Història de Catalunya. Hi ha moltes maneres de descriure-la: a través dels seus llibres, els seus monuments o les seves tradicions. Però la identitat també es llegeix en els petits detalls quotidians, en els costums i en aquells sabors indestriables de la memòria que han acompanyat i encara acompanyen generacions senceres. Un d’aquests és Aromes de Montserrat, el destil·lat amb dos segles de vida elaborat a partir d'aigua, sucre, alcohol i dotze herbes aromàtiques de la muntanya, entre les quals destaquen la farigola, el ginebró o l’espígol. El que pocs podien imaginar, però, és que aquest tros d’ADN català ha estat a punt de desaparèixer per sempre de les nostres taules.
El senyal d’alarma va sonar l'any 2021. El tancament de l’embotelladora d’Anís del Mono a Badalona i posterior trasllat a Puerto de Santa María, a la província de Cadis, va deixar a l'aire el destí i la producció d’aquest licor. “Vam veure que moria”, assenyala a VIA Empresa Tamara Guillén, propietària, advocada i experta en negociació estratègica. I fa el recordatori en plural perquè no està pas sola en aquesta aventura: la lidera de bracet amb el seu pare, Antonio Guillén, exdirector de producció d'Osborne -la companyia que gestionava, precisament, Anís del Mono- i amb una trajectòria de 50 anys en el sector vitivinícola. “La història diu que el cuiner de l’Abadia de Montserrat va crear aquesta recepta precisament per a consum propi, per a la rebosteria dels mateixos monjos", relata Guillén.
El tancament de l’embotelladora d’Anís del Mono a Badalona i el trasllat a Puerto de Santa María, va deixar a l'aire el destí i la producció d’Aromes de Montserrat
“Parlem d'una marca amb un primer registre del 1914, però que ja es consumia al segle XIX. Ens sabia molt greu que es perdés una història tan vinculada a La Moreneta", lamenta. La seva idea inicial era, de fet, fer de pont entre els monjos de Montserrat -principals distribuïdors dels Aromes- i un gran client del sector vitivinícola per salvar el producte. "Fer negocis amb els monjos és molt diferent de la resta del món; ells decideixen pensant en la comunitat i en l'impacte que això tindrà en un futur", explica Guillén. "Ja els pot venir el CEO de Coca-Cola, que si no els convenç, li diran que no. En canvi, venim el meu pare i jo i, ves a saber per què, els generem confiança i accepten".
Davant la proposta dels monjos d'assumir pare i filla la producció, i amb l'Antonio acabat de jubilar, la decisió va transitar de la raó al cor: "Si no continuàvem nosaltres, qui ho hagués fet? Muntar una destil·leria des de zero ja ens va semblar una odissea, però fer-ho en una nau industrial grisa d'un polígon qualsevol hauria estat massa fred per a un projecte que neix de la identitat”, admet Guillén. "Així que per què no complicar-te la vida podent fer-ho?", bromeja. La família va decidir que el continent havia d'estar a l'altura del contingut i va apostar per la reindustrialització d’una fàbrica amb 120 anys d’història a Sant Quintí de Mediona, a l'Alt Penedès, totalment en desús.
Una fàbrica "petita i honesta" que elabora fins a 40.000 litres l’any
El repte, però, era majúscul, i ha requerit una inversió inicial feta amb fons propis. Alhora, la transformació de l'espai ha estat un exercici de respecte gairebé arqueològic. Mitjançant la rehabilitació de l'estructura, s’ha mantingut l'essència original amb la col·locació d’uns alambins de coure -que també es remunten al segle XIX- sobre una paret de pedra recuperada de l'època. "És una fàbrica petita, familiar i honesta, d’uns 750 metres quadrats", descriu Guillén. Mentre es duia a terme el procés de construcció, calia garantir que el consumidor habitual d’aquest producte no perdés mesos sense subministrament.
Actualment, la destil·leria de Sant Quintí de Mediona es troba en ple any d'arrencada, i elabora entre 35.000 i 40.000 litres anuals
Després de l'aturada de màquines d’Anís del Mono a Badalona, els Guillén van començar a comercialitzar la sobreproducció de la firma, l’excés. Gràcies a aquest matalàs, durant tot el 2025 i principis del 2026 s’ha venut un estoc de transició fins que s'ha pogut reprendre la producció des de Sant Quintí de Mediona. Actualment, la destil·leria es troba en ple any d'arrencada, i elabora entre 35.000 i 40.000 litres anuals.
