Harry Bennett es va incorporar el 1918 com a responsable del departament de seguretat de Ford. Davant el segrest i l’assassinat del fill dels Lindbergh el 1932, Henry va dir: "Puc reemplaçar les fàbriques, però no els nets". Quan es va descobrir que l’autoritat de Bennett anava en augment, ja era massa tard per detenir-ho. Henry el tractava com un fill; el veia cada dia. Sentia gelosia davant el menor indici d’amistat entre Bennett i Edsel.
Edsel no només havia de suportar la conducta excèntrica i sovint sàdica del seu pare, sinó que també havia d’aguantar un arribista el poder del qual començava a fer metàstasi a tota l’empresa. Es va espavilar per aconseguir algun èxit, com l’obertura d’un nou laboratori d’enginyeria, lluny del patològic entremetiment del seu pare. A finals de la dècada dels trenta, Edsel s’havia tornat un home malalt. Bennett es burlava dels seus vòmits.
La condició física d’Edsel degenerava més ràpidament que la del seu pare. Era com en una mena de perpetu Príncep de Gal·les. Eleanor, la seva dona, li pregava que deixés l’empresa, però ell no va abandonar mai el seu lloc. S’hi mantenia per protegir l’herència dels seus fills. L’empresa havia arribat a assemblar-se als regnes moralment malalts dels cicles històrics de Shakespeare: un lloc on governants desnaturalitzats es negaven a cedir les seves corones als fills, on els usurpadors amenaçaven d’entrar i tallar la legítima línia de successió; un lloc on els pares havien de preocupar-se pels drets dels seus descendents.
Edsel mantenia una profunda lleialtat al seu pare. Va intentar normalitzar la vida dels seus fills, cosa que els va permetre créixer fora de l’aspre i perillós món que havia llastat la seva pròpia joventut. Però la divisió entre feina i vida familiar era difícil de delimitar.
Tenia una relació molt estreta amb la seva filla Dodie. Mai es va considerar que pogués exercir cap paper dins l’empresa. "Les noies de casa bona no treballen". Edsel tenia la impressió de no haver-se acostat prou a Henry II i a Benson, i va intentar compensar-ho amb Bill, el fill menor, cosa que va provocar enveges reals entre la resta de germans.
Edsel donava per descomptat que, en última instància, l’empresa pertanyeria als nois; tenia l’esperança que la continuïtat encara pogués sobreviure en ells
Henry II estava molt més interessat en les festes de presentació en societat. Va rebre 25.000 accions de Ford "en reconeixement pel fet que acabaràs la teva carrera universitària i que, un cop casat, entraràs a la Ford Motor Company, que serà la teva feina futura (...)". Se li va unir Benson, que havia deixat la universitat. "No em preocupava; suposava que sempre podria aconseguir una feina a Ford". Edsel donava per descomptat que, en última instància, l’empresa pertanyeria als nois; tenia l’esperança que la continuïtat —tan malmesa en el seu propi cas— encara pogués sobreviure en ells.
A començament de 1941, Henry va ordenar expulsar els seus nets de les instal·lacions de l’empresa. Podien romandre a la nòmina o ser traslladats a una altra planta, però volia perdre’ls de vista. "Era com veure un porc tractant de menjar-se els seus propis garrins".
Durant la Segona Guerra Mundial, Henry preferia Alemanya. Creia que els Estats Units havien de mantenir-se neutrals. Els sindicats el van acusar de simpatitzar amb els nazis. Edsel, en canvi, defensava que l’empresa formés part de l’arsenal de la democràcia. Tant Henry II com Benson es van allistar, cosa que va alegrar Edsel, perquè no haurien de patir el sofriment que a ell li va significar quedar-se a casa durant la Primera Guerra Mundial.
Henry es mostrava irracional. Insistia a participar en tots i cadascun dels afers de l’empresa, cosa que no havia fet ni tan sols quan encara conservava plenament les facultats. La seva confusió, a vegades, prenia una dimensió còmica.
Bennett s’havia convertit en el Rasputin de l’empresa. "Era impossible enviar un missatge sense que ell se n’assabentés. No es podia contractar, acomiadar ni traslladar ningú. Només ell podia autoritzar el pagament de les dietes de viatge". El caos generat per aquests enfrontaments va contaminar tota l’empresa. La conseqüència definitiva de la incapacitat d’Edsel per instaurar un sistema de gestió com el de General Motors —amb mecanismes de revisió i contrapès— va ser que pogués aparèixer una figura com la de Bennett. L’empresa va continuar perdent molts dels seus executius més prometedors.
Qüestions a plantejar-se podrien ser: com es poden preveure figures com Bennett? Quins senyals indiquen que al predecessor «se li ha passat l’arròs»?
Mentre Edsel estava absent, un directiu va ser acomiadat per negar-se a signar un contracte amb el qual Bennett afavoria un dels seus protegits. Després d’una conversa feridora amb el seu pare, Edsel va decidir deixar l’empresa. Poc després, va ingressar a l’hospital: tenia càncer d’estómac. Henry es va adonar que el seu fill s’estava morint i que no podia fer res per evitar-ho. Incapaç de decidir-se a visitar-lo, es passava hores cada dia vagant pels boscos.
Edsel tenia quaranta-nou anys. La seva mort va enfonsar la família en la tristesa.
En aquesta segona entrega de la nissaga empresarial Ford podem observar errades de governança, dinàmiques familiars tòxiques, mala gestió del relleu generacional, lleialtats mal enteses i el paper marginal de les dones, entre d’altres. Qüestions a plantejar-se podrien ser: com es poden preveure figures com Bennett? Quins senyals indiquen que al predecessor «se li ha passat l’arròs»? Com gestionar-ho amb antelació?