Escolta l'article ara…
Un any després d'assumir la presidència de l’Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya (Aijec), Vicenç del Mar Mullor (Barcelona, 1984) té més clar que mai que el moment econòmic actual necessita els joves empresaris catalans. L'entitat que encapçala reuneix uns 200 associats, amb una edat mitjana de 35 anys i un 25% de dones —una proporció que volen millorar—. Del Mar n'és un més: a títol personal, dirigeix una empresa tecnològica, hidem, i el seu esperit associacionista s'estén a Foment del Treball, on és un dels quinze vicepresidents de la patronal, i a la Confederació Espanyola d'Associacions de Joves Empresaris (Ceaje), de la qual també és vicepresident.
"Tothom vol els joves, però fer-nos cas, no massa", es dol. Tot seguit, però, atribueix aquesta circumstància a una diferència de cultura i mentalitat empresarial respecte dels perfils sèniors: "No l'entenen". La seva missió al capdavant de la patronal de joves empresaris del Principat és precisament aquesta: tendir un pont amb l'empresariat tradicional, fer territori i sumar-se com una veu autoritzada més a l'hora d'elaborar diagnòstics econòmics.
Avui l'empresari jove ho té més difícil que en temps anteriors?
És un tema que s'hauria de mirar des de dues perspectives. Primer, mai no hi havia hagut tants diners a l'abast, però alhora existeix una competència molt ferotge. Hi ha sectors en què l'empresari jove té moltíssima facilitat per emprendre i generar diners. Per exemple, si vol engegar un negoci tecnològic tot acostuma a anar molt bé. Però quan es tracta de començar-ne un de més ofici, ho té més complicat perquè les traves administratives l'aturen. En canvi, la tecnologia va a una velocitat tan gran que arriba abans que la mateixa legislació, i això ofereix més oportunitats d'avançar.
Quin món s'ha trobat durant aquest primer any com a president de l'Aijec?
Com que fa més de deu anys que hi estic molt vinculat com a membre, no hi ha hagut cap sorpresa. Ara bé, el que més em sobta és que quan un polític envia un missatge explicant tot el que s'està fent, potser no acaba calant al jove empresari. És a dir, hi ha molta gent que directament no vol emprendre perquè considera que el que li ve a sobre és molt incert.
Potser s'està fomentant l'emprenedoria inicial, però no gaire la consolidació. Sembla que anem una mica al titular pescaclics: diem que s'han generat tantes empreses, però quantes s'estan mantenint o creixent? I a cada territori hi ha una realitat diferent! No és el mateix Barcelona que Tarragona o Lleida. Al final, tot passa per la comunicació.
Quan parlen amb l'Administració, troben que es queden a l'eslògan?
Tampoc m'agrada dir això, però sí que m'estic trobant que volen que el nostre missatge sigui positiu, i no crec que això li faci cap favor a la societat. Quan les coses van malament, s'ha de dir que van malament perquè la gent en sigui conscient i perquè entre tots generem unes altres condicions per millorar. Si només diem missatges positius, no som fidels a la realitat. Potser fa falta una mica de transparència i de realitat. Podem dir que s'han fet tants autònoms, però, per exemple, de quina edat són? Perquè si tenen més de 50 anys, què està passant? O bé, sabem que hi ha molt d'absentisme, però què hem fet per evitar que això succeeixi?
Penso que la part política ha de tenir un missatge optimista i que a nosaltres ens toca ser més realistes, però tot passa perquè col·laborem. I és veritat que ens escolten. Així i tot, a l'hora de dur a terme accions concretes els costa una mica més tenir-nos en compte.
"Potser s'està fomentant l'emprenedoria inicial, però no gaire la consolidació: diem que s'han generat tantes empreses, però quantes s'estan mantenint o creixent?"
Ara mateix a Catalunya hi ha dos corrents d'opinió: aquells que defensen que l'economia va bé, sustentats en les dades macroeconòmiques, i d'altres que adverteixen que el model productiu actual "es dessagna". On se situa l'Aijec, entre aquests discursos?
L'Aijec té una varietat d'opinions molt gran, perquè hi ha gent de totes les ideologies, i jo represento tothom. L'única reflexió que puc fer és una comparació: tu pots tenir una empresa on et vinguin moltes comandes, però que després es mori. Hi ha qui diria que es mor d'èxit, però potser no és així. Vull dir que, des del meu punt de vista personal, malgrat que les dades macroeconòmiques són bones, de vegades s'ha de mirar quin tipus de talent o de feina estem generant a Catalunya.