Tot i que Aromes de Montserrat ja dona nom a la marca i la fa reconeixible, la família Guillén produeix cinc licors diferents que mantenen viva la tradició catalana: el Gran Aromas -que envelleix en botes de roure de més de 70 anys i s'elabora amb herbes exclusives de la muntanya de Montserrat-, la Ratafia de nous verdes, la Crema Catalana, el Licor d'Avellanes i el d'Herbes Autòctones.
De tots ells, la recepta és un secret ben guardat entre els monjos i la família, “i així serà per molt temps més”. En paral·lel, Guillén posa la mirada en l’anís. “Amb el trasllat d’Anís del Mono a Andalusia, Catalunya s’ha quedat sense un anís propi de gran producció. Ens faria molta il·lusió desenvolupar la recepta d’un anís de molta qualitat fet aquí per tornar a portar la tradició a casa", avança l'advocada.
Un 80% de la producció per a botigues de l’Abadia i "un trosset" de licor al Vaticà
De moment, la demanda va més ràpida que les mans de les cinc persones que treballen a la fàbrica, tret de pics de feina en què es contracten reforços puntuals a la plantilla. El principal client són els mateixos monjos, que absorbeixen el 80% de la producció per a les botigues de l'Abadia, la qual rep milions de visitants anuals. De fet, l'atracció internacional de la marca va viure un moment àlgid durant la recent visita del papa Lleó XIV a Montserrat: "Ens van fer una comanda de vuit palets de producte. El pontífex va dinar amb la comunitat i ens consta que es van consumir els nostres licors i que es va emportar un trosset de nosaltres al Vaticà", destaca Guillén.
L’atracció internacional d’Aromes de Montserrat va viure un moment àlgid durant la visita del papa Lleó XIV: “Ens van fer una comanda de vuit palets de producte”
Aquest reclam global també és el que ha conduït l'empresa a dissenyar un ambiciós pla d’expansió cap a l’Estat, Europa i, sobretot, cap al mercat asiàtic, amb l’ull posat en la Xina de cara al 2027. "Allà valoren molt els elements mil·lenaris com Montserrat. Els agrada molt el licor i el dolç, i nosaltres tenim el licor de crema catalana, el típic. Per la meva professió tinc molts clients i amistats xineses, i hem fet prospeccions enviant-los ampolles de regal. Ha encantat moltíssim", detalla amb optimisme. Coincideix, a més, que el 2025 es va celebrar el mil·lenari de l'Abadia, una efemèride de pes si es té en compte que “no hi ha tantes congregacions al món amb mil anys documentats d'història".
El valor de la sobretaula i el lideratge femení
Més enllà de l'estratègia comercial, el projecte també destaca pel seu model de gestió: "Quan vaig entrar en aquest sector, em va sorprendre moltíssim veure que està força masculinitzat", reflexiona Guillén. “Si bé en el món del vi la presència femenina a la direcció voreja el 25% o 30%, al nostre sector les dones propietàries representem un 3%. Soc de les poquíssimes que hi ha, si no l'única ara mateix", lamenta.
Lluny d'esdevenir una barrera, aquesta anomalia s'ha convertit en una reivindicació personal per a l'advocada. "Soc dona, soc propietària, i estic recuperant un llegat que es perdia. Penso que si jo puc, podem totes". Tanmateix, defuig el victimisme i parla a favor dels seus companys de professió: "Al contrari del que es pugui pensar, m’hi he trobat molta ajuda i molts braços estesos. És un sector dur i exigent, però molt bonic". Una visió de lideratge femení que aporta aire fresc a una marca centenària i que, com bé resumeix ella mateixa entre riures amb una coneguda dita popular: "Ull de boja no s'equivoca”.
Guillén: "No venem un licor per emborratxar-te a la barra d'una discoteca; venem un moment per compartir en família, per escoltar el teu avi mentre t’explica què feia quan anava a Montserrat"
Amb aquesta mateixa claredat, Guillén té definit el rumb i el propòsit del seu “nadó”, tal com s’hi refereix. Per la propietària, el projecte no consisteix a capbussar-se en el sector de l'alcoholisme, sinó a enaltir el valor de la sobretaula: "No venem un licor per emborratxar-te a la barra d'una discoteca; venem un moment per compartir en família, per escoltar el teu avi mentre t’explica què feia quan anava a Montserrat". Una filosofia que topa amb els conceptes moderns: "Això no és una skill de gestió intergeneracional, que en diuen ara, és el nostre ADN", conclou. El resultat és una connexió entre passat, present i futur que, gràcies a aquesta reindustrialització familiar, ja no està en perill d’extinció.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat