoríficos Costa Brava. Abans ja havia estat titular d'un negoci de carnisseria. El grup ja ha superat els 1.000 milions d'euros de facturació, una xifra realment intimidatòria sobretot si tenim en compte que fa tot just deu anys superaven de poc els 150 milions. Disposen d'un dels escorxadors més grans del país, amb una producció de tres milions de porcs a l'any. Segons IESE, és el lloc 61 de les empreses familiars de l'Estat per volum de facturació, just al darrere de Borges i just per sobre d'Almirall.
Hi ha un terreny a Catalunya que el tenim tan davant dels nassos que no li conferim la importància que té, com és el sector del porc
Un esglaó per sobre de Costa Brava Foods, hi ha CanDuran, que és un cas força atípic dins del sector on la majoria de negocis són de tercera o quarta generació, com el que acabem de veure. L'emprenedor David Garcia-Gasull Rovira no tenia cap vincle amb el sector de l'embotit, sinó que procedia de la multinacional catalana Europastry, dedicada a la fabricació de massa de pa. Allà hi ocupava un lloc al consell d'administració, a més de ser conseller delegat de la participada El Molí Vell, una cadena de fleques que el 2015 va quedar en mans de la gestora de fons Nazca Capital. Quan Garcia-Gassull va desvincular-se d'Europastry, va adquirir una casa al seu Vic natal i poc després va iniciar la recerca d'algun negoci on invertir-hi els seus estalvis. El 2010 va trobar Can Duran, a Seva, una fàbrica d'embotits on els propietaris es jubilaven i no existia relleu generacional. Com que la cosa va sortir bé, més tard va adquirir Casa Sendra i Bofill. Avui dia és el propietari d'un grup que té com a marca més rellevant Exentis i que ja factura prop dels 24 milions d'euros (2021).
A un nivell superior trobem la històrica Casademont, amb seu a Girona, però que avui pertany al grup Costa Food Group. Els inicis de Casademont es remunten al 1956, com en la majoria de casos, amb un obrador de caràcter artesà i sense pretensions de caràcter industrial. El salt a la gran fàbrica el van fer al cap de quatre anys, i ja no deixarien d'ampliar la factoria fins a sumar 25.000metres quadrats el 1970 (Sant Gregori, Gironès). Durant la dècada dels 80, la marca va esdevenir força popular per les seves recurrents campanyes comercials a la televisió i, més tard, pel patrocini de l'equip de bàsquet del Sant Josep de Girona durant la seva època a la lliga ACB. Per cert, el mateix club que anys més tard desapareixeria enmig dels deliris de grandesa de la bombolla immobiliària. El darrer pas rellevant el va donar el 2017, quan la històrica marca catalana va ser adquirida pels fragatins Grupo Empresarial Costa, un gegant de 1.700 milions d'euros de facturació, que fa que els seus propietaris, la família Costa, siguin coneguts com a "els senyors de la carn a Espanya". Des d'un magatzem de gra i pinso els anys seixanta, a un grup que anualment sacrifica més de tres milions i mig de porcs i seixanta milions de pollastres. En el moment de l'adquisició per part de Costa, la firma de la família Casademont havia fet fallida i no disposaven dels recursos suficients per sortir d'aquesta situació. Avui dia, la marca encara amb seu Catalunya factura 42 milions d'euros. Curiosament, a conseqüència del canvi de propietari, si fa unes dècades Casademont era també -com hem explicat abans- un equip de bàsquet de Girona, ara ha passat a ser un club de Saragossa, perquè la marca de fuets patrocina l'equip de la capital de l'Ebre.
Bastants milions per sobre de Casademont trobem la coneguda marca La Selva, fundada el 1917, que pertany a la família Albertí, de Campllong. Estan especialitzats en el pernil cuit, encara que també fan els embotits curats de què parlem avui. Actualment, el negoci està en mans de XavierAlbertí, membre de la tercera generació familiar. Allò que va començar com una carnisseria de poble ara fa més de cent anys, avui és un gran negoci amb una facturació que s'enfila ja fins als 78 milions d'euros, amb més d'un milió de beneficis. L'any passat va estar de molta actualitat perquè van anunciar que obrien una nova línia de negoci amb el que anomenen "xarcuteria vegetariana", que pot semblar un contrasentit -de fet, ho és- però que encaixa perfectament amb els temps que ens ha tocat viure, on la "carn vegetal" és ja un concepte acceptat. La marca d'aquesta nova gamma de productes es diu Altervego.