Torno a la comparació. Com a empresa, et poden encarregar una feina i se't presenten dues opcions: la primera, contractar treballadors per fer aquella tasca, però sense aportar-ne valor a la companyia, i la segona, que és agafar probablement menys professionals, però molt formats, apujar-los els salaris i fer un esforç com a empresa. Ara bé, a canvi, saps que aquelles persones acabaran generant-li un valor a la companyia i la faran puntera.
A Catalunya ara mateix té lloc la primera. Ja s'ha vist amb els últims estudis, especialment arran de l'informe Fènix. Estem cobrint feines amb treballadors que aporten poc valor a les empreses. Tot plegat és un problema, perquè o formem aquestes persones perquè acabin aportant aquest valor o el talent marxarà, que és el que ja està succeint. I això és criminal per a l'empresariat, perquè no pot contractar el personal capaç de fer aquesta feina i alhora mai no podrà pagar prou bé els altres empleats perquè tinguin una perspectiva de vida. I així, tots acabarem depenent dels ajuts.
Com hem arribat fins aquí?
Per molts motius, tots ells lògics. I com que són lògics, s'han anat burocratitzant. Això és important dir-ho, perquè sovint sembla que l'empresari estigui en contra de la burocràcia. I no, la burocràcia és bona, és la sobreburocràcia la que és molt dolenta. Llavors, com arribem a tenir una societat on contractem persones amb salaris baixos, amb els quals no es pot tenir una projecció de vida? Doncs perquè a mi una persona que cobra 1.500 euros m'acaba costant 3.000 euros. El treballador no ho veu així i es pensa que jo li pago 1.500 euros, quan li estic pagant el doble. També s'ha generat un discurs al voltant d'això, i jo no crec que tothom hagi de cobrar el mateix que el propietari de l'empresa, perquè el risc no és el mateix. En tot cas, Catalunya ha perdut molta competitivitat per temes burocràtics i per uns impostos brutals que no es veuen a altres regions de l'estat espanyol.
Com ara?
Doncs no entenc que, per exemple, a Múrcia l'autònom pugui agafar-se la baixa i que la Regió l'hi pagui, mentre que aquí ens pensem que som els millors quan no és així. Hem de copiar les coses per generar diners, no per recaptar-ne més. Ens posem bastons a les rodes nosaltres mateixos; tenim un sistema més aviat recaptatori que no pas productiu, tot plegat és una mica pervers. Només cal mirar tots els judicis de reclamació oberts en contra d'Hisenda: al final, l'Administració acaba perdent-los tots.
Cal dir que, malgrat tot, tenim un país fantàstic on fa sol, la gent es relaciona i hi ha intercanvi d'idees. Bé, i que Catalunya continua sent un referent internacional. En certa manera, també hem arribat fins aquí perquè alguns titulars ens fan anar els uns contra els altres. I al final, qui pot, agafa les coses i se'n va.
"Com a president de l'Aijec tinc la sensació que se'ns escolta molt poc, ens truca molt poca gent per conèixer la nostra opinió sobre el talent jove"
Quan va començar la legislatura, el conseller Sàmper va assegurar que volia acabar amb la demonització de l'empresari. Això ha quedat només en paraules o els empresaris han notat un veritable acostament?
Per part meva, allà on he anat i hem coincidit, el conseller Sàmper ha dignificat sempre la figura de l'empresari. Per mi, això són accions, i jo ho valoro molt i sempre l'hi dic. Aquest missatge ha d'anar calant. L'únic és que aquest clam sovint es trasllada només als actes empresarials, quan hauria de ser a tots els mitjans de comunicació. En aquest sentit, encara ens falta moltíssim. En l'àmbit comunicatiu no s'ha generat prou interès perquè l'empresari estigui a prop de la societat. Com a president de l'Aijec tinc la sensació que se'ns escolta molt poc. Ens truca molt poca gent per conèixer la nostra opinió sobre el talent jove. Al revés, s'intenta fer titulars per confrontar; sovint es diu que l'empresari no vol pagar més impostos, quan el que defensem és que aquests tributs reverteixin en alguna cosa i, òbviament, que sigui bo per a nosaltres també. Ens sentim nus davant d'això, perquè sembla que vulguem evitar uns impostos que paga la resta de la població, quan nosaltres paguem dues vegades: com a persona i com a empresa.
El ritme de creació d'empreses a Catalunya, però, continua a l'alça. Per a l'empresari jove és un bon moment per constituir una companyia?
