A la vigília de Sant Jordi del 1980 es va produir un fet històric en el món del comerç perquè va obrir les portes el primer centre comercial de Catalunya i també de l’Estat. El seu nom va ser Baricentro i va ser ubicat a uns terrenys dins del municipi de Barberà del Vallès, a tocar de Ripollet. No queda gens clar per què se’l va batejar amb aquest nom, que sembla procedir del món de la geometria, atès que el baricentre d’un triangle (també anomenat centroide) és el punt únic d’intersecció de les mitjanes que, al seu torn, són les rectes que uneixen els vèrtexs amb el punt mitjà del costat oposat. El baricentre, juntament amb l’incentre, el circumcentre i l’ortocentre són els punts notables d’un triangle. Però potser va ser un simple joc de paraules amb els termes Barcelona i centre comercial.
Baricentro es troba dins del municipi de Barberà del Vallès, a tocar de Ripollet
Més enllà d’aquestes disquisicions que no ens resoldran el dubte, és important saber que, 44 anys després, Baricentro continua existint, de manera que se’l pot considerar el pare de tots els centres comercials que anat naixent després. Per posar-lo en funcionament va caldre una inversió de 2.500 milions de pessetes (uns 15 milions d’euros) i l’extensió que ocupava era de 46.000 metres quadrats (ara ampliats a 66.000) just a l’encreuament entre les autopistes AP7 i C58, i amb 4.000 places d’aparcament gratuïtes destinades als clients. En aquell moment també es va preveure l’obertura d’una estació de tren subterrània, però que mai es va inaugurar i que ha quedat com lloc de visita per als aficionats a l’urbex, és a dir, a tota aquella gent que fa excursions a indrets abandonats.
Les primeres referències històriques a Baricentro les trobem a la creació del pla parcial d’urbanisme de l’aleshores municipi de Santa Maria de Barberà, del 1975. Un any després, el comentarista econòmic de La Vanguardia, el cèlebre Feliciano Baratech, afirmava el següent: “Anote usted un nombre: Baricentro. Todavía suena poco, pero en el futuro promete dar mucho juego. Se trata del magno proyecto de centro comercial y de Servicios del área metropolitana de Barcelona, cuyos promotores aspiran a convertirlo en el más importante de Europa en su género”. En resum, grans expectatives per a un projecte pioner.
Dins del complex, destacava l’hipermercat Continente, de la cadena francesa Promodès. Amb el pas dels anys, tant la marca Continente com Pryca -que els més veterans recordaran- van desaparèixer absorbides per Carrefour, que va rebatejar amb la seva ensenya tots els centres dels quals era propietari. A aquell Baricentro primigeni també hi havia una oficina de la Caixa de Catalunya, una botiga de Cafès Pont, un establiment de la botiga de mobles Coesa -molt coneguda en aquell temps- i un altre de la casa Fichet (caixes fortes), entre desenes d’altres botigues. Però segurament allò que més cridava l’atenció dels visitants del centre en aquells primers anys de la dècada dels vuitanta era la peixera circular que travessava les dues plantes del complex. Algunes referències a les xarxes indiquen que el primer centre comercial de l’Estat va ser la Vaguada, a Madrid, obert el 1983, però això només és una ficció centralista com aquelles que veiem sovint sota el títol “La millor paella es fa a Madrid” o “Els millors calçots se serveixen a Madrid”, per posar-hi un parell d’exemples.
La solitud de Baricentro com a gran centre comercial català va finalitzar el 1993, quan, en plena eufòria postolímpica, va obrir les portes aquell gratacel estirat al terra que és el complex Illa Diagonal, estès entre els números 545 i 571 d’aquella avinguda (o, el que és el mateix, al llarg de 334 metres). En aquest cas, els 56.000 metres quadrats disponibles no només l’ocupen comerços, sinó que també hi tenen les oficines empreses multinacionals com l’americana Marsh McLennan, la farmacèutica catalana Ferrer o la japonesa NTT. També hi ha un auditori, un poliesportiu, un hotel i una sala de festes, que substitueix a l’antic Bikini, ubicat a la mateixa parcel·la entre 1953 i 1990. Encara que pugui semblar mentida, fins a la construcció del centre comercial a la parcel·la encara hi havia un parell de masies, una d’elles pertanyent al Bikini, que a banda de sala de festes disposava d’un minigolf -joc força de moda a finals dels setanta i començaments dels vuitanta- presidit per una figura gegantina d’un Johnny Walker. El complex és propietat dels inversors que el van construir, és a dir, la firma Sacresa (de la família Sanahuja) i la branca immobiliària de l’asseguradora AXA (hereva de la companyia suïssa Winterthur).
