D'ençà que el 1987 una comissió de l'ONU encapçalada per l'exprimera ministra noruega Gro Harlem Brundtland definís el terme desenvolupament sostenible, el concepte ha anat guanyant cada cop més presència a totes les esferes del món econòmic i empresarial. La urgència global s'ha reconegut amb més força a Europa, especialment després dels Acords de París de 2015 i del Pacte Verd Europeu de 2019, que han convertit la sostenibilitat en una exigència per a les empreses locals. Però estem parlant realment d'una llosa que cal carregar, o més aviat d'una oportunitat per consolidar un nou tipus de creixement?
Des del Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya (CEEC) tenen clar que la segona visió és la més interessant, i així ho han demostrat en la setena edició de la jornada Immersió Estratègica de l'entitat, de la qual VIA Empresa n'ha estat media partner. El primer a fer-ho ha estat el director de desenvolupament de negoci en sostenibilitat del Banc Sabadell, Sergio Sánchez, qui ha repassat la Brúixola per a la Competitivitat (Competitiveness Compass en anglès) que la UE va publicar a finals de gener per fer veure que millorar la vàlua de les empreses del Vell Continent al món exigeix necessàriament una visió sostenible: “La UE vol ser preeminent en tres sectors estratègics, la IA i la digitalització, l’aeroespacial i la bioeconomia. Un d’ells està perfectament lligat amb la sostenibilitat”.
L’informe també assenyala, segons ha comentat Sánchez, la necessitat de tenir accés a una “energia segura, barata, abundant i manejable”, uns criteris que les renovables compleixen amb escreix. “La transició energètica és una oportunitat per tenir autonomia energètica, que en el context actual és autonomia estratègica”, ha coincidit el director d’Abac Capital, Lluís Molins, qui ha volgut deixar clar que no parla únicament des d’un criteri mediambientalista: “La competitivitat de la UE està molt marcada pel cost de l’energia, que és significativament més alt que als EUA, i les energies renovables i l’electrificació són una manera de tenir energia abundant i renovable. I això ja s’està notant aquí: les renovables estan fent que el cost de l’energia a Espanya sigui considerablement més barat que a França o altres països, quan tradicionalment no era així”.
Lluís Molins (Abac Capital): “La transició energètica és una oportunitat per tenir autonomia energètica, que en el context actual és autonomia estratègica”
Una transició energètica cap a nous models de negoci
No cal que marxem gaire lluny per trobar casos d'èxit que demostrin aquests arguments. N'és un exemple la paperera catalana Alier, fundada fa gairebé dos segles, el 1832, i que des de 1948 s'especialitza en la producció de paper 100% reciclat. “Som una indústria gasintensiva i electrointensiva, i tenim una responsabilitat amb la societat i el nostre entorn d’intentar operar d’una manera que preservi el planeta”, ha valorat la presidenta de l’empresa, Elisabet Alier. Una visió que han anat aplicant a través de diversos canvis que han transformat de dalt a baix l’empresa. Un d’ells ha estat la posada en marxa d’una planta de biomassa per substituir el gas natural que feien servir abans com a combustible: el canvi els ha permès reduir un 98% les emissions, l’equivalent a les emissions anuals de 31.000 cotxes. “La planta també ajuda en la gestió forestal i la reducció del risc d’incendis, i aporta llocs de treball a zones rurals on no n’hi ha”, ha afegit la directiva.
Un altre dels projectes de transició energètica d’Alier es basa en la captura del diòxid de carboni que produeixen en els seus processos industrials. “Fa molts anys que produïm biogàs amb la depuradora, que fins ara fèiem servir a la planta de gas natural. Ara ho estem enviant a la planta de biomassa”, ha explicat Elisabet Alier. Un procés que no només retroalimenta les instal·lacions de la companyia, sinó que fins i tot ha generat noves oportunitats econòmiques no esperades: “Quan vam fer la inversió, no ens vam plantejar que emetem CO₂ biogènic, i ara estem estudiant la manera de capturar-lo per produir metanol, un tipus de combustible que és vist com una oportunitat per a indústries de difícil descarbonització, com les aeronaus o els vaixells”.
Alier i Aigües de Manresa han apostat pel biogàs perquè les seves instal·lacions s'autoproveeixin d'energia
Un cas similar el trobem a Aigües de Manresa, l’empresa pública que gestiona els serveis d’aigua de 18 municipis del Bages i el Moianès, incloent-hi la capital de què porta el nom. “Som l’únic sector que demanem als clients que consumeixin menys del nostre producte”, ha fet befa el gerent d’Aigües de Manresa, Antoni Ventura. Però no es tracta només d’una broma, sinó també de la filosofia darrere de l’entitat: “La nostra estratègia de creixement no és créixer venent més aigua, sinó fer-ho amb un creixement qualitatiu, capturant eficiències i fent una correcta gestió de la demanda”.
Amb aquesta idea al cap, l’entitat dedica molts esforços a optimitzar el rendiment de les xarxes de canonades, amb la intenció d’evitar perdre el mínim d’aigua durant els trajectes. Energèticament, també han aplicat canvis: en la mateixa línia que Alier, Aigües de Manresa ha aprofitat la calor residual de dues de les seves depuradores d’aigua per generar biogàs, amb el qual han aconseguit que guanyin un 20% d’autosuficiència. “Amb la pujada dels preus d’energia, vam constatar que ho havíem d’intensificar, i vam començar a instal·lar plaques solars”, ha comentat Ventura. Altres mesures impliquen l’electrificació progressiva de la flota de vehicles (tasca complicada, per la poca disponibilitat d’automòbils verds amb les característiques tècniques i industrials que necessiten) i l’alimentació de les piscines municipals que gestionen amb biogàs autoproduït i energia geotèrmica i hidrotèrmica provinent de pous i de la xarxa de clavegueram.
