Tanco els ulls i veig una estampa clàssica als tallers mecànics. Un cotxe elevat un parell de metres sobre el terra gràcies a una grua hidràulica i a sota, un home enfundat en una granota blava traginant les parts més íntimes del cotxe sense que aquest es pugui defensar. Quan obro els ulls veig a Carles Tusquets Trias de Bes a la sala de màquines del Barça, manipulant tot el que li plau enmig d’una bombolla d’alegalitat i connivències estranyes.
En el moment en què la junta directiva que encapçalava Josep Maria Bartomeu Floreta va plegar, de manera automàtica va aparèixer la junta gestora -prevista per estatuts- per regir els destins del club durant l’impàs en què es triga a convocar unes eleccions, però per a sorpresa de tothom, el president d’aquest gerència de transició, Carles Tusquets, va entossudir-se a dilatar terminis per tal que el vot dels socis entrés a l’urna el més tard possible, amb el risc que no hi arribés a entrar per culpa de la situació de salut pública que fa gairebé un any que arrosseguem.
Anem a pams. L’existència d’una junta gestora durant el període de transició està fonamentada en el que fet que algú ha d’organitzar les eleccions i també en què la vida del club continua durant aquest període. És per això que aquesta administració temporal té escasses atribucions, molt menors que les d’una junta directiva, i que s’haurien de focalitzar en les qüestions bàsiques per tal que el club segueixi viu, allò que popularment diem pagar els rebuts de l’aigua i la llum.
Podem arribar a sospitar que Tusquets serveix a aquells interessos dels poderosos que sempre han volgut controlar el FC Barcelona
En conseqüència, no s’entén que Tusquets hagi decidit esprémer els terminis, si no és que ell segueix el seu propi full de ruta que no té perquè ser coincident amb els interessos de l’entitat blaugrana. No podem considerar-lo un personatge aliè a la realitat catalana, perquè no és en cap cas un astronauta que ha aterrat sobre el club sense coneixements previs. Al contrari, Tusquets és un referent de la burgesia catalana i de les elits que remenen les cireres (tresorer del club a finals dels setanta, càrrecs a la Cambra de Comerç i al Cercle d’Economia, a més de ser fundador d’un grup de banca privada), de manera que fàcilment podem arribar a sospitar que serveix a aquells interessos dels poderosos que sempre han volgut controlar el FC Barcelona.
La decisió
Però quines decisions pot estar prenent Tusquets durant aquesta transició tan sobredimensionada? A banda d’una negociació amb futbolistes, amb esportistes d’altres seccions i amb personal en general, per a la qual segurament no hi tenia atribucions, aquests dies hi ha un assumpte a les mans de Tusquets que pot alterar per sempre la vida del club. Es tracta del que es coneix com a Barça Corporate, i que consisteix en què determinats actius crítics de l’entitat passarien a estar integrats a diverses societats filials del Barça, on s’admetria l’entrada d’accionistes que no serien el mateix club.
Sens dubte, la creació i venda parcial (al voltant d’un 40% del capital) d’aquestes firmes filials de l’entitat blaugrana amaga una desmutualització encoberta del Barça, que veuria com alguns dels seus principals actius deixarien de ser la seva propietat per esdevenir propietat compartida amb tercers. Si la transformació del club en una societat anònima esportiva ja seria quelcom nefast per al futur blaugrana, fer-ho per la porta del darrere encara seria molt pitjor perquè els socis ni tan sols haurien tingut la possibilitat de decidir-ho, sinó que l’execució del pla estaria en mans d’un president de transició a qui ningú no ha triat.
Si la transformació del club en una societat anònima esportiva ja seria quelcom nefast per al futur blaugrana, fer-ho per la porta del darrere encara seria molt pitjor
La importància capital de l’operació rau en el fet les principals fonts d’ingressos (drets de televisió, màrqueting, etc.) passarien a quedar fora del club, de manera que el Barça continuaria existint com a club -no es transformaria en SAD- però tindria una existència del tot virtual, perquè els diners estarien en mans d’aquestes societats amb accionistes aliens.
De fet, no és ni tan sols una idea innovadora, atès que en temps de Núñez com a president barcelonista es va arribar a valorar aquesta estratègia com a succedani de la transformació en societat anònima. Molt probablement, l’esquema va sortir del cap del qui fou president de la comissió estatutària i persona de confiança de Núñez, el catedràtic d’Economia Jaume Gil Aluja.
No és cap secret que el projecte Barça Corporate és sobre la taula prestada de Tusquets i per tant, no podem descartar que abans de poder triar un nou president es consumi aquest espoli propi de prestidigitadors. Potser és precisament aquesta la causa que el prometedor “As soon as possible” de la seva presa de possessió s’hagi transformat a ulls de tothom en un “only when I finish my job”.