Dos anys després de la inauguració de l’Illa Diagonal, va sorgir un altre centre comercial, el Glòries
Només dos anys després de la inauguració de l’Illa Diagonal, va sorgir un altre centre comercial, en aquest cas a la Gran Via de les Corts Catalanes i a força quilòmetres de distància. Es tracta del Glòries (ara Westfield Glòries), que pren el nom de la plaça veïna, que aquell moment era un insípid tambor de distribució del trànsit entre l’avinguda Diagonal i la mateixa Gran Via. La principal diferència amb els dos centres comercials esmentats, Baricentro i l’Illa, és que aquest va ser concebut com un espai a l’aire lliure, un model que, com veurem, va ser repetit en algun altre complex de construcció posterior. El 2017 va ser renovat de dalt a baix, amb una la col·laboració del dissenyador Javier Mariscal, molt vinculat als Jocs Olímpics de Barcelona. Avui dia s’estén sobre 67.000 metres quadrats i ofereix comerços i restauració. Els propietaris són el conglomerat Unibail-Rodamco-Westfield, fusió de tres operadors del sector dels centres comercials amb seus, respectivament, a França, Països Baixos i Austràlia.
El màxim accionista de la societat, amb un 15% del capital, és Xavier Niel, una de les principals fortunes de França (el seu patrimoni s’estima en uns 6.900 milions de dòlars). L’entrada al món dels milionaris el va fer ben aviat, amb 24 anys, quan va vendre l’empresa que havia fundat i que operava al sistema Minitel (val a dir que Minitel va ser una internet avant la lettre que va existir a França durant els anys vuitanta). D’ençà d’això, va decidir invertir en el sector de les telecomunicacions, una aposta que el faria encara més ric, fins a disposar de prou diners per adquirir el percentatge esmentat d’Unibail-Rodamco-Westfield. Per cert, l’entrada al capital d’aquesta empresa (2020) la va fer acompanyat de Susana Gallardo Torrededía, membre de la família dels propietaris dels laboratoris Almirall i que acabava de casar-se amb l’exprimer ministre francès Manuel Valls Galfetti.
També del grup Unibail-Rodamco-Westfield (URW), el 2000 va obrir les portes el centre comercial més gran del país, La Maquinista (des de 2021 conegut com a Westfield La Maquinista per qüestions accionarials). Disposa de més de 250.000 metres quadrats (92.000 dels quals de botigues i espais d’oci; la resta, avingudes de lliure accés) i està construït a cel obert, com el cas de Glòries. El 2019 es va planejar una gran ampliació del complex, mitjançant una inversió de 42 milions d’euros per tal de guanyar 21.000 metres addicionals i construir més de 800 habitatges. El nom d’aquest centre comercial prové de l’empresa que hi havia instal·lada des del 1965, la cèlebre Maquinista Terrestre y Marítima, peça clau de la industrialització del país des de la seva fundació el 1855. Els tallers que avui ocupa el centre comercial van ser desmantellats el 1993, moment en què es va iniciar la reurbanització de la zona.
Westfield La Maquinista disposa de més de 250.000 metres quadrats
Però URW no van ser els propietaris inicials del projecte, atès que aquest va ser promogut per la immobiliària Metrovacesa (en aquells moments vinculada al BBVA) i Alsthom (actualment Alstom, propietaris dels terrenys perquè van adquirir les societats successores de la Maquinista Terrestre y Marítima). El canvi de mans es va produir el 2008, just quan començava a esclatar la bombolla immobiliària, perquè aquell any Unibail Rodamco (encara no hi havia Westfield al grup) va abonar 450 milions d’euros a la família Sanahuja (aleshores nous amos de Metrovacesa) a canvi de la propietat d’aquell centre comercial i d’un de menor importància situat a Alacant.
Amb el que hem vist fins ara no hem recollit, ni de bon tros, tots els centres comercials de la capital catalana. La setmana vinent continuarem amb l’anàlisi.