Queda clar que la descarbonització “té associat sempre un retorn social”, i que, moltes vegades, “també és un retorn econòmic”, com ha remarcat la CEO de la consultoria de mobilitat i transport Cinesi, Ana Solà. Un retorn econòmic que no es limita exclusivament a les empreses que apliquen aquests canvis, sinó també a les administracions públiques: “Afavorir el transport públic, l’electrificació o la mobilitat activa té una resposta directa en una baixada d’emissions i contaminació i, per tant, en un augment de qualitat de vida. Si tenim millor qualitat de vida, directament tenim captació de talent, es poden fer inversions a la ciutat, la població no marxa i el municipi és més atractiu”.
La sostenibilitat no (sempre) és sinònim de decreixement
Diverses tesis ecologistes aposten pel concepte del decreixement econòmic, al·legant que és l'única via a llarg termini per afrontar la sobreexplotació de recursos naturals dels darrers segles. Aquesta no és, tanmateix, la tesi que defensa el director d’Estratègia Empresarial d’Acció, Joan Martí, qui creu que “cal un nou tipus de capitalisme, més conscient”, en què les empreses apostin per “créixer amb propòsit”. Un creixement que justifica necessari a través de tres correlacions que s'han demostrat positives: dimensió d’empreses i productivitat, dimensió d’empreses i internacionalització i dimensió d’empreses i despesa en R+D. El cas més flagrant és el primer: “A Europa, a mesura que creixes per trams de nombres d’empleats, tens increments de productivitat de més del 20%”. Una xifra a tenir en compte, més quan la productivitat és assenyalada com el “taló d’Aquil·les de la nostra economia”, tant al continent com al Principat.
Martí ha argumentat a favor de promoure aquesta “cultura d’empresa”, especialment a Catalunya, un territori que “no és un país de pimes, sinó de microempreses” (el 95,5% de les companyies són autònoms o tenen menys de 10 treballadors). La poca “ambició per créixer” que tenen els empresaris catalans també es demostra, ha continuat el membre d’Acció, en el baix nombre de fusions empresarials que es donen al Principat: només 143 l’any 2020, per les 1612 que es van registrar a Madrid, o les 181 del País Basc, “una economia que és el 25% de la nostra”.
Joan Martí (Acció) argumenta que cal "créixer amb propòsit" per millorar la productivitat, la internacionalització i la despesa en R+D de les empreses
La cultura empresarial és un dels tres ingredients citats per Martí com a necessaris per fomentar el creixement empresarial. El segon és el model de negoci o, més específicament, la capacitat de poder planificar de manera estratègica i no només amb la intenció de sobreviure en el dia a dia; i el tercer és l'accés —“que no inexistència”, ha remarcat— al finançament. Aquest àmbit continua liderat en bona part per la banca (67%), però també hi tenen un paper rellevant els fons de capital d'inversió (25%), com el ja mencionat Abac Capital o la Fundación Ship2B, dues entitats que tenen molt present la idea de creixement sostenible en les seves operacions d'inversió. “Som una gestora BCorp, i això ens obliga a fer el seguiment de més de 60 mètriques de sostenibilitat en les companyies en què invertim, de les quals la majoria tenen a veure amb el medi ambient”, ha explicat el director d’Abac Capital, Lluís Molins. A aquesta motivació hi afegiran pròximament el llançament d’un fons de 125.000 euros per finançar solucions de transició energètica que cobreixin qualsevol baula de la cadena de valor. Per la seva banda, Ship2B es defineixen com una fundació que busca “impulsar empreses d’inversió d’impacte”, aquelles que, en paraules del seu responsable de la comunitat d’inversió, Josep Biosca, aportin “una addicionalitat de cobrir allò que el mercat no està cobrint, i que sigui mesurable”.
Cal créixer per ser més competitius en un context internacional d'incertesa —i aranzels—, i la transició energètica és vista com una possible ruta per assolir aquest creixement; en alguns casos, com en el sobrecitat Informe Draghi, com una de les vies principals. Però això no vol dir, és clar, que sigui un camí de flors i violes. Els obstacles hi són presents, i el més citat a la Immersió Estratègica del CEEC és la burocràcia. “Tenim un problema molt greu quant a simplicitat, i afegiré també els terminis. La normativa sempre ens juga una mica en contra: per una banda, amb solucions innovadores, costa trobar la norma que ho regularitzi; per l’altra, la quantitat de normatives que va traient l’administració fa que a molts dels nostres clients els costi molt avançar, perquè perden molts recursos i temps a adaptar-s’hi”, ha reclamat la CEO de Cinesi, Ana Solà. És, de fet, un dels quatre reptes principals que enumera el mateix Informe Draghi, juntament amb la falta de talent, la dependència de tecnologia mitjana i els costos energètics, segons ha enumerat el director de l'Àrea d'Ànàlisi Estratègica del Departament d'Empresa i Treball de la Generalitat, Pere Condom-Vilà.
A aquestes quatre traves compartides amb tot Europa, Condom-Vilà n'ha afegit una cinquena de catalana: la baixa percepció social que té la indústria al territori. "És el sector que proporciona els millors llocs de treball, sous més o menys elevats, estables, poca taxa d’atur… Hem de millorar", s'ha autoimposat. S’hi ha mostrat d’acord el secretari del comitè de tecnologia i formació de l’Associació Espanyola del Gas (Sedigas), Miguel Lombarte: “L’acceptació social és un repte molt important del sector. Nosaltres ja no només busquel el permís que ens digui “pots posar la instal·lacio aquí”, sinó que creiem que el més importar per operar és la llicència social; aconseguir que les diferents associacions, partits i ens d’una àrea determinada vegin que aportem un benefici a la comunitat”.