Aquests darrers dies un servidor ha estat revisant vídeos del Barça de la dècada dels noranta, bàsicament grans celebracions i victòries sobre el Real Madrid. Un aspecte que m’ha cridat l’atenció és que en aquells temps, tot i que l’odi entre blaugranes i blancs era molt patent, existia cert fair-play i molt línies vermelles no es traspassaven. Fins i tot, els mitjans establerts a la capital de l’Estat semblaven emetre opinions amb alguns graus de llibertat, encara que fos sota la seva perenne pàtina madridista. Alguna cosa ha passat en aquest segle XXI perquè tot plegat hagi degenerat fins a uns nivells insuportables i no sembla agosarat afirmar que la resposta la trobem concentrada en un nom: Florentino Pérez Rodríguez.
La primera etapa de Florentino en la presidència del club blanc es va encetar l’any 2000 i es va perllongar fins sis anys més tard, quan la irrupció del Barça de Ronaldinho va aconseguir deteriorar de manera greu l’estol de galàctics fitxats pel president blanc. La victòria a les eleccions de l’estiu del 2000 es va cimentar, curiosament, en el contingut de les saques del vot per correu, perquè el vot presencial havia estat gairebé un empat entre l’aspirant i el president en exercici, Lorenzo Sanz, que en el seu mandat acumulava ni més ni menys que dues Copes d’Europa, les primeres del club en més de 30 anys. En aquell moment va semblar molt estranya la diferència de proporcionalitat entre un vot i l’altre. El segon pilar de la victòria de Florentino també va ser molt estrambòtic, perquè va consistir a prometre el fitxatge de l’estrella blaugrana Luis Figo gràcies a una operació digna del mercat d’opcions i futurs, i que segurament ni el mateix portuguès va entendre.
Però si alguna cosa va marcar aquella primera etapa, va ser el procés de requalificació dels terrenys de la ciutat esportiva del club, realitzada el 2001, una decisió política controvertida que va permetre que el Real Madrid ingressés uns 80.000 milions de pessetes (més de 500 milions d’euros) que van servir per saldar el deute -estaven en una situació patrimonial molt compromesa- i iniciar la corrua de fitxatges estel·lars que van venir després de Figo, o sigui, Zidane, Ronaldo (el bo) i Beckham. Segons el periodista madrileny José Maria García, allò va ser “el més gran escàndol esportiu de la democràcia”. Després d’un inici de mandat fulgurant, amb una Copa d’Europa a la temporada 2001/02, el rendiment esportiu va començar a declinar, alhora que el Barça ressorgia de la mà de Ronaldinho. Al final, en el període 2000-2006 un club al qual una decisió política havia tret del pou i havia fet milionari, va aconseguir els mateixos títols que un FC Barcelona que venia de l’infern gaspartià i que es reconstruïa amb molt d’esforç i amb els seus propis mitjans, que no anaven gaire més enllà d’una sabata i una espardenya. Sis anys d’era Florentino en què els dos grans del futbol estatal van guanyar els mateixos grans títols: una Copa d’Europa i dues Lligues. En el mateix període el València també va conquerir dos campionats de Lliga.
En aquell sexenni vam veure les primeres mostres d’antiesportivitat i pressió als mitjans que a la segona etapa patiríem amb intensitat màxima. El primer mandat va ser el dels comunicats carregats d’odi contra el Barça que perpetrava el cap de comunicació dels blancs, el conegut periodista Antonio García Ferreras, i també el de la propagació del concepte Villarato, un terme per etiquetar suposades ajudes arbitrals als blaugrana.
