Henry Ford (1863-1947) va abandonar la granja familiar obsessionat pels cotxes sense cavalls, un error segons la seva família. L’any 1899, amb diversos amics, va crear una empresa automobilística de la qual en va marxar poc després perquè no li permetien experimentar; només els preocupaven les vendes. El 1901 va fundar la Ford Motor Company amb diversos socis. Les reunions del consell es feien a crits i cops de puny sobre la taula. El conflicte es va resoldre el 1906, quan Henry es va apoderar de la majoria.
Fòbic del paperam, va tirar els llibres de comptabilitat: “Poseu tots els diners que fem en un barril; quan arribi un carregament, fiqueu-hi la mà i traieu el necessari per pagar-lo.”
Es va mantenir distant dels seus germans. A un d’ells, que va iniciar un negoci propi de venda de tractors Ford, no li va comunicar la decisió de traslladar tota l’operació de tractors a Irlanda, cosa que el va abocar a la fallida.
No volia ser un ric industrial més. Volia ser un filòsof inventor, com el seu amic Edison. El salari de 5 dòlars per dia que va implantar el va convertir en una figura nacional d’un dia per l’altre.
A seixanta-un anys va tenir un fill extramatrimonial, a qui convidava a jugar amb els seus nets.
El seu fill Edsel (1893-1943) anava al despatx cada dia després de l’escola. Henry deia: "Si continua sent com és, algun dia aquesta companyia estarà en bones mans". Opinava que la universitat era una afectació, i que Edsel podia aprendre tot el que calia dins la planta de Ford. Quan el seu fill va fer vint-i-un anys, Henry el va portar a un banc de Detroit: “Tinc dipositats aquí un milió en or per a tu.”
Els germans Dodge van prometre combatre fins al final qualsevol intent de desviar dividends cap als gegantescos projectes de construcció de Henry, que consideraven megalòmans. Henry va anunciar que dimitia com a president, i van haver d’acceptar la seva condició: que el seu fill Edsel fos el successor.
Des de dins, Ford es veia com una monarquia benigna que es transformava, gradualment, en un despotisme. Henry es va desfer de tots els accionistes minoritaris; després, va purgar els qui havien contribuït a construir l’empresa, i finalment va emergir com un dictador recolzat en uns pocs i en un culte a la personalitat.
Edsel era el president de Ford, però no pels seus mèrits, sinó per conveniència paterna. Estava atrapat en el paper del bon fill. El veritable poder era un miratge. El 1917 va pensar a allistar-se a l’exèrcit, però el seu pare li ho va impedir.
Quan el 1919 va néixer el seu segon fill, li va posar per nom Edsel Jr., però després va canviar-ho en el certificat de naixement a Benson. Aquesta inseguretat personal que sentia Edsel respecte de si mateix no significava, però, cap dubte envers el seu pare: acceptava el mite de Henry Ford sense cap mena de qüestionament.
Edsel tenia bona presència, però era de salut fràgil. El seu germà Benson era pràcticament cec d’un ull.
Va ser gràcies a la influència d’Edsel que Ford va comprar l’empresa Lincoln el 1922. “El meu pare va fabricar el cotxe més popular del món; jo voldria fabricar el millor cotxe del món.” A mitjans dels anys vint, gràcies als seus esforços, els avions esdevingueren una línia de productes rellevant.
Quan Edsel va acomiadar un alt directiu, aquest va recórrer a Henry i fou readmès. “Això va suposar la fi de les relacions amistoses entre Edsel i el seu pare; durant mesos no es van tornar a parlar.”
Henry estava atrapat en una paradoxa creada per ell mateix. Volia que Edsel el succeís, però no li volia cedir el control. Semblava que hi havia una voluntat calculada en la humiliació constant del seu fill. Quan va començar la construcció d’un nou edifici d’oficines, va dir: “No necessitem més espai administratiu. Si som massa, acomiada’n alguns.” Va fer aturar l’excavació i la va deixar tal qual durant setmanes, com a recordatori de qui manava.
"Henry estava atrapat en una paradoxa creada per ell mateix. Volia que Edsel el succeís, però no li volia cedir el control"
Edsel va intentar fer un pas endavant amb el suport del seu cunyat Ernest Kanzler a finals de 1923. Però Henry va aprofitar que Edsel era en alta mar per acomiadar Kanzler.
Amb l’edat, Ford es va sentir cada cop més atret per excentricitats de tota mena. Tenia episodis de crueltat deliberada i una tossuderia escleròtica per fer sempre la seva. Edsel en patia les conseqüències. Henry estimava profundament el seu fill, però no podia renunciar al seu paper de pare; i cada vegada que Edsel intentava guanyar espai, Henry el retornava a la dependència, contradeia capritxosament les seves decisions com a president i l'humiliava davant dels altres. Edsel acabava encongint-se d’espatlles i repetia l’única explicació que sabia donar a aquell comportament: “Bé, al cap i a la fi, el meu pare va construir aquest negoci. És cosa seva.”
En aquest primer lliurament sobre la família empresària Ford, veiem com la forta personalitat d’un fundador visionari es transforma, amb el temps, en despotisme. Com el déu Saturn, devora els seus fills per evitar que li facin ombra. Ens fa plantejar preguntes com: què passa quan el predecessor no accepta que el seu temps ha acabat? Com s’evita que el continuador quedi atrapat entre l’obediència i el respecte?