La setmana passada, a Washington, la jornada de primavera de l'FMI semblava més un funeral que no pas una reunió amb el jerarques econòmics del món. Aquesta institució, que ha congregat a tots els ministres de finances, va néixer eufòrica, amb objectius ben concrets i recursos il·limitats. Ara, després del desprestigi de moltes de les seves actuacions, com la crisi de 2008, i la presència a la direcció de personatges tant controvertits com Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Kahn o Christine Lagarde, la història l’està arraconant.
A 1944, el imminent final de la Segona Guerra Mundial obria pas a la creació del Fons Monetari Internacional. Un any després, es constituïa amb 29 països, avui en són 184, pràcticament tots els del món. El primer Breton Woods, fill de Keynes, naixia amb llarga vida per ser el salvador de l’economia mundial. Les seves funcions van consistir en donar estabilitat al nou sistema monetari internacional, supervisar els paràmetres econòmics dels països i oferir préstecs. Les dues primeres es cenyeixen avui en pronosticar, recomanar i advertir; i la tercera, la concessió de fons, s’ha reduït dràsticament, perquè els països troben els recursos econòmics en circuits més barats –com per exemple, els països llatinoamericans i els africans a Xina–.
Aquests dies, el Fons ha predicat un seguit de recomanacions de com evolucionarà l’economia mundial als propers mesos. És, probablement, on la institució se sent ara més còmoda: en el paper de ser un organisme consultor dedicat a fer pronòstics i simulacions del que passarà. Allò de ser el guardià del rigor monetari ho segueix intentant, però ha perdut el lideratge, per passar a ser el complement menor del Banc Mundial o del BIRD, per mostrar dos exemples d’institucions amb empenta.
Quan un país demana els recursos de l’FMI es compromet a reduir dràsticament els serveis, les prestacions i els subsidis socials
Al llarg del temps, s’ha anat convertint en els "homes de negre": ajustaments econòmics durs, reformes estructurals esbiaixades cap el rigor i l’ortodòxia monetària, retallades ferotges de la despesa social, augment dels impostos no sempre entre els més rics. Quan un país demana els recursos del Fons es compromet a reduir dràsticament els serveis, les prestacions i els subsidis socials. Els desgavells dels que planifiquen els acaben pagant els més febles. La implantació de polítiques monetaristes radicals no ha fet res més que augmentar les desigualtats entre rics i pobres, entre els països rics i els països pobres als darrers setanta anys.
El moment d’inflexió es va produir a la primera dècada d’aquest segle. La crisi de Lehman Brothers va esquinçar l’economia mundial i el Fons va optar per convertir-se en ariet de l’ortodòxia. L’arrogància no pertany als seus funcionaris, era la tasca que li havien reservat els poderosos per controlar la política econòmica global.
Deure diners a l'FMI ha sortit massa car: només cal escoltar a Grècia, Portugal, Argentina, a Rússia, Mèxic o al Brasil
The Economist parla de “crisi d’identitat”, dient que es tracta d’una institució paralitzada, perquè es una multilateral que aspira a representar a tot el món, a la vegada que es un club controlat pels països occidentals (“The IMF faces a nightmarish identity crisis, The Economist, 4/4/23). Les nacions en desenvolupament titllen al Fons de fracassat en les polítiques per frenar el canvi climàtic i la pobresa, i incapaç d’impulsar l’educació, tres dels reptes del mil·lenni passat i de l’actual. Es tracta de conceptes molt freqüents en la literatura dels organismes internacionals que el Fons no ha fet seus. El mateix president de la ONU, el portuguès António Guterres, afirma que l'FMI és “l’abanderat de beneficiar als rics i als poderosos”. Al guardià del sistema monetari internacional li colen totes. El sud ja no es el sud, amb Xina, Índia i alguns països del Sud-est Asiàtic desplegant la seva influència; i amb Llatinoamèrica i Àfrica que es desvetllen amb visions antagòniques del que hauria de ser la seva política. Deure diners al Fons ha estat massa car; només cal escoltar a Grècia, Portugal, Argentina, Rússia, Mèxic o al Brasil, que han estat els més abonats.
L'FMI ha quedat paralitzat per l'etern dilema entre el capitalisme i la socialdemocràcia, retallar despesa social per reduir deute públic. Un dels informes presentats aquests dies a la reunió de Washington diu que quan s’equilibren ambdós, les polítiques econòmiques dels països funcionen millor. Una altra cosa és l’obsessió de les dretes pel deute: clar que s’ha de controlar el dèficit públic, però els països s’han d’endeutar quan van maldades per evitar empitjorar el nivell de vida de la gent. En temps de bonança es podrà reduir. Per fer més suaus els aterratges, ja estan els Estats i, sobretot, els organismes multilaterals com aquest. 200 anys i escaig d’evolució del capitalisme i 100 de socialdemocràcia a Europa no permeten posar en dubte que la disminució de les desigualtats és l’objectiu primordial de la governança.
Els episodis del Silicon Valley i del Credit Suisse han generat nova desconfiança entre els bancs i entre tots els jugadors del sistema financer. La inflació es controla a cop de mantenir els tipus d’interès alts. Als debats de la setmana passada a la capital política nord-americana es palesava que aquest no és el parer dels dos terços dels països d’ingressos baixos, mig ofegats pels deutes contrets amb el Fons.
Consens general en favor que l’FMI se sumi a “reformes fonamentals”
Hi ha un consens general en favor que l’organisme se sumi a realitzar “reformes fonamentals”, com demana Alemanya. La majoria dels països no occidentals, i bastants occidentals, demanen la reconstrucció del sistema monetari internacional. Critiquen que del Fons emanin polítiques que fomenten el capitalisme de mercat lliure, i imposin el control rigorós de la despesa pública i del dèficit a tots aquells que recorren als seus crèdits.
Els resultats d’aquestes polítiques, com va succeir a la crisi de 2008, es la pèrdua de poder adquisitiu de gran part de la població mundial, sobre tot dels més febles, i la major desigualtat social; el cost econòmic de redreçar la situació es molt superior als beneficis de les mesures de rigor aplicades. Ha madurat un consens per un nou model del Fons.