Sempre és un bon moment per fer-ho. En aquest punt no tenim cap queixa, perquè a Catalunya és molt fàcil crear-ne. Ara bé, mantenir-la i fer-la créixer sí que suposa un problema, i és aquí quan ens trobem les traves reals. Si mirem la mortalitat d'empreses durant els cinc primers anys, el resultat és increïble.
A l'estat espanyol, Cepyme va calcular l'any 2023 una taxa de mortalitat vora el 60%.
I això succeeix perquè, per crear empreses, hi ha uns ajuts que els emprenedors utilitzen per constituir la companyia, però quan s'acaben tampoc saben quin canal han d'usar per continuar. Jo no dic que hi hagi d'haver subvencions infinites, simplement que durant el temps que s'allarga l'ajut de creació s'haurien de fer esforços per a ajudar a consolidar aquestes empreses, perquè si no, només tindrem pics. Sempre destaquem el nombre d'empreses que s'han creat, o que si hem fet rècord. D'acord, però consolidem-les, perquè quan això passa hi ha ocupabilitat, i quan hi ha ocupabilitat es produeix una millora de la societat.
"Hauríem de fer esforços per a consolidar les nostres empreses, perquè quan hi ha ocupabilitat es produeix una millora de la societat"
Abans ha comentat que costa que s'escolti els joves empresaris. De quins espais de trobada disposa ara mateix l'Aijec per dialogar amb patronals, associacions empresarials o la mateixa administració?
Cal recordar que l'Aijec està donada d'alta com a organització empresarial i és la patronal de joves a tot Catalunya. Potser no ho hem comunicat prou bé, però som l'única entitat a casa nostra que representa tots els joves empresaris menors de 45 anys. Això són aproximadament unes 120.000 empreses de les 630.000 que hi ha actives. Nosaltres, per exemple, col·laborem amb Foment del Treball. Ens donen espais als seus esdeveniments, o bé recentment ens han cedit l'auditori perquè es reunís el jurat dels nostres premis. Jo mateix soc vicepresident de Foment. El president Sánchez Lllibre sí que ofereix molts espais als joves perquè li interessa que hi siguin. Amb altres patronals no li puc dir, perquè no hi tinc tanta relació.
D'altra banda, amb el Cercle d'Economia també tenim un punt de trobada a través de les xerrades intergeneracionals. I després, nosaltres també organitzem les nostres pròpies activitats a diferents ubicacions de Barcelona per generar diàlegs interessants i amb esperit crític, que fan falta.
Algunes d'aquestes coses s'han produït recentment. Aquests ponts s'han començat a tendir arran d'ençà de la seva arribada a la presidència?
El que passa amb les associacions empresarials i els seus presidents és que tot això ho fem per amor a la societat. O sigui que hi ha feina infinita (somriu). Durant la presidència anterior, jo vaig ser el tresorer de l'Aijec, i aleshores vam acordar com a fita que Catalunya tingués més veu a Madrid, perquè la relació s'havia perdut una mica. Al final vam acabar formant part de la Ceaje i allà ja tenim el nostre lloc. En aquell moment ens vam centrar en això, i jo ara he optat per fer territori. Hi ha hagut una diferència que respon més aviat a un canvi de focus. Potser el meu successor tindrà una altra prioritat.
I, en línies generals, a l'empresari jove català encara li falta tenir més veu dins del teixit econòmic i empresarial?
100%. Jo trobo a faltar que es conegui la realitat del jove empresari, és a dir, una persona que molt probablement ha capitalitzat l'atur o ha treballat dos anys, ha intentat muntar un negoci, ha provat de contractar el primer treballador i s'ha trobat amb una sèrie de problemes. Tot això no es veu. El que s'envia és un missatge optimista, com ara dir que a Catalunya hi ha tants unicorns, però això és relacionar empresa i diners. Tanmateix, les companyies catalanes que hi ha a l'Aijec són de caràcter social, amb un impacte molt gran. Aviat ho veurem als nostres premis: per exemple, a la categoria d'iniciativa empresarial està nominada FetaLife. El fet de tenir una empresa que genera unes bosses que simulen un líquid amniòtic perquè els embrions molt prematurs puguin desenvolupar-se dins, em sembla una veritable passada. I n'hi ha moltes, d'aquest tipus. Són empreses a les quals hem de donar veu, però també a l'associació que les representa. Nosaltres estem aixecant la mà, hem fet la nostra part. Ara li toca a l'altre bàndol.
El cicle de converses intergeneracionals amb el Cercle d'Economia serveix per contraposar perfils d'empresaris joves amb altres sèniors. Han descobert diferències de cultura i mentalitat empresarial?
