El nou acord comercial entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units s'ha presentat com una solució pragmàtica per evitar una guerra aranzelària. Però quan hi ha un pols entre economia i sostenibilitat, la part econòmica sol guanyar. Aquest pacte ho confirma un cop més.
El passat 27 de juliol, la UE i els EUA van assolir un acord que fixa unaranzel general del 15% per a la majoria de productes europeus exportats al mercat nord-americà, el qual evita el temut 30%. A més, alguns sectors estratègics — aeronàutica, semiconductors, productes químics i medicaments genèrics— queden exempts d'aranzels gràcies al sistema zero-for-zero. Però el pacte va més enllà del comerç de béns: la UE es compromet a invertir 600.000 milions de dòlars als EUA, alhora que a comprar energia nord-americana (gas natural liquat, petroli i combustible nuclear) per un valor de 750.000 milions de dòlars.
Tot i això, l'acer i l'alumini europeus seguiran suportant aranzels del 50%, una mesura que afecta directament sectors industrials clau i que simbolitza la manca de reciprocitat en el pacte. Aquesta excepció, lluny de ser anecdòtica, reflecteix les tensions persistents al voltant de la política comercial nord-americana i el seu enfocament proteccionista.
Però, on queda la sostenibilitat? Més enllà dels equilibris comercials, l'acord planteja seriosos dubtes sobre la seva alineació amb els objectius climàtics i socials de la UE. En un moment en què Europa aspira a liderar la transició ecològica global, aquest pacte reforça un model de creixement intensiu i dependent de combustibles fòssils.
- Dependència energètica fòssil. El compromís d'importar grans quantitats d'energia convencional dels EUA contradiu els objectius europeus de descarbonització. El gas natural liquat té una empremta de carboni elevada, i el ressorgiment de l'energia nuclear continua sense resoldre qüestions clau com la gestió de residus. A més, les exigències mediambientals de la UE —com la normativa sobre emissions de metà o la taxonomia verda— difícilment seran compatibles amb certs proveïdors energètics nord-americans, generant inseguretat jurídica i possibles conflictes normatius.
- Absència de clàusules ecològiques vinculants. A diferència d'altres acords recents, com el tractat UE-Mercosur o el CETA amb el Canadà, aquest pacte no inclou compromisos ambientals clars ni fa referència al compliment de l'Acord de París. Tampoc estableix mecanismes de seguiment, sanció o condicionalitat en matèria climàtica o social. La sostenibilitat no ha estat integrada com a criteri estructural de l'acord, sinó relegada a un pla secundari. I això té conseqüències. Una de les més greus és la injustícia competitiva que genera per a milers d'empreses europees que sí que han invertit a adaptar-se als estàndards mediambientals exigits per la UE. Aquestes empreses han assumit costos de transició, innovació i compliment normatiu, mentre que l'acord permet importar productes de proveïdors que no estan subjectes a les mateixes exigències. És com el judici bíblic del rei Salomó: dues mares reclamen el mateix nen, i la veritable està disposada a renunciar-hi perquè visqui. En aquest cas, les empreses que han fet els deures —la “mare veritable”— accepten el sacrifici pel bé comú, i han apostat per un model més net i responsable. Però el tractat comercial lliura el nen —el mercat— a la “mare falsa”: a aquells que no han complert, no han invertit, no han respectat els estàndards. El resultat no és justícia, sinó una competència deslleial que desincentiva el compromís empresarial amb la sostenibilitat.
- Un model de creixement obsolet. Aquest pacte reforça un model basat en producció intensiva, comerç a gran escala i creixement econòmic sense límits. Just el contrari del que exigeixen l'economia circular, la relocalització estratègica i la resiliència ecosistèmica.
Si l'acord no va acompanyat de polítiques públiques que prioritzin la transició ecològica, inversió verda i innovació responsable, serà una oportunitat perduda
Així doncs, cal preguntar-se: és l'acord UE - EUA una oportunitat desaprofitada? Aquest tractat pot interpretar-se com una via per guanyar temps i estabilitzar relacions en un context internacional volàtil. Però si no va acompanyat de polítiques públiques que prioritzin la transició ecològica, inversió verda i innovació responsable, serà una oportunitat perduda. Perquè la sostenibilitat no es construeix només amb discursos. També es defineix en les aliances, en les regles del joc. I quan aquestes regles ignoren l'impacte ambiental, comprometen el futur econòmic que pretenen protegir.
Què hauria d'incloure un acord comercial sostenible?
Perquè els tractats comercials estiguin alineats amb els objectius climàtics, haurien d'incorporar diversos aspectes clau, com ara clàusules vinculants sobre reducció d'emissions i protecció ambiental, o bé mecanismes de revisió i seguiment climàtic. D'altra banda, també s'haurien de contemplar incentius per a tecnologies netes i cadenes de subministrament sostenible, així com la condicionalitat ambiental en inversions i compres públiques.
Aquesta vegada, el nen se'l queda la mare equivocada: l'acord penalitza les empreses europees que sí que han complert amb els estàndards mediambientals, la qual cosa genera una competència deslleial
En resum, si bé és cert que l'acord UE-EUA redueix tensions aranzelàries i dona certesa al comerç transatlàntic, també ho és que reforça la dependència d'energia fòssil, en un moment clau per a la transició energètica. Així mateix, manca de compromisos ambientals o socials vinculants, fet que debilita el lideratge climàtic europeu. Al mateix temps, manté aranzels del 50% sobre l'acer i l'alumini europeus, afectant sectors clau sense oferir contrapartides. I, per últim, penalitza les empreses europees que sí que han complert amb els estàndards mediambientals, la qual cosa genera una competència deslleial.
En definitiva, aquesta vegada el nen se'l queda la mare equivocada. El marcador és clar: Economia 1 – Planeta 0. La pregunta ara és: quants gols més pot encaixar el planeta abans que decidim canviar les regles?