Durant les darreres setmanes ha corregut com la pólvora la notícia que el Real Madrid estava a punt de transformar-se en societat anònima, una informació que amb el pas dels dies ha anat desinflant-se, especialment després del discurs del president del club a l’assemblea de socis de diumenge passat, que en realitat va servir per introduir encara més confusió a l’escenari. Qui sap si aquelles primeres informacions que apuntaven a una transformació mercantil immediata cap a la societat anònima no eren més que un globus sonda emès per l’entitat mateixa per temptejar el terreny.
En tot cas, qui més qui menys esperava amb ànsia l’esmentada assemblea per conèixer amb detall els plans de club blanc pel que fa al seu model de propietat. Tanmateix, com dèiem, el discurs de Florentino Pérez va contribuir a generar més incògnites que no pas a esvair dubtes. L’al·locució de Florentino va estar gairebé monopolitzada per un estrany memorial de greuges on un dels protagonistes principals va ser el Barça per causa del celebèrrim Cas Negreira. Tal com va dir fa no gaire temps l’expresident blaugrana Sandro Rosell durant la seva visita als jutjats, el debat i les suspicàcies s’acabarien si es visionessin tots els partits jugats pel Barça durant l’era Negreira perquè es demostraria que el club, més que ser beneficiat pels arbitratges, ha estat sovint perjudicat amb decisions que han costat partits i títols.
Sobta molt que Florentino, l’home que més verí ha injectat al futbol espanyol durant les darreres dècades, pugui assumir el paper de víctima maltractada per enemics com el Barça, la patronal de clubs o la Uefa. No resulta menys estranya la passivitat total del president del Barça, Joan Laporta, que en comptes de rebatre aquests atacs plens d’odi, manté un silenci difícil d’entendre; qui sap si l’agermanament de tots dos en el projecte de Superlliga oculta claus que encara no coneixem.
Però tornant a Florentino, que no sembla trobar-se en els seus millors moments ni físics ni intel·lectuals, es constata que continua sentint una profunda al·lèrgia a la veritat i que, entre altres afirmacions xocants, durant l’assemblea va assegurar que el brasiler Vinicius Jr és una bona mostra del potent planter madridista o que el digital Relevo havia nascut per fer mal al club blanc (qualsevol que hagués llegit algun reportatge d’aquest digital ja extint sabrà que mostraven un biaix molt destacat a favor dels de la Castellana). Tampoc no va tenir problema per assegurar que el Real Madrid és el millor club del món i ho ha estat “sempre”, mentre insistia en el fet que, quan ell va arribar a la presidència per primer cop, era una entitat en fallida. Al cap i a la fi, cap mitjà posarà en dubte la consistència de les seves afirmacions.
Deixant de banda les idees estrambòtiques d’un president en hores baixes, el que ens interessa aquí és intentar entendre quin moviment ha previst fer Florentino per modificar l’estructura formal del club. En primer lloc, hi ha la causa, que segons ell cal trobar als “atacs externs que ha rebut l’entitat” que obliguen a protegir un patrimoni que “ara no és de ningú, però que serà de tots els socis”. Aquest concepte dels “atacs externs” va ser repetit fins a l’obsessió, sense que quedés del tot clar a què estava referit. El fet de considerar que el patrimoni blanc està més “blindat” -per fer servir les seves paraules- amb una societat anònima amb socis externs que sota la figura de club esportiu, també és una afirmació que necessitaria passar algun control de qualitat.
El fet de considerar que el patrimoni blanc està més “blindat” amb una societat anònima i socis externs que sota la figura de club esportiu, és una afirmació que necessitaria passar algun control de qualitat
Per cert, sobre la massa social, sembla clar el líder madridista té previst fixar un nombre màxim de socis del club, que segurament coincidirà amb la xifra de 100.000 a la que contínuament va fer referència i que, si fa no fa, és el nombre actual d’associats. Sobre els aspectes tècnics de la transformació tenim molt poques pistes, però sabem el que el president va afirmar a l’assemblea en la línia que els plans impliquen crear una filial “controlada pels 100.000 socis” i amb un accionista extern que serà titular d’un petit percentatge, probablement el 5%.
