Aquesta mateixa setmana s’ha fet públic que, després de molt de temps d’incertesa i especulacions diverses, el RCD Espanyol té nou propietari i, en conseqüència, l’era Chen Yansheng ha arribat a la seva fi. Ha estat gairebé una dècada en què la propietat dels blanc-i-blaus ha estat en mans d’aquest empresari xinès amo de la firma Rastar, un període durant el qual no s’ha complert cap dels propòsits inicials. Recordem que quan Míster Chen va arribar a l’Espanyol, el seu pla de negoci cercava classificar-se per jugar la Champions League en un termini de tres anys. No és cap secret que això no va arribar a passar mai; al contrari, sota el seu mandat els pericos han baixat a Segona Divisió en dues ocasions. De fet, la darrera temporada, la 2024/25, l’entitat va patir angúnies molt serioses per mantenir-se a Primera. No cal dir que tampoc es va fer realitat la promesa de Chen d’aprendre català.
L’operació que ha permès el canvi de mans s’ha estructurat a partir d’una compensació en part en metàl·lic i en part en accions de la firma de compradora, de manera que Chen no es desvincularà del tot de l’Espanyol. La part en cash serà de 65 milions d’euros, a la que s’hi sumarà un 16,5% de la societat adquirent, Velocity Sports Partners. No sembla que el propietari de Rastar hagi de recuperar els 235 milions d’euros invertits en el club de Cornellà.
Al darrere de la transacció hi ha l’inversor americà Alan Pace, que també és propietari del Burnley FC de la Premier League. Format professionalment a Lehman Brothers, on va ser entre 1994 i 2006, Pace va entrar al món de l’esport a través del Real Salt Lake, un equip de la MLS, la lliga professional dels Estats Units, agermanat emocionalment amb Real Madrid. Va ser-ne el president entre el 2006 i el 2008. Més tard, va esdevenir el primer executiu de la filial d’actius financers de Citicorp (2008-2016), mentre que en paral·lel formava part del consell d’administració de Quadriserv, una firma de mercats financers. Fins al 2019 va acumular diversos càrrecs a Citibank, la majoria relacionats amb inversions i finances.
Quan va abandonar aquesta companyia, va crear la societat ALK Capital, amb la que va adquirir, el 2020, la propietat del Burnley FC. Avui dia exerceix de president d’aquest club. L’objectiu d’ALK Capital, que té seus a Nova York i Londres, és invertir en la indústria de l’esport. A banda d’haver posat diners en el club de Lancashire i en l’Espanyol, ALK també té un acord de col·laboració amb el Dundee FC, de la lliga escocesa. Per altra banda, la firma Velocity Sports Partners, que és qui ha comprat el club blanc-i-blau, és un vehicle inversor d’ALK Capital.
No és cap secret que l’antigament anomenat club de Sarrià, actualment assentat a Cornellà de Llobregat, ha estat sovint en mans de famílies de gran influència
L’entrada al club de l’ara ja expropietari Chen s’havia produït de manera gradual d’ençà de finals del 2015 i, sobretot, gràcies a la compra del paquet d’accions que atresorava Daniel Sánchez Llibre, president entre el 1997 i el 2011. La fortuna de la família Sánchez Llibre s’havia construït a partir de l’empresa de conserves que la segona generació va heretar del pare. El germà d’aquest antic propietari i president del club blanc-i-blau és Josep Sánchez Llibre, actual president de Foment del Treball. Entre la presidència al club de “Dani” i l’arribada de l’empresari xinès, va haver-hi dos presidents més: el primer va ser Ramon Condal Escudé (2011-2012), membre de la nissaga propietària de la cadena de distribució Condis, i Joan Collet Diví (2012-2016), un president executiu professional (amb sou), que no tenia caràcter dominical.
No és cap secret que l’antigament anomenat club de Sarrià, actualment assentat a Cornellà de Llobregat, ha estat sovint en mans de famílies de gran influència. Poc després de la seva fundació, el president va ser Josep Maria Miró Trepat, que pertanyia a un clan de constructors de molt de pes. No només va presidir l’Espanyol, sinó que també va ocupar aquest càrrec al Racing Club de Madrid (entitat fundada pel seu germà Alejandro) i a la Real Sociedad Gimástica Española, a banda de ser fundador del Sevilla FC.
Però si una família ha manat a l’Espanyol, aquesta són els De la Riva i Oliveras de la Riva. Fins a quatre membres de la nissaga han presidit el club en diferents etapes entre el 1912 i el 1989, i a més van ser els propietaris de les finques de Can Ràbia on es va instal·lar el club el 1923. La seva ombra va arribar més enllà del futbol, perquè l’empresa familiar, Industrias Riva (Inriva) va apadrinar el naixement a la localitat on s’ubicava la factoria d’un club d’hoquei patins que amb els anys seria molt reeixit, el Club Patí Voltregà (naturalment, amb els colors blanc-i-blau).
Enmig de la il·lusió dels pericos per perdre de vista un propietari no gaire estimat, hi ha cert escepticisme pel suport que aquest nou accionista pugui donar a l’entitat
A la dècada dels seixanta, al camí del club s’hi va creuar una altra família que deixaria empremta durant moltes dècades, com van ser els Lara, propietaris de l’editorial Planeta. Primer, José Manuel Lara Hernández, i després els seus fills Fernando i José Manual Lara Bosch van jugar tots els papers imaginables a l’auca espanyolista. Van ser finançadors, directius, accionistes i, en general, stakeholders clau durant la segona meitat del segle XX. L’any 1992 va venir la transformació en societat anònima i després d’uns anys d’incerteses, els paquets accionarials es van anar consolidant i van obrir la porta al control per part dels presidents esmentats abans.
Enmig de la il·lusió dels pericos per perdre de vista un propietari no gaire estimat, hi ha cert escepticisme pel suport que aquest nou accionista pugui donar a l’entitat. Les experiències als clubs espanyols amb propietaris estrangers fins ara no han resultat especialment engrescadores.