La bretxa és brutal. Hi ha un cas concret on es va evidenciar més, que va ser quan vam ajuntar un empresari sènior com en Javier Faus, de Meridia Capital, amb un associat de l'Aijec [Josep Dosta, CEO de Woodys]. En Faus explicava que va muntar l'empresa perquè transcendís a ell; en canvi, l'empresari jove va crear-la perquè a la seva família no li faltés de res. És a dir, sap que aquella empresa demà pot desaparèixer i s'ha acabat. Són dues idees bestialment contraposades: n'hi ha un que vol perdurar en el temps i un altre que ara mateix està fent ulleres, però és conscient que demà pot fer oli o vendres samarretes, perquè el que vol és cobrir les necessitats de la seva família a partir de la seva empresa. I, curiosament, el sènior contracta menys gent que el jove, de forma que el segon potser està ocupant el seu territori mentre que l'altre no.
Els joves saben que les coses són molt efímeres, i la següent generació que vindrà després, encara més. És clar, amb aquesta mentalitat és difícil arrelar-se. Això mateix aplica a les feines, al fet de no comprar pis —els que poden, perquè molts empresaris joves tampoc són capaços—, etc.
I aquests empresaris sèniors tenen interès per conèixer el jove? O encara se'l miren amb certa distància?
Tothom vol els joves, però fer-los cas, no massa.
És a dir, no els interessa conèixer la cultura empresarial d'un jove.
Bé, és que moltes vegades tampoc l'entenen, però a nosaltres també ens passarà. És a dir, amb el món tecnològic en què vivim, avui dia ja sorgeixen negocis nous que jo no entenc, per molt que me'ls expliquin. És quelcom molt típic de les generacions. Succeeix, però, que correm un risc bastant important, i és que la gent sènior que està a les grans patronals, i que es manté molt bé perquè són superactius, dura més temps. En canvi, la gent jove no vol estar a les associacions perquè no hi creuen; volen saber què guanyen ells a canvi, quan l'associacionisme és dedicar una part de la teva vida a la societat.
Una mena de voluntariat.
Sí, i crec que això s'està perdent una mica. Llavors, després tenim la part intermèdia, que va dels 35 als 50 anys. Si aquest segment no agafa el relleu dels sèniors, al final es produirà una desvirtualització, un desenganxament de la realitat molt gran. Aleshores, hi haurà persones de 70 anys que estaran molt bé mentalment, però que no estaran al dia, i la gent que les pot posar al dia, que ara serà a la franja intermèdia, ja no es reenganxarà a l'associacionisme. Mentrestant, la gent jove haurà desaparegut. És un procés molt perillós que ja està ocorrent.
"Si les dones no s'adhereixen a entitats com l'Aijec, les associacions no es podran adaptar a la realitat"
A l'Aijec li pot costar més guanyar associats que altres entitats per la raó que explica?
Crec que l'Aijec és molt necessària, perquè justament se situa en un punt en què la persona encara té interès d'aportar a la societat. El ventall és molt gran, va des dels dinou anys, que és quan es pot crear la primera empresa, fins als 45. Però és veritat que ens està costant, i a més succeeix que s'associen més persones de gènere masculí que no pas del femení. Cal dir, però, que hem pujat la quota de dones del 22% al 25%, però ens costa molt més. I és imprescindible que la dona s'associï a aquest tipus d'entitats, perquè el que més ha evolucionat en la societat és la figura de la dona. Si les dones no s'adhereixen a les associacions, les associacions no es podran adaptar a la realitat.
Amb 45 anys ets jove?
Molta gent diu que no, però la mitjana de consolidació d'una empresa a Catalunya és amb 39 anys. Em sembla molt bé que hi hagi qui digui que amb 45 anys no ets jove, però què estem fent perquè aquesta mitjana baixi dels 39 anys als 30 o als 28? Abans el topall de la nostra associació eren els 35 anys, després els 40 i ara els 45. Ens estem envellint. Ja sé que jo no soc jove, però és que el problema és aquest, que jo estic fent la meva part, vaig a buscar la gent jove perquè emprengui i vegi que ser empresari també és digne perquè generem ocupabilitat i tenim idees. Ara bé, què està fent l'altra part? Això va de construir territori i país, i jo vull que quan marxi el 2028 l'Aijec transcendeixi i tingui una pedrera d'associats de 20 a 30 anys. Que tot plegat duri molt més.
Hem parlat molt de les preocupacions de l'empresari jove català. Però coneixen quin és el perfil del treballador jove que s'incorpora avui al mercat laboral?
