No sé si ha valgut la pena el recorregut de cinquanta o seixanta anys per arribar a l’espectacle de les platges catalanes i espanyoles d’aquest estiu. En termes de facturació, el sector del sol i platja està content. Malgrat que la despesa mitjana dels turistes de proximitat i espanyols, sense disposar a hores d’ara de les dades oficials d’Egatur, ha continuat disminuint, la dels estrangers ha augmentat un 12,3% respecte del 2021. A Catalunya arriba al 12,7%, tot i el lleuger escurçament de l’estada mitjana. En termes de capacitat d’atracció, les platges i el seu entorn han estat a rebentar. Excepte algunes cales menys accessibles, la majoria han donat la mateixa impressió que fa cinc o sis dècades. La diferència rau en el fet que aleshores la massificació era un signe positiu, de riquesa, de poder turístic (Com més turistes, millor). En canvi, ara, l’experiència del litoral en la majoria dels casos ha perdut tot el seu encant en aquestes condicions.
Si les platges massificades han perdut el seu encant, ens preguntem per què malgrat això a l’agost encara tenen tant atractiu, fins al punt de continuar seduint més turistes internacionals. Des de l'any 2000, la majoria de les destinacions catalanes -moltes, abans- van deixar de promocionar els seus estius amb l’objectiu de desincentivar l’alta estacionalitat. Les estratègies estaven donant resultats força afalagadors. El final definitiu del període pandèmic (?) ha relaxat les polítiques. Enguany, els turistes desitjaven sortir i el sector fer l’agost. Una confluència feliç.
Mercat persa
Els ajuntaments han mirat cap a un altre cantó. D’aquesta manera, les exigències de qualitat s’han afluixat. Per exemple, en el nombre incommensurable de guinguetes, en la proliferació de terrasses, en la baixa qualitat de molts serveis, en la manca -justificada- d’aigua, en la proliferació de la venda de tota mena de coses o en els escassos metres quadrats per banyista. Tot aquest batibull ha convertit les platges i els seus voltants en un mercat persa, atractives per la seva part folklòrica o kitsch, més encara en períodes en els quals la gent decideix esplaiar-se, com enguany, però amb escassa probabilitat de sostenir, a mitjà termini, una economia potent i rendible.
La qüestió a tractar no és turisme de sol i platja sí o turisme de sol i platja no, com ha fet el nou govern balear. Les noves autoritats de les Illes s’han confós de dialèctica, banalitzant-la. El tema és quin tipus de turisme de sol i platja: si el barat històric, massificat, amb baixa qualitat, amb una oferta cada cop menys sofisticada i permetent-ho tot a curt termini o el destil·lat, amb espai per contemplar i gaudir de la natura, reduint la petjada de carbó, concitant els fluxos dels viatgers cap a la qualitat més gran, revalorant la proximitat, els passejos i rutes, la gastronomia local o l'intercanvi cultural. Calvià va ser el municipi pioner del segon model als anys noranta. Posteriorment, els governs de dretes l’han capgirat i el tornem a tenir als primers llocs del rànquing del balconing, de les baralles als carrers o del turisme de borratxera. De continuar així, les Illes Balears i totes aquelles destinacions que optin per aquesta via, tard o d’hora, acabaran d’aquesta manera.
La qüestió a tractar no és turisme de sol i platja sí o turisme de sol i platja no
El basc Unai Pascual i vuitanta científics més acaben de publicar, a la revista Nature, un article que alguns el titllaran d'apocalíptic. Analitza els valors que mouen la gestió dels espais naturals al món i afirma que pesen molt més els vinculats als mercats que no pas els altres. Parla en concret de la “insostenible via dels negocis de costum, que agreuja la crisi de biodiversitat del planeta”. El científic i el seu equip consideren indispensable l'actual moment per avançar cap a l’economia verda, blindar la natura, administrar la terra i reduir el consum excessiu i la sobreproducció. Per aquesta raó cal adoptar una estratègia tecnològica, econòmica i social que modifiqui radicalment la presa de decisions a les destinacions i als governs.
Jo creia que aquest discurs d’Unai, que havíem adoptat als anys 90, anava avançant més ràpidament o més lentament i que el nostre model de sol i platja ja ho havia assumit. Ara bé, el que hem vist al voltant de les platges aquest agost no ho sembla pas. M’estava llegint l’article de Nature assegut damunt d’una roca, a la meva cala preferida quan de cop, un parell de motos nàutiques van fer unes giragonses que em van atabalar. A les Canàries i Madeira, per exemple, els turistes comencen a identificar aquestes illes per fer senderisme en un entorn litoral. En ambdós casos s’ha convertit en una de les activitats preferides. Un seguit de pimes turístiques catalanes han aprofitat el projecte europeu Tourbit, liderat per la Cambra de Comerç i l’Agència Catalana de Turisme, per digitalitzar la seva empresa. Aquest estiu, a la Costa Brava, han crescut les activitats culturals i els espectacles. Les destinacions esmentades són un exemple d'un ideari turístic diferent de les Balears.
Cal adoptar una estratègia tecnològica, econòmica i social que modifiqui radicalment la presa de decisions a les destinacions i als governs
Davant la disbauxa d’aquestes setmanes tenim la certesa que l’agost haurà estat una excepció, un impàs i que després d’aquesta expansió passatgera, les destinacions de litoral tornaran a la ruta marcada. Podríem dir com la cançó d’Hervé Vilard, Capri c’est fini, l'any 1966: Nous n'irons plus jamais/ Ce soir c'est plus la peine/ Nous n'irons plus jamais/ Comme les autres années. Ara cal analitzar, de forma objectiva, la impressió que s’han emportat els turistes sobre l’experiència viscuda. Aquesta experiència és fruit de l’espai, de l’entorn, del que han viscut, dels preus, de la qualitat, de la confortabilitat, dels intercanvis culturals i socials. Han tornat a gaudir de les vacances a l'estil tradicional, quan probablement fa temps que demanen una altra cosa.