Vagis amunt, vagis avall, a qualsevol platja o cala del país en la qual t'aturis, trobaràs una, dues o n guinguetes, el que malconeixem com a xiringuitos. La darrera EPA, que ratifica la millor quota de treballadors -21 milions actius- gràcies a l'increment de l'ocupació indefinida i a la reducció de l'excessiva temporalitat històrica de les plantilles al nostre país, palesa també que es consolida la creació de llocs de treball de major valor afegit. Passejant aquests dies per la costa, potser no serem un país de cambrers, però aquest estiu ho sembla.
Fa l'efecte que s'hagi obert el cel. Si l'estiu passat, les platges van atreure els viatgers de proximitat, enguany s'afegeixen els estrangers, que arriben sense contenció. No hi ha platja que el seu ajuntament no li hagi permès obrir una guingueta de begudes, menjar, música i de tota la festa que faci falta. Natius o de qualsevol nacionalitat han optat a les concessions. Han pagat el cànon, que a molts municipis els hi reportarà més que no pas la taxa turística, entre 10.000 i 50.000 euros per cap. Si afegim que en temps de transició, després de les eleccions municipals, els antics se'n surten i els nous no han tingut temps per estudiar el tema, el fet és que la costa és més estreta, l'espai d'esbarjo més reduït i l'oferta gastronòmica festiva ho ha envaït tot.
__RELACIONADA__
Els italians van perimetrar, des del primer moment, les seves platges. Les zones esportives, les hamaques i els para-sols, i els espais per menjar i beure les van envair de ple. Tot ben atapeït.
Petits passadissos impossibles enmig d'aquest mobiliari permeten als banyistes accedira l'aigua. Només cal veure, seixanta o setanta anys després,les platges de la Costa Amalfitana, les de Friuli Venezia Giulia o, sense anar més lluny, les sicilianes, que són assetjades aquests dies pels incendis i les temperatures superiors als 40 graus.
En obrir-se al turisme massiu, el Carib va optar per un batibull a les seves platges. Encara que van néixer més o menys privatitzades pels grups hotelers, aquests mercats perses entre la sorra i el mar estan sotmesos a la presència d'una oferta descontrolada de venedors ambulants que et poden oferir des d'un peix fregit amb la seva flaira a qualsevol peça de roba -amb exhibició de la model venedora inclosa-, passant per begudes, gelats i qualsevol altre producte refrescant.
Sitges i la pel·lícula de Woody Allen de 1969
La costa catalana, i molt semblant l'espanyola, va seguir un model de poblament de les platges força extensiu. Tant les més amples, Platja d'Aro, Salou, Benidorm o la majoria de la Costa del Sol, com les més recollides i escarpades que componen les millors cales i caletes. Metres i metres quadrats de sorra lliure per caminar, córrer, jugar, fer castells, passejar al costat de l'aigua i amplis espais per les tovalloles, les gandules, les cadiretes... Encara que va ser a Sitges on es va utilitzar per primera vegada el nom de xiringuito de la mà de l'articulista González Ruano -amic del pintor Rafal Durancamps-, aquests peculiars establiments pop up són més del sud de l'Estat, que van copiar, en diminutiu, el nom i la fórmula que els cubans donaven al cafè, el xiringo.
Anem ràpidament cap a una reformulació de les nostres platges. Tornem dècades enrere amb la superpoblació de guinguetes
Doncs bé, aquest estiu anem ràpidament cap a una reformulació de les nostres platges. Tornem dècades enrere amb la superpoblació de guinguetes. Omnipresents. Dominant el territori i el paisatge. Just al temps en què estem avançant cap a la preservació de l'espai natural, cap a la desestacionalització dels negocis turístics per convertir-los en quelcom permanent, cap a la millora de l'oferta per alliberar la folgança i millorar l'experiència de lleure al llarg de tot l'any, resulta que es facilita la implantació massiva d'aquests quiosquets amb baixa qualitat d'oferta, que generen més pressió sobre les platges i retreuen el paisatge.
Els permisos que es concedeixen inclouen molt pocs requisits de qualitat i els controls són força reduïts. Això fa que es constitueixin negocis molt poc professionalitzats, amb cadenes de subministrament febles i improvisades. Es tracta de pràctiques viscudes durant massa anys i que ja donàvem per oblidades. Aquestes oportunitats recorden el títol del film de Woody Allen, de 1969, Pren els diners i corre. Ens agraden molt els establiments petits ben gestionats, innovadors, en els quals la família i els empleats es guanyen bé la vida durant tot l'any. Penso, en aquest sentit, en l'oferta sedentària dels bars, restaurants, altament professionalitzats en les poblacions de platja i els voltants, que innoven i ofereixen la seva creativitat a la clientela durant tot l'any, i paguen més impostos que el preu de la concessió de la guingueta.
La competència és bona, molt bona, però no pas aquests simulacres de negocis que aprofiten la concessió, i en arribar la tardor desapareixen. Creen poca riquesa al territori. En acabar la temporada, se'n van amb els duros a una altra part, molt semblant al protagonista del film d'Allen, Virgil Starkwell, que va deixant deutes per tots arreu.