Tenim gent molt formada i talentosa, però no els estem donant les expectatives que volen. Tot el que suposa projectes de vida a llarg termini està desapareixent: comprar un habitatge, formar un nucli familiar, etc. Però deixem tot això en un calaix i obrim-ne un altre. L'empresa ha acabat tractant el treballador com un número, i això és 100% culpa nostra. I quan comences a tractar-lo d'aquesta manera i no com a membre de la teva família professional, es produeix un desenganxament del treballador amb l'empresa. Fins ara, el jove que anava a treballar semblava molt més un mercenari que una altra cosa, tot s'havia monetitzat massa. Ara crec que ha començat a canviar una mica, la gent ja se suma a projectes que engresquin i no mira tant els diners. En certa manera, també potser perquè malauradament assumeixen que ja no poden tenir habitatge, la qual cosa és una pena. En tot cas, n'hi ha molts que prefereixen treballar en una empresa en lloc d'una altra perquè la seva filosofia i el projecte els agraden més. I els empresaris sèniors que tenen una empresa des de fa 50 o 60 anys han de canviar el xip en aquest sentit, perquè si no, no atraparan la gent jove.
Hi ha una part del repunt de l'absentisme que s'explica precisament per aquesta desconnexió entre empresa i treballador?
Li ho plantejaré d'una altra manera. És més fàcil anar a treballar o no fer-ho? Al meu discurs de l'any passat als premis de l'Aijec, en part vaig reflexionar sobre això. Agafem el supòsit que tot l'absentisme és cert i que ningú menteix de les 1,6 milions de persones que falten a la feina a tot l'Estat. Com hem arribat fins aquí? La societat està tan malament físicament i mental? Aquí s'han d'exigir responsabilitats. Jo pago la meva quan algú és absent a la meva empresa, perquè l'he de substituir. Però qui ha generat una societat així també ho ha de pagar.
Responent a la seva pregunta: ja li dic jo que sí, perquè és molt fàcil no anar a la feina. No dic que la gent no vulgui treballar, però també és cert que no és quelcom que ens encanti. Estic 100% d'acord amb agafar-se una baixa si cal. A la meva empresa, quan algú està malalt jo mateix li dic que no vingui a l'oficina i que es cuidi. Però també és cert que si com a societat ens tornem molt laxes i donem dies de lliure disposició i baixes, i alhora no fem un seguiment de si aquestes baixes són reals, acabem amb un volum de gent que s'aprofita del sistema. Potser, si féssim aquest seguiment ens trobaríem que el 95% de les baixes són reals. Aleshores ens hauríem de preguntar què hem de fer com a societat per evitar que això succeeixi. En tot cas, la meva companyia es dedica precisament al control horari laboral i detectem un volum d'absentisme criminal a tot arreu, no només a Catalunya.
Quines altres qüestions li preocupen al president de l'Aijec?
Que no hi hagi prou massa de joves implicada en la millora social a través de l'associacionisme. Com a president de l'Aijec, em preocupa l'Aijec.
"Amb l'absentisme ens hem de preguntar com hem arribat fins aquí, qui ha generat una societat així ho ha de pagar"
Té com a objectiu assolir un determinat nombre d'associats abans de plegar?
A mi això m'importa de forma relativa. Evidentment, com que l'Aijec és una entitat independent i opera amb els fons propis dels associats, com més socis tinguem, més diners hi haurà per fer coses. Més que guanyar membres, el meu repte és saber com estan els joves d'arreu de Catalunya. Hem fet moltes aliances amb associacions del territori, sigui a Tarragona, Lleida, Girona... No volem els seus socis joves, sinó entendre quines són les seves preocupacions. De manera que quan faci el meu discurs anual a la nostra gala, m'agradaria fer-lo com a representant dels empresaris joves de tot Catalunya, que pugui esmentar les problemàtiques que els afecten i parlar absolutament per tots, no només pels empresaris de Barcelona.
També vull que tota aquella gent migrant que ve d'altres països i crea una empresa i genera ocupabilitat i riquesa aquí estigui representada per l'Aijec. Ara ens estem apropant als consolats, de moment llatinoamericans, per explicar-los què és l'Aijec i fer-los saber que nosaltres també els considerem empresaris catalans, perquè estan aquí i tenen la familia a Catalunya.
És a dir, vol una Aijec més ben connectada al sistema empresarial català d'aquí a dos anys.
100%. L'únic que passa és que després et trobes amb interessos d'alguns i tot s'embruta una mica. Però jo continuaré anant on m'ho posin fàcil i m'obrin la porta per fer aliances. Estic encantat que s'hi sumin, no he vingut aquí a robar socis a ningú.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat