Si a Canàries ja n’estan farts i unes 60.000 persones es manifesten contra el model turístic, això ja pren un altre caire. Semblava que la pandèmia canviaria la tendència, però els viatges barats encara degeneren els recursos i el benestar dels nadius.
Aquesta vegada no es tracta de quatre eixelebrats que critiquen el turisme. És la societat civil de les illes qui es posiciona contra el model descobert als anys 60 i 70, que ha crescut fins a convertir-se en el sector més potent del món i ara després d’uns anys de maduresa entra en la fase de declivi. Aquesta situació acaba sent molt complicada. Els viatgers s’han acostumat a vols barats o molt barats. Els hotels es posicionen a preus baixos, fins i tot en períodes d’alta temporada. Els restaurants i els serveis abaixen els preus per acomodar-se als visitants que arriben.
Els hotels es posicionen a preus baixos, fins i tot en períodes d’alta temporada
Tot genera un entorn de low-cost que arrosseguen al conjunt de la destinació a: 1) reduir els preus de tot; 2) escurçar els marges fins a nivells negatius; 3) infravalorar el talent i abaixar sous o temporalitzar-los fins a aplegar una població excessivament voluminosa de fixos discontinus; 4) dirigir la destinació cap al monocultiu turístic barat i evitar que ingressin al territori innovacions i altres models de negoci; i 5) obrir els negocis un parell o tres de mesos, com als anys setanta. En aquest sentit, no em va sorprendre que l’assenyat economista Santiago Niño obrís fil a Twitter dient que aquest tipus de turisme no durarà més de deu anys.
Per sort, hi ha models que sobreviuen i sobreviuran amb èxit perquè s’ho han plantejat d’una altra manera; no cal presentar només oferta de luxe, que també. Es tracta d’oferir qualitat de territori i patrimoni, absolutament sostenible, amb serveis interessants i creatius, amb experiències ben definides i a preus suficients per remunerar adequadament tots els que hi col·laboren. Al sector comenten des de fa temps que no troben treballadors per fer les feines. Fa deu anys que els millors professionals deriven cap a altres sectors i només està interessada en els llocs de treball la població emigrant, la qual tan aviat com pugui marxarà a un altre sector. Els europeus volen slow-tourism, espais naturals per córrer i caminar, bon menjar, contacte i canvi d’aires; aquests no miren els preus i estan disposats a pagar el que val cada cosa.
Aquests negocis i destinacions turístiques que triomfen van començar igual que la resta, però aviat van cercar vies alternatives a deixar-se anar pel pendent dels cicles de vida. Als noranta van començar els plans de reestructuració i excel·lència que van permetre que un centenar de poblacions turístiques fugissin de la via barata. El 2000 es va produir una altra embranzida dels hotelers. El 2010, destinacions i sector econòmic van iniciar projectes singulars innovadors que aprofitaven la platja per crear ciutats de turisme actiu. Els moviments continuen en aquesta dècada en mig de la pandèmia i posteriorment allunyats d’un gran percentatge de destinacions i negocis semblants als de Canàries.
Al sector comenten des de fa temps que no troben treballadors per fer les feines
A començaments de la dècada del 2000, un alcalde canari em va voler ensenyar la planificació turística que acabava d’aprovar el seu consistori. Cofoi em va dir que tota la zona de platja del seu terme municipal ja estava oberta a qualsevol nova inversió turística que arribés: donaria llocs de treball a la població, riquesa general, el qual li permetria al municipi ampliar serveis. 20 anys després, tot allò que es va construir té una rendibilitat econòmica i social mínima perquè no hi ha tants turistes que ho vulguin ni tants inversors per un producte degradat.