Al vespre, a les hores de dinar o d’esmorzar, hi ha soroll als punts gastronòmics i a les cases club; al migdia i a la tarda, s’emplenen els llocs lúdics, la piscina, els gronxadors o els camps d’esports; i al matí, els senders faciliten el primer contacte entre els que viuen a les urbanitzacions. En algunes, hi ha dues associacions, dos clubs i els uns estan barallats amb els altres. En la majoria, sempre apareix un líder que es posa al capdavant, que ho resol tot i que s’apunta a negociar els problemes amb l’ajuntament. Els alcaldes els escolten cada cop més, a mesura que les segones residències s’acaben convertint en primeres per a molts. Hi ha molta vida a l’interior de les urbanitzacions.
La majoria segueix amb problemes urbanístics. La meva no és una excepció, però avancem molt civilitzadament des del començament en la resolució definitiva, sabent que això va per llarg perquè ve de lluny. Es calcula entre 2.000 i 3.000 el nombre d'urbanitzacions existents a Catalunya. N’hi ha de metropolitanes i, com la meva, al costat de la platja. Val a dir que el 60% de la primera milla al costat del litoral és terreny urbanitzat, bé en nuclis poblacionals compactes o bé difusos; aquests darrers estan formats per cases unifamiliars, càmpings, hotels, residències... En menys de 50 anys, els 700 quilòmetres de costa catalana, saltejada de poblets mariners encantadors, al costat de platges envoltades d’una vegetació mediterrània poc productiva, s’han convertit en un continuum construït que ocupa el 80% de tota la costa; vaja, ni espai per respirar. L’ametlla, l’avellana i el pi donen molt menys que vendre els terrenys i edificar-hi qualsevol cosa; la part més pobra de les herències familiars mediterrànies es va fer rica amb la construcció sense normes. Mira que s’han produït crisis immobiliàries des dels orígens del turisme massiu als anys 60, però cap d’aquestes ha aconseguit frenar la ferotge construcció d’urbanitzacions al costat del litoral. En el pitjor dels casos, han quedat les obres empantanegades durant uns anys, amb les voreres acabades, els fanals empeltats sense llum i les cantonades plenes de contenidors de brossa mai usats. Anys després, altres constructors i promotors han reprès la construcció allà on havia romàs i si no vols brou, dues tasses. Enmig d’ambdós períodes, nius de corrupció a totes bandes al voltant de requalificacions, tramitacions i permisos.
Les queixes
Abans del 1975, quan va morir el dictador, tot era possible. Per exemple, construir en terreny no urbanitzable. Edificar una casa, a part dels tràmits legals complerts pels molts promotors assenyats, era qüestió de proposar-s’ho: o bé començant l’obra en solitari, amb els familiars i amics en un solar, i esperar que el temps resolgués la legalitat i arribessin els serveis; o bé, adquirint un habitatge a un promotor més o menys desaprensiu que un cop construït et deixava el problema. El desarrollismo propiciat pel Pla d’Estabilització del 1959 va significar el toc de pito per als trasllats massius del camp a la ciutat i de l’interior cap a la costa. Les grans ciutats van veure com s’engrandien les seves perifèries i la costa, com atreia treballadors indispensables per desenvolupar el nou manà del turisme.
En menys de 50 anys, els 700 quilòmetres de costa catalana, saltejada de poblets mariners encantadors, s'han convertit en un 'continuum' construït que ocupa el 80% de tota la costa
L’any de la mort del dictador, es va promoure la Llei del Sòl, i sis anys després, la Legalitat Urbanística Catalana, que estableix la normativa per a cada tipus de sòl, les obligacions del propietaris, el repartiment de càrregues i beneficis per a la col·lectivitat, i, molt important, la reserva de sòl per als equipaments i espais lliures. Com es podia començar a actuar si la majoria de les urbanitzacions ja estaven construïdes? Qui dia passa, any empeny i la casuística d’irresolucions es va anar ampliant cada vegada més.
Fins que no va arribar el conseller Joaquim Nadal, en temps del tripartit, no es va avançar en donar una solució definitiva a les urbanitzacions catalanes. La Llei 3/2009 de Regulació i Millora de les Urbanitzacions amb Dèficits Urbanístics va especificar els estàndards urbanístics, les cessions i les reserves, a la vegada que els compromisos dels ajuntaments i dels parcel·listes; es va dotar d’un bon pressupost. Els primers mesos tot va anar a bon ritme, però la crisi va frenar els importants avenços, més encara a partir de les dificultats financeres cròniques de nombrosos ajuntaments.
Qualsevol plantejament de futur que es faci al voltant del model turístic català de litoral passa per ordenar les urbanitzacions actuals
A partir de les queixes rebudes sobre els dèficits existents, el Síndic de Greuges va reunir el 2018 a representants públics de les administracions catalanes i dels col·legis d’advocats, arquitectes i geògrafs per regularitzar-les. A l’informe final es proposa que es cataloguin d’una vegada les urbanitzacions existents, doncs realment no se sap quantes n’hi ha ni l’abast dels seus problemes; que es flexibilitzi la normativa urbanística per adaptar-la a cada situació; i, sobretot, insta a que es cerquin solucions imaginatives per tal que les urbanitzacions aconsegueixin nivells adequats de qualitat de vida i de sostenibilitat. Per tot això, anima a les administracions públiques, els agents implicats i els parcel·listes a que s’impliquin en tots els processos de regularització i de creació i manteniment dels serveis necessaris i l’impuls dels criteris ecològics.
Molts dels problemes existents a les urbanitzacions de platja són enumerats als punts de l’ordre del dia de les assemblees anyals, celebrades sempre a l’estiu, que després s’obliden durant la resta de l’any. Qualsevol plantejament de futur que es faci al voltant del model turístic català de litoral passa per ordenar definitivament les urbanitzacions actuals -i oferir-los serveis racionals per part de les administracions-, frenar els permisos per construir noves urbanitzacions i exigir als parcel·listes el compliment estricte de les normes mediambientals. A mig termini, significarà redimensionar a la baixa determinats espais de litoral per esponjar la primera milla quadrada al voltant del mar.