Negre, el vers lliure de la societat civil catalana

L'expresident de la Cambra va influir en el destí de la Fira, amenaçada per IFEMA i les lluites internes entre Generalitat i Ajuntament

Antoni Negre i Villavecchia, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre 1991 i 2002 Antoni Negre i Villavecchia, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre 1991 i 2002

Barcelona i Catalunya són empreses col·lectives en les que tothom hi posa el que bonament pot. Però és ben cert que hi ha persones que, ja sigui perquè ho han volgut o perquè s'hi han trobat, deixen una petjada més o menys positiva en allò que fan. Una petjada, que mirarem de descriure en aquesta secció, que no és ben bé d'homenatge, però tampoc d'estripar-ho tot. Al capdavall, tothom fa el que pot, i el que fa tot el que pot no està obligat a més.

Antoni Negre i Villavecchia, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre 1991 i 2002, sempre ha estat un vers lliure a la societat civil catalana. Retirat de la vida activa a causa d’un malaurat accident domèstic que el va tenir en estat de coma induït durant més de tres mesos, va influir decisivament en el destí de la Cambra, de qui malfiaven les patronals, i en el de la Fira, amenaçada per IFEMA i per les lluites internes entre dues institucions que volien dominar-la: la Generalitat de Catalunya de Jordi Pujol, i l’Ajuntament de Barcelona de Pasqual Maragall.

"Interessos generals no vol dir "patronals", subratllava Negre. I "públic" no vol dir polític"

La Cambra, deia Negre, és una institució privada de dret públic que té l’obligació legal de vetllar pels interessos generals de l’economia i l’obligació moral de fer-ho des de la més absoluta independència. “Generals” no vol dir “patronals”, subratllava. I “públic” no vol dir polític.”

Un mal dia, Negre va ensopegar mentre baixava l’escala amb un gerro valuós a les mans. Estaven de mudança. La dona l’hi havia demanat i ell n’havia acceptat la responsabilitat. I quan el president n’acceptava una, ho feia fins a les darreres conseqüències. Una missió, un cop iniciada, no s’abandona. Per tant, el gerro no es va trencar.

Negre és advocat, economista i fill d’una antiga nissaga d’agents de Canvi i Borsa de molta anomenada a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. El seu germà Pau, deu anys més gran que l’Antoni, va ser un dels principals impulsors de l’hoquei herba a Catalunya. Mort prematurament, l’estadi de Montjuïc du el seu nom, en homenatge permanent al seu llegat. I Pau va ser el model a seguir.

Més info: Una entrevista pendent amb Miquel Valls

Arribat als seixanta anys, i tenint ja bastant complets els seus objectius com a president de la química Abelló Linde, Negre va considerar la possibilitat d'assolir alguna responsabilitat pública. No volia dedicar-se a la política, havia desestimat presentar-se a eleccions a la presidència del Barça i tampoc volia quedar-se a casa escoltant la seva magnífica col·lecció de música mozartiana. Va consultar el seu amic Pere Duran Farell, va consultar la família, va consultar probablement el seu director espiritual i finalment va decidir presentar-se a les eleccions a la presidència de la Cambra de Barcelona, en un  primer intent que va resultar fallit.

El motiu va ser dramàtic. A la seva filla Myriam, la dolça Myriam, se li havia declarat una leucèmia. I els Negre es van posar en marxa. Avui dia Myriam es una magnífica professional de la fotografia artística; Cristina, l’altra filla, gestiona el patrimoni familiar; Totó Masià (tieta d’en Ramon Masià) cuida del marit i de tothom, i el món disposa d’una magnífica fundació, l’Enriqueta Vilavecchia, que proporciona allotjament i caliu a Barcelona a les famílies de nens i nenes amb càncer. Enriqueta Villavechia és el nom de la mare d’Antoni Negre, morta de càncer als quaranta anys, quan l’Antonio encara era un nen petit i desconsolat.