Vist això, s’obren almenys un parell d’escenaris: en primer lloc, el que podríem anomenar model Barça i en segon, el conegut com a model Bayern. En el cas de la primera opció, es tracta de crear filials a les quals es traspassa prèviament part del negoci del club i que poden tenir o no un soci extern. És el cas de Barça Licensing & Merchandising (BLM) i de Barça Produccions, per posar dos exemples de l’òrbita blaugrana. No és cap invent recent, i és que el president Núñez ja va proposar aquest esquema com una manera de sortir a borsa sense transformar l’essència del club.
Aquest model no compleix el propòsit de Florentino perquè les filials no estan controlades de manera directa pels socis, sinó que aquests en són propietaris a través del club. En el segon cas, el del Bayern, el que es va fer és escindir el primer equip de futbol del club i traspassar-lo a una societat anònima nova, el FC Bayern AG (Aktiengesellschaft, societat anònima), de la qual el màxim accionista és el club (el FC Bayern eV) amb un 75% del capital.
Aquí, el cor del negoci és a la societat anònima, que és on han anat entrant diferents accionistes aliens al club. Per tant, aquest model permet capitalitzar el nucli del negoci (el primer equip), mentre que els socis en tenen un control indirecte, atès que no són accionistes, sinó propietaris de la societat matriu. Tampoc sembla ben bé ajustar-se a la proposta de Florentino, tot i que es pot elucubrar que el seu pla s’enfocaria a traspassar els actius amb valor (bàsicament el primer equip de futbol i l’estadi) a una societat anònima i en això hi ha paral·lelismes amb els bavaresos.
L’altre aspecte medul·lar que plantejava el president blanc és el fet de permetre l’entrada a un accionista extern, que tindria una participació del 5%. Tot i que el Real Madrid no té un valor determinat, en alguna ocasió des del club s’ha filtrat que el seu desig seria obtenir una valoració de 10.000 milions d’euros, una mica més alta que la dels Lakers de Los Angeles, de la lliga professional de basquetbol dels Estats Units (aquesta franquícia fa poc va ser comprada per 10.000 milions de dòlars).
Audi, Adidas i Allianz van pagar entre 75 i 110 milions d’euros per la participació del 25% en el Bayern, uns imports molt per sota del que ara espera recaptar el Madrid
Aspirar a una valoració com l’esmentada voldria dir que l’inversor aliè hauria d’abonar 500 milions d’euros per aconseguir el 5% que suposadament vol cedir el club blanc. I aquí comencen els dubtes, perquè sembla poc raonable que un fons d’inversió immobilitzi tants diners en un actiu que gairebé segur que no oferirà dividends, que no li permetrà cap mena de control polític i que es pot considerar un actiu d’escassa o nul·la liquiditat. Tornant a l’exemple del Bayern, cal tenir en compte que els tres accionistes externs són les multinacionals Audi, Adidas i Allianz, arrelades a Baviera i amb una estreta relació amb club des de fa molt de temps. Però, per sobre de tot, aquestes tres empreses van pagar entre 75 i 110 milions d’euros per la seva participació en el club, que és globalment del 25%, uns imports molt per sota del que ara espera recaptar el Real Madrid a canvi d’una participació sensiblement menor.
Ja només ens queda veure què proposa Florentino a l’assemblea extraordinària que ha promès, i on els socis compromissaris hauran de prendre una decisió al respecte. En cas que la reforma sigui aprovada, després caldrà també un referèndum entre tota la massa social per a reblar el clau. I no serà menys important constatar quins són els límits de flexibilitat de la Llei de l’Esport espanyola, que és la que regula les societats anònimes esportives. Això sí, cal que tothom estigui alerta -els socis madridistes principalment- perquè, com deia el periodista José María García, Florentino Pérez és un home que juga amb les cartes marcades.