El següent fabricant que veurem és un dels grans clàssics del món de l'embotit català, la casa Esteban Espuña, d'Olot, amb orígens el 1947. Poc abans de la pandèmia, el 2019, es va produir l'esperat relleu generacional a la companyia, que durant més de quaranta anys havia liderat Xavier Espuña Soler. El gerent actual és el seu fill, Esteve Espuña Sargatal. Una de les seves apostes estratègiques és el mercat nord-americà, d'on prové gairebé una quarta part de la seva facturació. Cal remarcar que han aconseguit entrar dins de la xarxa de distribució del gegant WalMart, la gran cadena de supermercats dels Estats Units. La facturació d'Espuña ja supera els 85 milions d'euros.
L'embotit, la carn de porc i tot un univers de productes de la mateixa família són una indústria cabdal del país, però alhora una tradició escampada per bona part de les nostres comarques
Sens dubte, una de les firmes més de moda del panorama empresarial català i, molt probablement, un model seguir pel seu creixement sostingut i per la seva implantació al territori (ells sols suposen més d'un 15% del PIB de la Garrotxa, gràcies als seus 2.000 treballadors) és Noel. Encara que ells es consideren una companyia alimentària, més que no pas un fabricant d'embotits, el cert és que per tradició i volum han de tenir un espai rellevant en aquest article. Tot va començar el 1920, quan Isidre Bosch Muntada va obrir una xarcuteria a Olot. Un dels salts qualitatius es va produir un parell de dècades més tard, amb l'adquisició de la fàbrica Mateo Vidal per part de Josep Bosch i el seu soci Salvador Berga. El 1946 va aparèixer la marca que ha arribat fins als nostres dies, Noel, que hi incorporava una imatge de Santa Claus. Des del punt de vista del producte, un dels grans avenços va arribar el 1950, quan van treure el pernil cuit en llauna. La voluntat de seguir creixent la van demostrar vuit anys després, amb la inauguració d'una nova fàbrica a la capital de la Garrotxa. La seva visió del negoci els va fer ser pioners en el món de màrqueting, prova d'això és que tan aviat com el 1964 van començar-se a anunciar a la televisió, una tecnologia que tenia només vuit anys de vida a Espanya (lògicament ho van fer a l'única cadena que existia aleshores, TVE). En aquella dècada van arribar també les primeres exportacions del producte, especialment a Estats Units, Bulgària i Japó. La següent mudança els va dur a obrir una nova gran factoria a Sant Joan les Fonts (Garrotxa), el 1972. I, finalment, el 1987 es va produir el relleu generacional que ha propiciat la gran expansió de les darreres dècades, amb l'arribada d'Anna Bosch Güell i també la del seu marit Joan Boix Sans. Avui dia les vendes anuals estan per sobre dels 360 milions d'euros i Noel s'ha constituït com una de les marques més conegudes del país. Fa un parell de dècades van crear la Fundació Albert Bosch que té com a objectiu promoure la investigació i la recerca de solucions mèdiques, biomèdiques i quirúrgiques a les malalties infantils. Des del 2011, la quarta generació familiar, representada per Albert i Xavier Boix Bosch ja està incorporada al negoci.
I per acabar, una empresa que juga a una altra lliga, per diverses raons. Una d'elles és la creació del segment de les pizzes, que en el seu dia els va obrir una via de facturació de grans dimensions, i l'altra és la condició de proveïdors del gegant Mercadona, que els aporta una bona part de les seves vendes ingents. Com dèiem a La gran teranyina, "des de la petita localitat de Gurb, a Osona, la família Terradellas ha construït un imperi sota la marca CasaTarradellas, que ha inundat de pizzes fresques la geografia espanyola". Una empresa que té tres potes fonamentals: l'esmentada producció de pizzes, la de fuets i la dels llescats de pernil i de bacó, els patés i els biquinis —que ells anomenen mixtos per homologar-se amb els costums castellans—. Pel que fa a les pizzes, en són el principal productor estatal, amb una quota de mercat que ha arribat a situar-se al voltant del 70%. Si la marca Tarradellas és tan coneguda, li ho deu bàsicament a la ingent inversió en publicitat, que inclou grans campanyes a la televisió. Amb el mercat estatal prop de la saturació, recentment han començat a apostar fort per la internacionalització, on destaca l'adquisició el 2019 de l'empresa càrnia Herta, que fins aleshores era en mans de Nestlé. Pel 60% comprat (l'altre 40% continua en mans de la multinacional suïssa) es van pagar aproximadament uns 400 milions d'euros. Avui dia, aquesta empresa familiar ja ha superat els 1.000 milions d'euros de facturació.
Una altra empresa del sector, que tot i no ser catalana projecta la seva ombra sobre el sector a Catalunya, és la navarresa Argal, amb planta a Miralcamp i que el 2014 va adquirir la càrnia familiar Monells. Com a resum de tot el que hem vist, podem concloure que l'embotit, la carn de porc i tot un univers de productes de la mateixa família són una indústria cabdal del país, però alhora una tradició escampada per bona part de les nostres comarques.