La segona, un cop la Myriam va estar totalment recuperada, va ser la bona. Negre contra el món. A començaments dels anys noranta, el món barceloní estava dominat per quatre o cinc personalitats públiques, que fins i tot mantenien un cert torcebraç amb el poder polític, llavors representat per dos gegants de la història política recent del país: Pujol i Maragall. Eren finals de l’any 1990. Josep Maria Figueras havia presidit la Cambra des de 1979; Josep Lluis Núñez presidia el Barça des de l’any 1978; i Enric Reina havia presidit la Fira des de 1978, per delegació del president de la Cambra. Tots tres eren empresaris d’èxit del totpoderós sector de la construcció. Tots tres, eren amics molt propers d’Enrique LacalleJoan Gaspart, l’empresari hoteler que s’enfrontava a Negre en aquelles eleccions a la Cambra d’abril de 1991. Alguns, parlaven de lobby.

"A començaments dels 90, el món barceloní estava dominat per quatre o cinc personalitats públiques, que fins i tot mantenien un cert torcebraç amb el poder polític, llavors representat per Pujol i Maragall"

Al joc de les apostes, Antoni Negre i Villavecchia tenia doncs més lletres al cognom que no pas possibilitats reals d’accedir al càrrec. No representava els interessos de les patronals; no era un home del Cercle d’Economia; no militava ni a Convergència, ni a Unió Democràtica, ni enlloc; no era constructor; tampoc era de l’Opus malgrat que algú ho feia córrer; Pujol se’l mirava més aviat amb desconfiança (Negre havia estat president de Banca Catalana, un cop intervinguda); Maragall només compartia amb ell certa ciutadania sarrianenca...

Aquell home, malgrat els dubtes que despertava en el periodisme més militant (dividit, com tot el país, entre pujolistes i maragallistes), era inclassificable. De fet, qui li donava suport? Al seu equip, com a candidats a vicepresidents, Enric Crous i Joan Rosell, un exdirector de Fira de Barcelona de perfil democratacristià, i un futur president de Foment i de la CEOE, podien donar tal vegada algunes pistes. Però Rosell va acabar renunciant a la candidatura com a vicepresident i conformant-se amb una vocalia i Negre era amic de tothom però no es casava amb ningú. I com deia el malaguanyat Carles Güell de Sentmenat, quan en Negre es proposa una cosa, val més pregar perquè se’n surti quan més aviat millor.

Va organitzar un equip potent de campanya, va professionalitzar el repte, i així va ser, contra tot pronòstic i contra el grup d’empresaris més poderós de tota la història recent de Barcelona, com aquell exalumne súper guardonat dels Jesuïtes de Sarrià, aquell melòman que a les sis del matí ja estava llevat i en marxa, molt abans que amics i enemics s’haguessin llevat la son de les orelles, va guanyar unes eleccions que havien de canviar radicalment el panorama cameral. Per un sol vot de diferència, és cert, però les va guanyar. I les va tornar a guanyar, aquest cop amb folgades majories, l’any 1994 i l’any 1998. A la darrera, el seu oponent, l’industrial Josep Maria Pujol (Ficosa), públicament vinculat a l’Opus Dei, només va aconseguir 8 escons d’un total de 60. Quedava clar que Negre no era de l’Opus. 

Més info: Joan Hortalà: "La borsa es mou molt per sentiments"

Sota el seu primer mandat, i amb l’ajut inestimable d’un director general excomunista que va acabar sent gendre d’en Pere Duran Farell i director del Fòrum de les Cultures, Negre va aconseguir consolidar la Cambra com a actor rellevant del món econòmic català.

Una de les seves principals victòries des del punt de vista patrimonial va ser obtenir el reconeixement de la propietat d'una de les principals joies del gòtic civil català, la Casa Llotja de Mar, fins llavors legalment considerada res nullius, seu oficial de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i utilitzada parcialment per l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, on havia estudiat Picasso, que encara hi és, i la Borsa de Barcelona, que llavors presidia en Joan Hortalà, que se’n va acabar anant al Passeig de Gràcia. Per aconseguir-ho, Negre i Jordi Oliveras se’n van fer càrrec durant dos anys de les despeses del palauet, davant la inacció complaguda dels dirigents de la Borsa, que es devien pensar que hi havia algú que badava.