I enmig de tot, una nit consagrada a un dels més grans ridículs que s’han vist mai al futbol espanyol, com va ser la final del Campionat d’Espanya (aquesta competició erròniament anomenada Copa del Rei) del 2002. Tot estava preparat per convertir la final del torneig en un gran aquelarre blanc per celebrar el centenari del Real Madrid. Per fer-ho més autèntic, van programar la final per al 6 de març, just la data en què el club feia els anys. A més, l’estadi neutral seria el Santiago Bernabéu. Primer calia que els madridistes arribessin a la final, però la tradicional sort del club en els sortejos no els va abandonar, i el camí va ser insòlitament fàcil: UD Pájara Playas, UD Lanzarote, Nàstic de Tarragona i Rayo Vallecano. L’únic rival de renom va ser a les semifinals, on es van enfrontar a un Athletic Club que seria novè a la Lliga. El guió s’havia complert, i l’altre finalista, el RCD Coruña, seria un convidat privilegiat que assistiria als actes de celebració del centenari que estava previst que acabessin amb el capità del club blanc aixecant la copa de campió d’Espanya davant de la presència a la llotja del president de la FIFA, Sepp Blatter. Però les coses es van tòrcer de bon començament perquè als 38 minuts de joc l’equip gallec ja guanyava per zero a dos. Al final van ser els corunyesos els qui van enlairar la Copa, per a disgust de Florentino i de tot el seu entramat de poder. Qui vulgui gaudir amb l’efemèride, batejada encertadament com a Centenariazo, pot recrear-se veient amb aquest vídeo. Tornem al 2006, quan Florentino va veure que el seu decorat s’estava desmuntant i va optar per desaparèixer d’escena. Curiosament, en els dos anys següents, un Real Madrid sense el seu amat líder seria campió de Lliga dos cops seguits, ara sota la presidència de Ramón Calderón.
El retorn de Florentino es va produir el 2009, just després que una conxorxa amb alguns mitjans permetés destruir la imatge del president del club, l’esmentat Calderón, el que va propiciar que el magnat fos l’únic candidat a les eleccions d’aquell any. El destí va voler que si a la seva primera etapa Florentino s’havia hagut d’enfrontar al Barça de Ronaldinho, ara li tocaria intentar bregar contra l’equip imparable que dirigia Guardiola i que tenia tota una constel·lació d’estrelles a la gespa (eren els temps de Messi, Iniesta, Xavi, Henry, Busquets i un llarg etcètera). En vista que no hi havia manera de superar-los al terreny de joc, Florentino va prémer gas en la pressió als mitjans i als àrbitres, i si a la primera etapa havia emprat a García Ferreres per canalitzar la guerra bruta, ara ho va fer a través del fitxatge de José Mourinho com a entrenador, que es va dedicar a injectar verí a les relacions entre tots dos clubs, fent dels clàssics una experiència summament desagradable, en comptes d’un espectacle futbolístic, com hauria d’haver estat. Malgrat tot, la guerra subterrània no els va servir de gaire i només es van poder apuntar dos títols, un Campionat d’Espanya i una Lliga, tots dos tacats per l’evidència d’un suport arbitral descarat. Des d’aleshores, les ajudes al club blanc per part dels qui han d’impartir justícia sobre el terreny de joc són cada cop més exagerades, fins a resultar fins i tot grotesques (les trampes són moltes, però es resumeixen en dues: el penal de Tchouaméni no xiulat a Montjuïc la temporada passada i el gol anul·lat a Fermín en el mateix partit).
L’any 2021 els mitjans van esbombar tot un seguit de gravacions que havia fet el periodista Juan Antonio Abellán i que eren públiques des de sis anys abans. Als àudios se senten declaracions de Florentino al periodista esmentat on insulta als seus propis jugadors i on relata com pressiona als mitjans. Va quedar clar que no eren teories de conspiranoics tronats, sinó una veritat constatable. Però no hi va haver cap escàndol. Els mesells mitjans catalans van ser incapaços de treure’n partit, com és habitual. L’enginyer madrileny ha omplert de toxicitat el futbol espanyol, però no prou satisfet amb això, en temps recents ha envaït també l’espai del que fins fa poc era el saludable i il·lusionant futbol femení. El Real Madrid femení també fa trampes.
El Real Madrid femení també fa trampes
Més enllà d’això, que ja és molt, fa escassos dies el digital El Confidencial publicava un reportatge amb un títol prou definitori: “Sis dades econòmiques que revelen la situació financera delicada on es troba el Real Madrid”. La reforma del Bernabéu, més cara i menys rendible del que s’esperava, juntament amb una massa salarial difícilment sostenible han portat el club a una situació tan difícil, que el mateix Florentino s’està plantejant algun tipus de transformació en societat anònima per mirar de capitalitzar el club. Que comencin a publicar-se crítiques al qui fins ara era un líder intocable ha de ser, per força, un indicador que els seus rivals ja ensumen el final de l’era d’un Florentino afeblit i que comencen les hostilitats per agafar-li el relleu. I referint-nos un cop més a José Maria García, recordem que aquest periodista va definir al constructor com “un home que juga amb les cartes marcades”. Desproveït d’això, és un pèssim gestor.