En els pròxims dies estan convocades les eleccions per a la renovació dels òrgans de govern de les Cambres de Comerç de Barcelona, Manresa i Terrassa. Només en tres de les tretze cambres catalanes hi haurà sana competitivitat electoral, puix que en les altres deu les postulacions als diferents epígrafs que, representant el pes de cada sector en el teixit econòmic de llurs demarcacions, han estat úniques i, per tant, sense concurrència o, en alguns pocs casos, s'han assolit acords que han fet innecessària la contesa electoral. No sent l'objectiu d'aquest article, estimo que serà bo analitzar quina de les dues circumstàncies afavoreix més l'activitat cameral.
Tot i la realitat de Manresa i Terrassa i sense cap exageració, l'interès mediàtic està molt focalitzat a la Cambra de Barcelona. Certament i complementàriament al fet de ser la cambra de la capital catalana i portar el seu nom, és l'entitat que aixopluga més del 60% de les empreses catalanes, realitats objectives de les quals, injustament al meu entendre, se n'han derivat articles i opinions que marginen una més rica i àmplia realitat cameral catalana.
En la futura Llei de Cambres de Catalunya, consensuat per les tretze actuals realitats, es preveuen mecanismes per possibilitar estructurar noves entitats, fruit de realitats actuals
Les demarcacions de les tretze cambres catalanes deriva en bona part de realitats socioeconòmiques de finals del segle XIX quan es van constituir la majoria fruit d'iniciatives locals que van acollir-se a la nova legislació (RD, 9 d'abril de 1886) que en el marc d'una crisi econòmica endèmica i també dels mercats internacionals volia propiciar "unes organitzacions suficients per a donar forma i encaminar aspiracions empresarials", puix com resava l'exposició de motius, "el treball i la indústria no estaven prou emparats en l'activitat aïllada de l'individu". Van ser doncs iniciatives que es van donar en uns llocs i no en d'altres per diferents realitats i motivacions i que al final van configurar l'actual mapa cameral català amb grandàries diverses, algunes molt petites, i que de segur no es correspondrien amb un objectiu disseny actual que també contemplés unes convenients eficiències d'escala.
Amb tot la realitat és la que és i les tradicions i idiosincràsies de les demarcacions territorials que abracen fa difícil modificar el mapa cameral per integracions, fusions, etc. En comptats casos han existit intents per una lògica optimització territorial que malauradament van fracassar per raons subjectives. L'assenyalada dificultat no implica impossibilitat i així en el text de l'esborrany de la pendent i necessària Llei de Cambres de Catalunya, consensuat per les tretze actuals realitats, es preveuen mecanismes per possibilitar estructurar noves entitats, fruit de realitats actuals, que aportin més eficiència pels interessos del teixit empresarial.
És per aquesta actual situació que la realitat i competències del Consell General de Cambres de Catalunya (CGCC) agafa una rellevància necessària que ja totes les cambres hem de procurar i que l'assenyalat text pactat estructura en cercar una més plural governança, amb diferents majories per a l'adopció d'acords segons el seu impacte tant en el conjunt com en la particularitat de cada entitat. El text procura una necessària coordinació de l'activitat de les cambres en projectes comuns i sobretot amb els consensuats i administrativament acordats amb l'administració, i també preveu que un dels recursos del CGCC derivarà de les aportacions de les cambres per sufragar les partides que s'aprovin en el seu pressupost i que no vinguin finançades per altres ingressos o finançament públic, canviant una actual dinàmica inversa i poc objectiva per a molts.
Al meu entendre, serà convenient que els nous òrgans de govern camerals, avancin a partir d'aquests passos ja donats aprofitant la feina feta, per cert, normativament consensuada amb l'òrgan tutelar i aquest objectiu està en el programa de la candidatura que encapçalo.