Més difícil va ser aconseguir que les picabaralles entre Generalitat i Ajuntament de Barcelona no acabessin perjudicant seriosament el futur de Fira de Barcelona. El recinte de Montjuïc havia quedat antic i petit. Les Institucions madrilenyes, totes sota comandament del Partit Popular, remaven sense repòs a favor del creixement d’IFEMA. I mentrestant, a Barcelona, la Generalitat lluitava per ampliar la Fira en terrenys del Mas Blau, prop de l’aeroport de Barcelona, i l’Ajuntament a favor del Polígon Pedrosa, en terrenys de l’Hospitalet de Llobregat.

"Més difícil va ser aconseguir que les picabaralles entre Generalitat i Ajuntament de Barcelona no acabessin perjudicant seriosament el futur de Fira de Barcelona"

La batalla va durar anys i panys, fins que el ple de la Cambra va decidir invertir a l’Hospitalet, i la Generalitat no es va incorporar als òrgans de govern de Fira fins setembre de 2000, quan gràcies a un pacte històric entre Pujol i l’alcalde Joan Clos, la institució es va professionalitzar, la Cambra va renunciar al poder que hi tenia, i l’empresari Jaume Tomàs, consensuat per per tothom, va passar a presidir el nou consell d’administració que substituïa l’antic Comitè Executiu.

Juntament amb Jaume Tomàs, gent de pes com José Manuel Lara, Jordi Clos, Josep Blanchart, Salvador Gabarró, Miquel Valls o Pere Vicens (Vives), van contribuir a la refundació i, de fet, a la salvació d’una Fira en hores baixes, que avui dia és un dels principals motors econòmics de Barcelona i el magnífic marc on celebrem, per exemple, el Mobile World Congress. Una renúncia d’en Negre i la institució que presidia, que va resultar providencial. 

Abans d’això, Negre i Gaspart, els dos grans rivals de les eleccions del 91, havien trobat la manera de fer les paus, tot creant una plataforma de promoció econòmica prou rellevant, Turisme de Barcelona, dependent en un 45% de la Cambra, un altre 45% de l’Ajuntament i un 10% de la Fundació Barcelona Promoció, que al seu torn estava controlada en un 100% per la Cambra de Comerç de Barcelona. President, un Joan Gaspart que encara no havia tastat el gust agredolç de la presidència del Barça, on havia de substituir breument al seu amic Josep Lluís Núñez. Com a resultat, la institució, comandada per en Raimon Martínez Fraile i en Pere Duran Vall-Llosera, va atraure un important volum de negoci turístic vacacional i de negocis a la ciutat.

Més info: Canadell: "Hem d'utilitzar la Cambra per aconseguir un Estat independent"

Negre, que també va ser president del Consell de Cambres de Catalunya i president d’Eurochambres, la plataforma que aplega unes 1.200 cambres europees de Comerç va aconseguir mantenir durant els seus tres mandats la quota cameral obligatòria, que permetia finançar sense dependències una important tasca de suport a tot el teixit empresarial, i sobretot a les empreses més vulnerables. “La principal funció de la Cambra és la de redistribuir els recursos generats entre tots”, solia repetir-me.

Però en aquest món tot s’acaba, i el llarg període de 12 anys de mandat d’en Negre es va veure substitut per un altre llarg període de 17 anys del seu molt respectable successor Miquel Valls

 

"Però quedi clar que a en Negre, quan li confiaven un gerro valuós, mai no el deixava caure"

Altres temps, altres reptes i altres problemes.

Però quedi clar que a en Negre, quan li confiaven un gerro valuós, mai no el deixava caure.

Més informació
Joan Canadell, nou president del Consell de Cambres: "Podem ser la Mancomunitat del segle XXI"
Ficosa, una història de males notes, puces i grans cotxes
Avui et destaquem
El més llegit